dimecres, 2 de novembre del 2016

El passaport Gaudí

EL TREBALL D'UN ARQUITECTE GENIAL

El passaport Gaudí

La Generalitat crearà el 2017 una gran ruta dedicada a l'arquitecte "per augmentar el coneixement dels catalans"

 LA GRAN RUTA SOBRE L'ARQUITECTE

Gaudí, més enllà de BCN

CRISTINA SAVALL / MATARÓ1
UN DISCURS QÜESTIONAT

El Consell Gaudí impulsa un portal informatiu centrat en 14 edificis, arxius, museus i espais vinculats a la seva vida


El passaport Gaudí
DANNY CAMINAL
Edifici de La Pedrera, l'ensenya de la fundació Catalunya-La Pedrera, al passeig de Gràcia de Barcelona.

Dimecres, 2 de novembre del 2016 - 21:45 CET
EL PERIODICO                                           
El Consell Gaudí posa les bases per crear la primera ruta a través de l'obra de l'arquitecte. Aquest consell, liderat per la Generalitat i l'Ajuntament de Mataró, va néixer fa tres anys a la capital del Maresme amb motiu de la celebració del 130è aniversari de la construcció de la primera obra ideada per l'arquitecte: la nau de la cooperativa La Obrera Mataronense. L'objectiu d'aquesta entitat que agrupa investigadors, institucions públiques, museus i gestors o propietaris de monuments gaudinians és difondre informació sobre l'autor de meravelles modernistes, com la Pedrera i la Casa Batlló, i vetllar per la preservació de la seva obra.
Després de reunir-se el consell aquest dimecres al matí, Josep Maria Boya, director general d'Arxius, Biblioteques, Museu i Patrimoni del Govern, ha anunciat la creació el 2017 d'un passaport que activarà una ruta dedicada a Gaudí en què participen 14 monuments, la majoria de Barcelona.
Els 14 monuments que, d'entrada, participaran en aquest passaport que se segellarà a cada visita són la Nau Gaudí de Mataró (1883), la Casa Vicens (1883, que es troba en la fase final de la seva restauració), la Sagrada Família (1883), els pavellons de la finca Güell (1884), el Palau Güell (1886), la Casa Calvet (1900), la Torre de Bellesguard (1900), el parc Güell (1900), el portal de la finca Miralles (1902), el Misteri de Montserrat (1907), el col·legi de les Teresianes (1890), la Casa Batlló (1906), la Pedrera (1906) i la cripta de la colònia Güell (1908). "Estem oberts que n'hi entrin més, fins i tot ens hem dirigit a la catedral de Palma de Mallorca", ha assenyalat el director general de Patrimoni, que descriu l'obra de Gaudí com "la joia de la corona" del patrimoni català.
Això anirà acompanyat del naixement del Portal Gaudí (www.portalgaudi.cat), que informarà de tots els béns patrimonials de l'arquitecte, d'entrada en cinc idiomes, que s'aniran ampliant en els pròxims mesos. "Aquesta web vol facilitar l'accés a les activitats relacionades amb l'obra de Gaudí i difondre informació sobre la història i sobre horaris, localitzacions i preus", ha explicat Boya.

Epitafi de la Natura

dimarts, 1 de novembre del 2016

Obren completament la tomba de Jesucrist per primera vegada en 500 anys

Obren completament la tomba de Jesucrist per primera vegada en 500 anys

L'equip que s'encarrega de restaurar el Sant Sepulcre a Jerusalem retira la làpida que el cobreix, que es va destapar parcialment el 1809

Els treballs de rehabilitació d'aquest lloc de pelegrinatge cristià costaran gairebé 3,5 milions d'euros i s'acabaran la primavera del 2017



