A
mitjan dels setanta, Suècia va ser una referència obligada en un sector
de l’antifranquisme. Foren els anys en què es parlava de "les terceres
vies a Europa". En plena Guerra Freda, els corrents aliens al marxisme
cercaven inspiració. Per força hi havia d'haver models allunyats de la
Unió Soviètica i d’aquells Estats Units de Nixon i Kissinger que
bombardejaven el Vietnam. Així, Josep Pallach elogiava la política
fiscal dels governs d’Estocolm. Jordi Pujol citava el socialisme suec
com a font per nodrir el seu projecte polític. Josep Pla en va fer
ironia d’aquesta aposta escandinava: "A Catalunya no n'hi ha de suecs".
La imatge de tot un primer ministre, Olof Palme, amb una guardiola pels
carrers d’Estocolm per recollir diners per l’oposició franquista, va
captivar. Però va passar el temps. La transició va fer el seu camí a
l'estat espanyol alhora que el socialisme suec patia l’erosió de qui
porta molts anys en el poder. El Palme admirat a fora va acabar perdent
les eleccions a casa seva. Coalicions conservadores es van fer amb el
govern a Suècia i es va començar a parlar de la crisi de tot un model de
benestar. El triomf del pensament neoliberal va qüestionar les bases de
la socialdemocràcia escandinava. Des dels anys vuitanta, però,
l’alternança política ha funcionat.
Ara que a Catalunya s’ha engegat un procés de construcció nacional, i
molts tornen a ser de centreesquerra, bufaran altre cop els aires
nòrdics? D'altra banda, l'exemple del procés sobiranista a Noruega, que
es va independitzar pacíficament de Suècia el 1906, després d'un
referèndum, també ha estat esmentat en algun moment com un referent a
tenir en compte.
Una monarquia ciutadana
Per algú que vingui de l'estat espanyol, una monarquia nòrdica és una
cosa pintoresca. A l'estat espanyol, la institució ha estat sempre
aliada de forces regressives. A Suècia, ja fa molts anys que un monarca
no és un obstacle de res. Que li ho preguntin, si no, a Gustau III, qui
va voler imposar un règim personalista mentre a França s’encenia la
revolució. Els suecs, però, són austers en tot. Fins i tot en el
regicidi. Aquí no hi va haver guillotines. Gustau fou mort el 1792 a
l'òpera, durant un ball de màscares.
Regna Carles XVI Gustau des de fa dècades. L’actual dinastia, un altre
fet curiós, és filla del mariscal Bernadotte, un militar bonapartista.
Cada migdia fan canvi de guàrdia al Palau Reial. Una postal tòpica, una
concessió folklòrica als turistes. La prova és que l’espectacle dels
uniformats només té lloc en els mesos estiuencs. Civilitzada i astuta, a
Estocolm la monarquia ha sabut sobreviure fent-se irrellevant. En
aquests països del nord pulcre, la monarquia ja és només un canvi de
guàrdia.
Quan el drac són els danesos
Sant Goran matant el drac Foto: Pep Martí
Diuen les guies, que el Gamla Stan, el centre històric de la capital
sueca, és dels més ben conservats d’Europa. Si més no, presenta
l’atractiu de saber transportar el viatger.
A la plaça Köpmanbrinken, al cor de Gamla Stan, s’alça l’estàtua d’un
Sant Goran (Jordi) donant mort a un drac. En realitat, és una rèplica de
l’original, que es troba a la catedral, molt a prop. Un grup de
turistes s'hi aplega. La guia s’hi adreça donant una versió particular
del relat. Els mites tenen la capacitat d’adaptar-se a la versió del
narrador. Per això són tan agraïts. Pel que sentim, Goran personifica la
voluntat de sobirania dels suecs. El drac són els danesos, que
sotmeteren Suècia entre els segles XV i el XVI.
Una mica apartada, hi ha l’estàtua d’una noia, que representa la Suècia
que espera la llibertat. Crida l’atenció la ironia de la guia, i la
teatralitat que hi posa quan, de manera molt gràfica, imita el gest de
Goran amb l’espasa. Molt a prop d’aquí, va tenir lloc l’anomenada
Matança d’Estocolm, quan el monarca danès va eliminar l'elit dirigent
sueca, el 1520. La reacció fou contraproduent pels danesos, ja que va
desfermar una revolució que va alliberar Suècia.
Olof Palme
En la cruïlla entre els carrers Saevägen i Tunnelgatan, en l’Estocolm
modern, el 28 de febrer de 1986 va ser assassinat Olof Palme. Un home li
va engegar varis trets per l’esquena. Anava amb la seva dona. Sortien
del cine. Sense escorta. Una imatge sueca, sens dubte, la d’un primer
ministre passejant entre els conciutadans. Però el magnicidi, encara
sense aclarir, va ser un senyal de mals presagis.