Obren completament la tomba de Jesucrist per primera vegada en 500 anys
DUSAN VRANIC / AP
 EL PERIODICO
ANA ALBA / JERUSALEM JERUSALEM
Dimarts, 1 de novembre del 2016 - 19:37 CET
Desenes de pelegrins esperen en una llarga cua, amb paciència i emoció, per entrar durant un minut al Sant Sepulcre, el lloc on la majoria de les confessions cristianes creuen que va estar enterrat Jesucrist després de ser crucificat i abans de ressuscitar el tercer dia.
El diminut cubicle, on l'accés està regulat per un monjo grec ortodox que renya a qui intenta arrencar a la visita uns segons més del temps estipulat, és el centre de l'església del Sant Sepulcre, situada a la Ciutat Vella de Jerusalem, en territori palestí ocupat per Israel, segons la llei internacional.
La capella on hi ha aquest lloc sant, l'Edicle, està amagada per bastides i teles blanques amb motiu de la primera restauració completa que es portarà a terme aquí des del 1810. Un equip d'arqueòlegs, científics i restauradors de la Universitat Tècnica Nacional d'Atenes, dirigit per la professora Antonia Moropoulou, s'encarrega dels treballs.

INCENDI EL 1808

Els pelegrins que van arribar al Sant Sepulcre dijous es van emportar un gran disgust al comprovar que estaria tancat durant dos dies per les obres de restauració. Desconeixien que a dins de l'Edicle, els tècnics estaven agafant mostres de la presumpta tomba de Jesús de Natzaret, que es va obrir dimecres a les 8 del vespre.
L'última obertura havia sigut parcial, el 1809, per preparar la restauració que es va portar a terme després d'un incendi que va causar danys severs el 1808. El sepulcre va patir seriosos desperfectes posteriorment, en els terratrèmols del 1867 i el 1927. La primera obertura, completa, va tenir lloc el 1555, quan Bonifaci de Ragusa era custodi de Terra Santa.
Una cinquantena de privilegiats van assistir dimecres passat, a porta tancada, al moment històric de la retirada de la làpida de marbre que cobreix la tomba. Entre ells hi havia les autoritats religioses dels tres principals corrents que guarden aquest lloc sant i que han pactat la seva rehabilitació: ortodoxos grecs, catòlics romans i armenis ortodoxos.

FOTOS EN EXCLUSIVA

El patriarca ortodox, Teòfil III, alts representants de la Custòdia de Terra Santa (franciscans), el bisbe armeni Sevan, autoritats religioses coptes i membres de la família musulmana que guarda la clau de l'església i l'obre i la tanca diàriament estaven expectants i commoguts.
Ningú ha pogut fer fotos de la retirada de la làpida, excepte les càmeres de National Geographic, que per tenir l'exclusiva va pagar desenes de milers d'euros, segons fonts locals.
Marie-Armelle Beaulieu, responsable de la revista 'Terre Sainte', va ser una de les afortunades que van assistir a la retirada de la llosa. Explica a aquest diari que a sota “hi havia una altra peça de marbre gris i esquerdada”. Entre una làpida i l'altra hi havia sorra, i dins del sepulcre, també. El llit funerari està tallat en pedra de Jerusalem.
Beaulieu comenta en un article que va córrer el rumor que aquesta sorra “feia una olor suau que va envair l'espai”. Altres testimonis presencials ho confirmen. Testimonis recollits quan l'arquitecte Nikolaos Komnenos va obrir parcialment la tomba el 19 de novembre del 1809 parlen de “una estranya fragància”. En diverses ocasions s'ha parlat d'una aroma agradable procedent dels fèretres que contenien restes de sants.

FRESCOS DESINTEGRATS

Quan es va retirar la làpida el 1955, Bonifaci de Ragusa va deixar escrit el que havia trobat a l'interior de la tomba. Al sepulcre hi va veure pintats uns frescos en què apareixien dos àngels i unes inscripcions. Una deia: “Ha ressuscitat, no és aquí”. Segons el custodi, els frescos es van desintegrar.
“Al centre del lloc sant es va trobar un tros de fusta embolicat amb un drap preciós. A penes el vam aguantar (…) al contacte amb l'aire, el drap es va desfer i van quedar uns fils d'or. A la fusta hi havia unes inscripcions esborrades (…), encara que es podia llegir en lletres llatines majúscules 'Helena Magni”, va assenyalar Bonifaci de Ragusa. Aquestes paraules es referien a Helena, la mare de l'emperador romà Constantí, que va identificar els llocs sants a Jerusalem l'any 326.
El tros de fusta es va dividir en tres. Una part es va enviar al llavors papa, Pius IV, una altra a l'emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya i la tercera es va conservar a la Custòdia de Terra Santa, a Jerusalem.

FINESTRA A LA TOMBA

Els científics analitzaran el contingut de la tomba de Jesús, que alberga una roca on se suposa que hi va haver el seu cos, en algun moment entre els anys 30 i 33 del segle I. La roca està tapada ara i es pretén obrir una finestra al sepulcre perquè es pugui veure a través d'un vidre.
Segons una font pròxima a l'equip que s'encarrega de la rehabilitació, citada per la revista 'Terre Sainte', els científics haurien detectat “una pertorbació del camp magnètic” al sepulcre. L'equip tècnic grec no ha volgut comentar res a aquest diari sobre els seus descobriments.
La rehabilitació, acordada el març passat i que s'acabarà la primavera de l'any que ve, costarà més de quatre milions de dòlars (uns 3,647 milions d'euros), dels quals una part han sigut donats pel rei de Jordània.

La xemeneia segueix al seu lloc

La xemeneia segueix al seu lloc

Massimo Dutti restaura exhaustivament l'edifici on va viure Ramon Casas i que després va albergar el local de Vinçon


La xemeneia segueix al seu lloc
FERRAN NADEU

Dilluns, 31 d'octubre del 2016 - 20:49 CET
EL PERIODICO                                           

La botiga presumeix de modernisme i de tenir la sortida d'emergència més bonica del món

La xemeneia segueix al seu lloc. El mateix que ocupa des del 1902. Ferro forjat, pedra tallada i un monstre amb gira-sols per ulls. Una invitació a la fantasia que Josep Pascó va projectar a principis del segle XX per escalfar el menjador de la família de Ramon Casas. Així que la xemeneia primer va viure el modernisme del pintor, i després va veure desfilar, cap als 50, els millors vestits que es confeccionaven al país, els que sortien de les mans d’Asunción Bastida, una dels anomenats cinc grans de l’alta costura espanyola. Amb el temps va passar a ser la xemeneia de Vinçon (de fet, encara ho és en l’imaginari de la ciutat). La que tothom pujava a veure a la primera planta. La que apareixia envoltada de taules i cadires de factura moderna i firmes de prestigi. Perquè a Vinçon es tractava el disseny, per descomptat, però el millor disseny que mai va exhibir va ser el de Josep Pascó. Com deia, la xemeneia segueix al seu lloc. Però ara llueix, si es pot, millor que fa un segle. Neta i del tot restaurada. I com ella, el seu entorn.
Texto Alternativo
FERRAN NADEU
Un dels racons del pis noble. 
La xemeneia és el must de la Casa Casas Carbó. Però no és l’únic que l’edifici té per admirar. Hi ha molt més. No en va és una finca protegida, tant l’exterior com l’interior. Això significa que no es toca res sense el permís i l’aprovació del Servei de Patrimoni. Si no, que l’hi preguntin a Evaristo Saenz-Chas, director d’imatge de Massimo Dutti i l’encarregat de supervisar l’exhaustiva (i impecable, tot sigui dit de passada) restauració que la firma ha portat a terme a l’edifici abans d’obrir el que és el seu últim local fins al moment. Una megabotiga de 2.800 metres quadrats, ecoeficient, tecnològicament avançada i, el millor de tot, ¡modernista! S’ha recuperat tot el que de l’original es podia recuperar. I tot, sota les directrius de Patrimoni, des de la reparació del terra de fusta de roure de la planta noble fins a les ferramentes de les finestres. També els arrimadors de ceràmica. I el terra de mosaic. A més del fantàstic cassetonat de l’escala que puja a la tercera planta. Tot, tot. Fins i tot el pati.
Texto Alternativo
FERRAN NADEU
L'entrada principal; ara, sortida d'emergència.
Patrimoni ha decidit i els de Massimo Dutti han obeït. Vegin si no: Saenz-Chas va encarregar a uns paisatgistes anglesos un projecte per al pati exterior, el mateix on Ramon Casas tenia el seu estudi. La proposta era magnífica però va ser rebutjada, massa orgànica i massa gaudiniana per a un espai que ni és del geni de Reus ni té les ondulacions de la Pedrera. Es va optar per una cosa més noucentista, com els grans testos de terracota que ara es poden apreciar mentre es gaudeix de la façana posterior de la Casa Milà o del mural que Casas va pintar a la veïna Casa Codina i que s’aprecia a través de la tribuna. Però l’exterior no és l’únic pati de l’edifici, ni la xemeneia l’únic que et deixa bocabadat. Hi ha per exemple l’entrada principal: sostre estucat, motllures de ceràmica amb filigranes, portes de ferro forjat i llums modernistes, a apart d’una imponent escala de marbre amb un fantàstic pati interior amagat. Abans es feia servir per entrar. Ara és la sortida d’emergència més bonica del món. Una sortida que a falta de poder-se utilitzar, es pot visualment disfrutar camí del que abans va ser menjador i ara exhibeix, a més de la xemeneia, complements de dona i escultures d’art.