Pels qui preservin memòria antifranquista, Palme sempre serà l’home de
la guardiola. El crim va ferir aquesta societat i ha deixat rastre. Li
preguntem a una noia que ens ajudi a localitzar el lloc i de seguida
assenyala: "Allí". Però tot és a la manera sueca, sense excessos. Una
senzilla placa al terra recorda el crim. Els vianants la trepitgen
mentre passen atrafegats. I potser aquest és el millor homenatge a un
dels homes que va contribuir a emmotllar una societat benestant i
austera.
La cruïlla on Palme fou assassinat Foto: Pep Martí
L'amenaça ultra
La saga novel·lesca de
Millenium, d’Stieg Larsson, va posar de
moda Estocolm. La trama té capacitat per atrapar el lector. Per qui
vulgui endinsar-se en l’univers literari de l’autor, hi ha itineraris
per seguir. El barri Södermalm, l'illa més al sud de les catorze que
formen part de la ciutat, és l’indret més vinculat als relats del
periodista desaparegut. Però més enllà del
thriller, Larsson va
voler alertar dels canvis que tenien lloc a la societat sueca. Ell va
veure venir la fi de cert consens aparent i el retorn d’espectres que,
de fet, no se n’havien anat, en forma de racisme i intolerància.
Södermalm, un dels barris que va ser escenari de les novel·les de Larsson Foto: Pep Martí
Després de Palme, vindrien altres episodis tenebrosos. Com el
protagonitzat pel racista John Ausonius a inicis dels noranta, un home
convertit en "caçador" d’estrangers que va cometre onze atemptats,
deixant un mort i un munt de ferits greus. El periodista Gellert Tamas
en va fer un llibre imprescindible per copsar l'altra cara de Suècia, a
L’assassí del làser
(La Campana). O l’assassinat de la ministra d’Exteriors, Anna Lindh, el
2003. Com l’increment d’agressions a immigrants i la creixent
incidència electoral de l'extrema dreta.
Les eleccions celebrades el setembre de l’any passat van retornar la
socialdemocràcia al govern al capdavant d’una coalició d’esquerres amb
ecologistes. Però la seva majoria és precària. La tercera força política
del país és Demòcrates de Suècia, extremista i xenòfob, amb 49
diputats, que es diu aviat, i un 12% dels sufragis. L’esquerra governa
en un parlament on només la "impossibilitat moral" (per ara) del bloc de
centre dreta d'aliar-se als ultres permet al socialdemòcrata Stefan
Löfven mantenir-se.
Església de Suècia
Un país són moltes realitats i Suècia ofereix tots els matisos d’una
societat complexa. El temps se’ns escola. És diumenge al migdia i entrem
a l’església de Santa Klara, al rovell de l’ou d’Estocolm. Suècia és
una societat secularitzada, però això no treu que el recinte estigui ple
de gom a gom. S'hi veu molta gent jove. A l’altar, un munt de
sacerdots… i capellanes. És una missa reformada protestant. El
luteranisme és majoritari al país.
En el moment de donar la comunió, els feligresos avancen cap a l’altar,
tot saludant un rodamón que han fet seure en un lloc destacat, en una
mena de presidència, com si s’encarnés en una mena de símbol de Crist
d’un dia. Cal confiar que Demòcrates de Suècia no podrà imposar-se en
una societat tan madura. Al donar-se la pau, la gent s’abraça. És
difícil no sentir-s’hi bé.
Una capellana, a l'església de Santa Klara Foto: Pep Martí
Malgrat el caire apressat i forçosament superficial d’una estada
estiuenca, una sensació que de seguida acompanya el forà és que en
aquests països del nord, algú ha pensat en la gent a l'hora de
planificar el territori. Es veu en el funcionament dels serveis, en el
respecte a l’entorn, en l’accessibilitat en els transports, en les
normes que, en general, es compleixen. També en el bon gust que
caracteritza part de l’espai públic. Un passeig per la xarxa de metro
d’Estocolm sorprèn el viatger. Moltes de les més de cent estacions són
petits museus que presenten obres d’art o restes arqueològiques. Com a
l’estació de Kungsträdgarden, una de les més emblemàtiques.
Fa basarda pensar en com estaria ara la costa sueca si hagués estat
administrada per governants més propers al nostre entorn… És clar que
les comparacions són odioses. Posats a buscar referents, entre els qui
albiren per aires grecs i els qui sospiren per capitalismes anglosaxons,
Escandinàvia mereix una mirada. A Catalunya no n’hi ha gaires de suecs,
certament. Però a Espanya encara en trobarem menys.
Estació de metro de Kungsträdgarden Foto: Pep Martí
Strand Island, Minnesota
Shakopee, Minnesota
Lezardrieux, Bretaña francesa