ELS PAPERS DE MARISCAL

Texto Alternativo
FERRAN NADEU
El pati exterior del local.
Sí. A Massimo Dutti hi ha moda, per descomptat, però també hi ha racons per a la creació plàstica. No en va, la finca sempre ha viscut connectada a l’art i al disseny. De manera que fins Nadal s’hi pot contemplar cinc escultures de Laurent Martin Lo. Després l’espai serà cedit a un altre artista. Quatre miniexposicions a l’any. També hi ha col·lecció permanent. La formada amb els trossos de paper de paret dissenyat per Mariscal i que Saenz-Chas va poder recuperar després que tots els nostàlgics els arrambessin l’últim dia de vida de Vinçon. Estan emmarcats i esquitxen parets, vestidors o espais morts del local juntament amb alguns esbossos, també rescatats, d’Asunción Bastida.
«L’objectiu i el compromís de la restauració eren ser molt pulcres amb Patrimoni perquè es volia recuperar l’originalitat de l’espai de la millor manera», diu Saenz-Chas. Propòsit aconseguit. Amb nota.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Ruta de las iglesias románicas de Cerdeña

Ruta de las iglesias románicas de Cerdeña


Una de las rutas más auténticas de Cerdeña es la de las iglesias románicas y bizantinas del norte de la isla. Situadas entre Sassari, Castelsardo y Olbia, este tesoro arquitectónico en perfecto estado de conservación merece el riesgo de perdernos mil y una veces hasta encontrar el camino en el laberinto de carreteras y caminos sin indicaciones claras o acertadas.
Las llamadas cuatro magníficas de Logudoro (la región donde se ubican) forman parte de las mejores iglesias románicas de Cerdeña y de Italia: Santísima Trinidad de Saccargia, Sant’Antioco di Bisarcio, San Michele di Salvenero y Santa Maria del Regno – Ardara.
Santísima Trinidad de Saccargia
Santísima Trinidad de Saccargia
Santísima Trinidad de Saccargia
Santa Trinidad de Saccargia es una de las imágenes de postal de Cerdeña. Su silueta bicolor, al estilo pisano, con alternancia de piedra calcárea y basáltica adorna una única nave con un transepto de tres ábsides. De su origen y construcción a principios del siglo XII se cuentan varias leyendas, una de ellas habla de que en el lugar una vaca bajaba todos los días a pacer y dar leche a los monjes. Sea cierto o no, uno de los capiteles de la fachada de la Santa Trinita de Saccargia que esculpieron los maestros de Lucca tiene una vaca arrodillada.
Sant’Antioco di Bisarcio
Sant'Antioco di Bisarcio
Sant’Antioco di Bisarcio
La iglesia de Sant’ Antioco di Bisarcio es de las “cuatro magníficas” la que está más al este de Cerdeña. Al situarse en alto, y con una perspectiva amplia de la zona, su figura se realza más.
Sant’ Antioco se construyó en tres fases, XI, XII y XIII, y reconstruida en el XVI tras un derrumbe del pórtico. Fue sede se la diócesis de Bisarcio del 1065 al 1503.  Además de un atrio de entrada con cubierta de crucería, Sant’ Antioco tiene las esculturas y decoraciones más ostentosas de las cuatro iglesias.
San Michele di Salvenero
San Michele Salvenero
San Michele Salvenero
San Michele di Salvanero se halla muy cerca de Saccargia, y si no estamos atentos nos pasaremos la desviación que nos lleva a la iglesia . Aunque el pueblo de Salvanero quedó abandonado en el XVIII, su edificio religioso, representante del sardo románico aún se conserva en buen estado. Bien es cierto que en el XVIII se añadieron a ambos lados dos edificios adosados que le restan al belleza original, y que una reforma del XIX pulió algunas partes de San Michele.
Pese a ello sus influencias del estilo lombardo, toscano y pisano en una segunda fase son claramente identificables.
Santa Maria del Regno – Ardara
Santa Maria del Regno Ardara
Santa Maria del Regno Ardara
Si seguimos la misma carretera, la SS597 llegamos a la salida hacia Ardara. El glorioso pasado de la población ha quedado enterrado, y la basílica de Santa María del Regno, otrora iglesia del castillo ya no está protegida por sus muros.
En la manufactura de las tres naves y el único ábside ( estructura de iglesia del primer románico) se aplicaron soluciones lombardas y pisanas, utilizando una roca basáltica muy oscura. Santa María del Reino acogió varios sínodos del arzobispo Baldolino de Pisa en el siglo XII.
Otras iglesias románicas
Fuera de la ruta de las cuatro iglésias  de Logudoro, el Monasterio San Prieto di Sorres, cerca de Torralba, está considerado el mejor ejemplo de la arquitectura románica de Cerdeña. Construida posiblemente en dos fases, a finales del XI, y mediados del XII, luce su estilo románico pisano bicolor con detalles de ornamentación de la fachada góticos y árabes.
Loa monjes del convento anexo trabajan actualmente en un taller de restauración de libros
San Pietro de Sorres
San Pietro de Sorres

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Por la sierra del Indalo

Aire libre

Por la sierra del Indalo

Arte rupestre, bosques de pinos, pueblos, jamones y un gran castillo en la comarca almeriense de Los Vélez


EL PAIS         

    Panorámica de Vélez Blanco, en la provincia de Almería. / José Fuste Raga (agefotostock)
    Los Vélez tiene un pueblo con castillo. Y un castillo sin claustro. La fortaleza se levanta soberbia y fotogénica sobre un peñón en el pueblecito de Vélez Blanco y fue la morada de los marqueses de los Vélez, señores feudales que regentaron vidas y haciendas de esta comarca almeriense durante siglos. Lo del claustro es más reciente: se lo llevaron a Nueva York y ahora luce igual de soberbio, pero en el Museo Metropolitano. Pero no adelantemos acontecimientos. Empecemos por el principio.
    Y lo primero que se encuentra el viajero cuando llega a esta comarca del norte almeriense por la autovía A-92 es Vélez Rubio, la capital de la comarca, que lo fue también durante el auge que el marquesado vivió en los siglos XVIII y XIX. Resultado de aquellos años de bonanza económica para las clases favorecidas son las muchas casas señoriales y edificios públicos civiles con grandes balcones y ventanas con elementos de forja, una característica de las construcciones velezanas, que engalanan el casco antiguo. Todo paseo por el Vélez Rubio más monumental tiene como hilo conductor la Corredera del Carmen, la calle peatonal y comercial más concurrida y la que engarza el casco antiguo: desde el Antiguo Hospital Real, que hoy acoge la oficina de turismo y el Museo Comarcal Velezano Miguel Guirao, hasta la iglesia de Nuestra Señora de la Encarnación, el gran templo barroco que domina toda la silueta del pueblo.
    javier belloso
    La carretera deja ahora el llano y empieza a remontar las primeras laderas de la sierra de María en dirección a Vélez Blanco. La comarca de Los Vélez ha mantenido un carácter y una fisonomía propios, auspiciados ambos por su aislamiento geográfico y por la mayor facilidad de comunicación con el altiplano granadino o las vegas murcianas que con la Almería costera. Aquí no hay playas ni desiertos, sino montañas de 2.000 metros con bosques de pino de repoblación, donde suele nevar en invierno y donde se curan buenos jamones gracias al frío serrano.
    En la carretera, a apenas dos kilómetros de Vélez Rubio, un cartel avisa de la presencia de la cueva de los Letreros, uno de los santuarios del arte rupestre levantino. El abrigo de roca fue inventariado en 1868, aunque los vecinos lo conocían desde antiguo y le llamaban de los letreros por las raras inscripciones que tenía. Estas resultaron ser pinturas esquemáticas hechas por el ser humano en el Neolítico, entre 4.000 y 5.000 años antes de nuestra era, con una perfección y calidad que sorprendieron a los estudiosos. El abrigo tiene 25 metros de ancho por 10 de alto y 6 de profundidad, y pudo ser usado como un recinto sagrado. Recogen escenas de arqueros, guerreros, animales e ídolos, algunas muy esquemáticas y otras con tendencia al naturalismo, y siempre en color rojo. Una de ellas es el célebre Indalo, representación antropomórfica que se ha convertido en el símbolo turístico de la provincia de Almería.
    Seguimos en ascenso y a lo lejos aparece ya la silueta del mayor atractivo monumental de Vélez Blanco: el castillo de los Vélez, uno de los más escenográficos de Andalucía. Fue la residencia oficial de Pedro Fajardo y Chacón, capitán general del reino de Murcia, y sus descendientes, que recibió de los Reyes Católicos en pago a sus aportaciones a la Reconquista este marquesado montañoso en el límite septentrional de Almería al que los pobladores hispanomusulmanes llamaban Velad.
    Pinturas rupestres en la cueva de los Letreros. / José Lucas

    Azulejos del siglo XVI

    En 1507, el marqués inicia la construcción de un nuevo castillo-palacio en claro estilo renacentista. Llaman la atención sus siete torres, de la misma altura que la muralla, excepto la enorme torre del homenaje, que sobresale por encima del conjunto. El castillo de los Vélez es un laberinto de salas, escaleras y pasadizos, con una ornamentación muy superior a la que se espera de un recinto castrense. En la zona de palacio, donde todas las estancias conservan su chimenea, llama la atención el grandioso balcón renacentista, con panorámicas sobre el pueblo y la vega del marquesado. Muchos de los suelos de azulejos son originales del siglo XVI.
    Sin embargo, le falta algo: su hermoso claustro de mármol blanco de Macael. En 1904 se lo vendieron a un acaudalado norteamericano y, de esta forma, el Patio de Honor del castillo de los Vélez, una de las joyas del renacimiento andaluz, acabó desmontado pieza a pieza y trasladado al jardín del nuevo dueño, en Estados Unidos. En 1964 este lo donó al Museo Metropolitano de Arte de Nueva York, donde se volvió a reconstruir y se exhibe en la actualidad.
    La ruta termina en María, puerta de entrada al parque natural de la Sierra de María-Los Vélez, espacio protegido muy representativo de estas sierras áridas del norte de Almería. En María son famosos sus jamones y embutidos, cuya curación se ve favorecida por la situación del pueblo, a 1.200 metros de altitud, y un clima frío y seco. En invierno, con la llegada de las nieves a la sierra de María, el municipio es muy frecuentado por montañeros, senderistas y amantes de la naturaleza.

    Guía

    Visitas
    » Castillo de Vélez Blanco. De miércoles a domingo, de 10.00 a 14.00 y de 16.00 a 18.00. 2 euros.
    » Cueva de los Letreros. Situada a dos kilómetros de Vélez Blanco. Visitas los miércoles, sábados y festivos, previa cita en los teléfonos +34 669 75 14 79 y +34 655 45 17 44. Entrada adulto, 2 euros.
    Información
    » Turismo de Andalucía.
    » www.ayuntamientodevelezblanco.org.

    Archivado en: