Món > Europa

Berlín, ciutat total

Martí Estruch ens descobreix una Berlín més enllà de les atraccions bàsiques que podem trobar a les guies turístiques

---

Per: Martí Estruch Axmacher

25.07.2017  22:00

Vilaweb

Àrees de joc infantil cada dos carrers, cap problema per a aparcar el cotxe, horts urbans per als veïns, amples avingudes perquè eren pensades per fer-hi desfilades militars, parcs enormes, boscos amb guineus i llacs amb platges nudistes. La ciutat de Berlín és immensa. Ocupa una superfície de gairebé 900 km², nou vegades més que Barcelona. En canvi, només dobla els habitants de la capital catalana, amb tres milions i mig de persones. Conseqüència: hi ha espai. Berlín és una ciutat que respira. Les persones hi respiren, els edificis hi respiren, fins i tot els vehicles hi respiren.
Tot i que la gentrificació també ha esdevingut un tema preocupant en alguns barris, una ciutat amb espai és una ciutat on els preus de l’habitatge es mantenen sota cert control i on abunden els llocs que escapen de l’ofegadora lògica del mercat, siguin centres de creació, espais socials alternatius o pistes esportives. Això determina de manera important la forma i el ‘color’ de la ciutat, igual com les exempcions fiscals i la no obligatorietat del servei militar en l’època del mur van fer que Berlín s’omplís de gent jove i progressista, una herència que encara avui marca la capital alemanya.
Berlín és tan gran que amb un cap de setmana llarg de fer-hi el turista és difícil de poder visitar les atraccions bàsiques que et permeten de tornar a casa i afirmar satisfet: ‘Ja conec Berlín.’ Jo hi vaig viure tres anys i vaig anar-me’n pensant que tot just començava a poder dir ‘Ich bin ein Berliner’. La ciutat no cap en una sola visita, ni en una sola guia turística o un documental. Tampoc en aquest article, és clar. Ens limitarem a fer-ne tres tastos que aniran més enllà de la cúpula del Bundestag, el Checkpoint Charlie, el mausoleu dedicat als jueus víctimes de l’Holocaust o l’East Side Gallery, que, per cert, acull un mural de l’il·lustrador català Ignasi Blanch.

Ciutat ‘multikulti’Berlín és la capital d’Alemanya però, paradoxalment, és una de les ciutats menys alemanyes del país. Berlín és una ciutat dura, bruta, on les escales mecàniques s’espatllen sovint, els trens arriben tard i el nou aeroport, que s’havia d’inaugurar a final del 2011, caldrà veure si l’any que ve podrà començar a funcionar. La taxa d’atur és del 9%, en comparació amb el 5,6% federal, i hi ha un nombre elevat de gent que depèn d’ajuts socials. La pobresa, a Berlín, és ben visible. En canvi, l’amor a la ciutat sovint no és a primera vista.
També és visible la barreja de races i cultures, això que allà anomenen ‘multikulti’ i de la qual estan força orgullosos. A la ciutat, hi viuen mig milió d’estrangers autèntics, amb passaport no alemany, un 13,5% del total, procedents de dos-cents països. D’aquests, 100.000 són turcs i kurds, que sumats a uns altres 100.000 nacionalitzats alemanys, formen la comunitat turca més nombrosa fora de Turquia, amb poca tendència a perdre costums i tradicions. El mercat turc del Maybachufer i el concorregut Kebab de Mustafa a Mehringdamm 32 en són bons ambaixadors gastronòmics.
Però l’element que fa de Berlín la ciutat menys alemanya i la més atractiva per a molta gent és l’ambient que tot ho impregna, la tolerància, el respecte a les llibertats individuals, una certa informalitat i la sensació que hi ha molta vida més enllà de les moltes normes i que saltar-les de tant en tant és moralment acceptat i acceptable. Altres ciutats europees, com Barcelona i Amsterdam, també tenen o han tingut aquest ambient, però Berlín els porta avantatge, actualment. Per tradició, per cosmopolitisme, pel tipus de gent que hi viu.
Qui ho vulgui comprovar només ha d’anar al Mauerpark, el parc del Mur, anomenat així perquè el mur passava per allà. N’han deixat vuit-cents metres dempeus, que fan feliços els grafiters. És al límit de Prenzlauer Berg, un barri de moda ple de parelles d’alemanys guapos amb nens i diners. Els diumenges s’hi fa un flohmarkt, un mercat de segona mà, molt multitudinari, que atrau indígenes i turistes a parts iguals. La sensació de caos controlat mentre passeges entre roba impossible i andròmines diverses és molt agradable. Una mica més enllà, a partir de les tres de la tarda, centenars de persones es concentren en un petit amfiteatre per assistir a una nova sessió del Bearpit Karaoke Show. Un irlandès anomenat Joe ho va organitzar per primera vegada el 2009 com un joc i avui ja n’ha fet més de dues-centes sessions i s’ha convertit en tota una institució. Entre la primavera i la tardor, si fa bon temps, en Joe es planta allà amb el seu ordinador i uns altaveus i anima tothom a fer d’estrella musical per uns minuts.

Mauerpark

Els diumenges, el parc atrau corredors, jugadors de bàsquet, malabaristes i músics, que distreuen la gent que s’instal·la a la gespa i passa les hores entre cervesa i cervesa. Enguany, la nova moda és l’excel·lent cervesa amb llimonada (radler) de la marca austríaca Gösser, que assegura que fa servir suc de llimona natural en la fabricació. Un exèrcit de recollidors apleguen els centenars d’ampolles i llaunes que es buiden cada cap de setmana i que als supermercats es poden bescanviar per diners: 8 cèntims l’envàs de vidre i 25 cèntims les llaunes.
Ciutat amb història
A Berlín, la història hi és omnipresent i és impossible prescindir-ne. Per una banda, hi ha les restes del Berlín que va ser capital del III Reich i els recordatoris i homenatges a les víctimes del nazisme. L’actual Ministeri d’Hisenda, a la Wilhelmstrasse, és un edifici gegant de clara arquitectura feixista, on abans hi havia hagut el Ministeri d’Aviació. Les bombes aliades van respectar expressament aquest edifici perquè volien poder accedir als arxius que s’hi guardaven. Just a tocar, hi ha el memorial Topografia del Terror, on hi havia hagut la seu de la Gestapo i les SS, i una mica més enllà una petita placa indica on hi havia hagut el búnquer on Hitler va passar les darreres hores. Aquest búnquer el van destruir per evitar temptacions de pelegrinatges, però alguns altres búnquers refugi encara són visitables. A Unter den Linden hi ha el Bebelplatz, la plaça on el 1933 es van cremar milers de llibres considerats antigermànics. L’actual ambaixada espanyola, a tocar del Tiergarten, també és d’arquitectura nazi: va ser un regal de Hitler a Franco perquè aquest li cedís l’antic palauet que ocupaven abans de 1943.
Encara més fascinant per als turistes és tota la història relacionada amb el mur, la partició de la ciutat i la posterior reunificació. ‘Ara on som, a l’est o a l’oest?’ és una de les preguntes més freqüents entre els turistes i una de les que més cansen els berlinesos, vint-i-set anys després de la caiguda. Ja no hi ha est ni oest, la ciutat s’ha fos en una de sola i ja només queden les cicatrius. Però imaginar-se com era la vida en aquella època, amb els passos fronterers, els intents de fugida, la Guerra Freda i els espies té un atractiu inevitable, més enllà del circ turístic que representen actualment el Checkpoint Charlie o la Porta de Brandenburg.
A Berlín, doncs, és impossible moure’s per la ciutat sense trepitjar la història. Literalment, a voltes. Com amb les famoses stolpersteine, que significa pedra de topada o per ensopegar. Són unes petites llambordes que es col·loquen davant el darrer lloc on van viure les víctimes del nazisme, abans de ser arrestades i deportades, amb el nom, la data i la seva dissort. Fruit d’una iniciativa particular d’un ciutadà de Colònia, actualment n’hi ha més de 60.000, la majoria a Alemanya, però també n’hi ha a més països. A Catalunya, se’n va col·locar la primera l’any 2015, a Navàs.

Teufelsberg

També es trepitja història al Teufelsberg, la muntanya del diable, tot i que molts ho fan sense saber què tenen sota els peus: 75 milions de metres cúbics de runa, les restes de la ciutat destruïda del final de la II Guerra Mundial. Acumulats, van crear un turonet de 80 metres d’alçada, des del qual hom té una bonica vista de Berlín. El nom no té cap connotació especial, sinó que ve d’un llac que hi ha a la vora, anomenat Teufelssee. Molts berlinesos hi van a fer volar estels o a llançar-se turó avall amb un gran estel a l’esquena, amb ala delta. També s’hi poden visitar les impressionants restes del Field Station Berlin, una gran estació de radar que els militars nord-americans van construir per escoltar què deien a l’altre costat del teló d’acer.
Ciutat verda
A banda de ser una ciutat espaiosa, Berlín també és una ciutat verda. O millor dit: com que és una ciutat espaiosa, també és una ciutat verda. Té més de 2.500 parcs, que aviat és dit, ocupant una superfície total de 6.400 hectàrees. Poques grans capitals europees hi poden competir. Si pensem en Barcelona, on els parcs dignes d’aquest nom es poden comptar amb els dits de poques mans, la comparació és especialment dolorosa. El clima i la pluja que rep la vegetació és diferent, certament, però no és això i prou.
Hi ha parcs i jardins de tota mida i mena. Hi ha jardins botànics i jardins amb palaus, llacs, temples budistes, molins, castells i museus. El més conegut i més gran és el Tiergarten, on hi ha el parc zoològic, i també un dels biergarten més agradables de Berlín. Molt popular és també el Treptower Park, amb una escultura monumental molt impressionant, el memorial de guerra soviètic, que apareix de cop entre els arbres. L’efecte sorpresa també està garantit a Wuhlheide, on després de caminar una estona entre els arbres arribes a l’estadi de l’Union Berlin, un club de la segona divisió procedent de l’antiga RDA, conegut pels seus seguidors d’esquerres i compromesos.

Entre els meus preferits, també hi ha el Tempelhofer Feld, un parc públic gegantí inaugurat el 2010 a l’espai que abans ocupava l’aeroport de Tempelhof, al bell mig de la ciutat. És el que van fer servir els aliats per a trencar el blocatge soviètic de 1948-49. Per cert, els defensors de mantenir l’aeroport obert van arribar a organitzar un referèndum no vinculant, que va obtenir una baixa participació. El parc és obert des de les sis del matí fins que es fa fosc i milers de persones hi van cada dia a córrer sobre les antigues pistes d’aterratge, a ensenyar els nens a anar en bicicleta, a fer barbacoes o passejar els gossos.
La meva proposta personal, però, és el Natur-Park Südgelände, un parc al barri de Schöneberg que ha crescut sobre les vies i les instal·lacions abandonades d’una antiga estació de tren i un nus ferroviari. El resultat és una combinació màgica i un punt surrealista de natura i acer, completada amb tot d’escultures i objectes artístics. A l’entrada del parc, una caixeta reclama 1 euro a cada visitant. Qui vol el diposita i qui no, obre la porta i entra igualment. Passats uns edificis mig abandonats, apareix, envoltada d’arbres, una locomotora de vapor dels anys cinquanta. Un bosc de bedolls ha crescut entre les vies i els travessers. De tant en tant, un aparell de canvi d’agulles permet mesurar la teva força. Allà dins, és fàcil oblidar que ets al mig d’una de les ciutats més fascinants d’Europa.


[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Berlín

Ciutats passejades

Así influyen los coches en el cambio climático

Así influyen los coches en el cambio climático   

Eltiempo.es

C

ristina Herrerahace 1 día

La previsión del tiempo para este miércoles

© Proporcionado por Eltiempo.es

Las previsiones para los próximos 10 años no son optimistas. Si seguimos con el mismo modelo de crecimiento, los expertos auguran que la temperatura global se incrementará entre 1,5 y 2ºC. Una cifra que supondrá una auténtica amenaza para nuestro planeta.Cuando hablamos de cambio climático y contaminación, nos imaginamos chimeneas de fábricas humeantes, vertido de residuos... pero, detrás de la contaminación se escoden un gran número de gases que en ocasiones pasan desapercibidos.Hay que tener en cuenta que los principales gases que provocan el conocido como efecto invernadero son el dióxido de carbono (CO2), el gas metano (CH4) y los óxidos nitrosos (NO2). Se estima que año tras año este tipo de emisiones crece en una media de un 0,4%, causando graves daños a nuestra atmósfera.

© Proporcionado por Eltiempo.es

Los vehículos de combustión son los principales generadores de óxido nitroso y de metano, unos gases que, según la Agencia de Protección Ambiental de los EEUU, desde comienzos de la revolución industrial se han incrementado en un 15%.

Desequilibrios ecológicos

Son precisamente todos estos gases lo que está provocando desequilibrios ecológicos del Planeta y los cambios climáticos. Los gases de efecto invernadero retienen parte de la energía calórica que se recibe del Sol, calentando la superficie de la Tierra.Con el aumento de estos gases una mayor cantidad de energía solar es atrapada en la atmósfera, elevando de esta manera la temperatura del planeta. Una amenaza que ya es más que visible.El año pasado el hielo del Ártico registró un mínimo histórico; el año 2016 se convirtió en el más cálido de la historia, y este año 2017 también apunta maneras. De hecho, la pasada primavera fue la más calurosa desde 1965.

Motores alternativos como solución

En las dos últimas décadas, con vistas a reducir los peligrosos efectos del cambio climático, el foco de atención ha empezado a centrarse en el transporte motorizado, con protocolos que limitan el tráfico en días de alta contaminación y opciones más eficientes para impulsar el transporte alternativo.

© Proporcionado por Eltiempo.es renault zoe 

En este sentido, la apuesta por el desarrollo de tecnologías de transporte alternativas es ya una prioridad en la mayoría de países.Los vehículos eléctricos contribuyen en menor medida a la emisión de gases contaminantes a la atmósfera gracias a la mayor eficiencia de su motor eléctrico frente al de explosión de los motores de combustión, y a la electricidad como combustible, en vez de la gasolina.

Los coches eléctricos se han convertido, por tanto, junto a las medidas y protocolos anti-contaminación promovidas por las autoridades, en una de las apuestas más sólidas en la reducción de gases de efecto invernadero a la atmósfera.Si España quiere cumplir con los compromisos de la Unión Europea ratificados en la pasada Cumbre del Cambio Climático de París en materia de reducción de emisiones, esta apuesta deberá consolidarse. Un reciente estudio, elaborado por Deloitte, señala que nuestro país necesitará más de 300.000 coches eléctricos en 2020 para sumarse a la lucha contra el cambio climático y descarbonizar así el transporte de pasajeros.

La Rioja,Cinco motivos para visitar Logroño

Los Soles Repsol

Todos los restaurantes

Quiénes somos

En la gloria

Todos los alojamientos

Donde comen los cocineros

En el mercado

Recetas

Cocineros con tres Soles

Vinos y Bodegas

Guía de alimentos y bebidas

Escribe los términos de búsqueda

Abrir en ventana nueva con los resultados de los términos de búsqueda

TODO: Colocar aqui el texto como si fuera un ALT

Facebook Twitter Google+ Añadir a mi plan

Añadido a mi plan

• VIAJAR|

La Rioja

Cinco motivos para visitar Logroño

A orillas del río Ebro, entre los viñedos que hacen mundialmente conocida a La Rioja, encontramos Logroño, ciudad de paso del Camino de Santiago que ha sabido modernizarse y conservar a la vez su carácter tradicional. Ésta es una tierra que hay que disfrutar con los cinco sentidos, mezclándose entre sus vecinos, caminando sin rumbo y sin prisa por sus calles repletas de vida. En nuestro recorrido encontraremos infinidad de lugares en los que detenernos pero, entre todos ellos, habrá cinco que sin duda alguna nos harán entender por qué es imprescindible visitar esta ciudad.

---

• 

  Calle Laurel

  REDACCIÓN GUÍA REPSOL (@GuiaRepsol)
  Probablemente la calle más conocida de Logroño, no por sus monumentos ni sus museos sino por ser el templo del 'chiqueteo', es decir, la degustación de pinchos acompañados de un vaso de vino. Logroñeses y foráneos inundan la calle recorriendo, a modo de procesión, los locales donde se sirven los mejores pinchos de la ciudad. Si pasamos por el bar Lorenzo, debemos probar su famoso Tío Agus, un pincho de carne adobada entre panes con una exquisita salsa de receta secreta.   
• 

  Concatedral de Santa María la Redonda

  Este templo con reminiscencias renacentistas, es una de las imágenes más representativas de la ciudad y ejerce como una una de las arterias principales del casco antiguo. Estamos ante una majestuosa concatedral de tres naves de igual altura, divididas en cinco tramos. Su impresionante portada principal, conocida como la Portada de los Ángeles está compuesta por un retablo de tres cuerpos al que flanquean dos torres. Las Gemelas, ejemplo emblemático del llamado barroco riojano.
• 

  Parque del Ebro

  En 1993 la ciudad recuperaba para su ocio y esparcimiento la orilla derecha del río Ebro, creando un parque de nada más y nada menos que 153.000 metros cuadrados, la mitad de ellos anegados durante buena parte del año. Este parque de praderas serpenteadas de caminos es ahora el pulmón verde de Logroño. Una ligera y saludable forma de disfrutar del espacio es en bicicleta, ya que el ayuntamiento habilitó un extenso carril bici para complementar las múltiples alternativas de ocio de la zona.
• 

  Casa de los Chapiteles

  Las torres de este palacio, ubicado al inicio de la calle Portales, son todo un símbolo de la ciudad. El antiguo palacio de los Jiménez de Enciso fue adquirido por el ayuntamiento con el objetivo frustrado de trasladar aquí la sede episcopal, de Calahorra a Logroño. Descartada esta posibilidad, el palacio hizo las veces de ayuntamiento durante 115 años. Actualmente alberga las oficinas del Instituto de Estudios Riojanos.
• 

  Puerta del Revellín

  La muralla de Revellín resultará familiar a los más mayores ya que las últimas pesetas que circularon por España llevaban impreso en su reverso un extracto de esta fortificación. Las Murallas del Revellín son los restos del cinturón de piedra que circundaba a la ciudad de Logroño. Este elemento defensivo se construyó entre 1548 y 1540 y fue el resultado de reforzar la antigua muralla medieval. Se amplió en longitud, se creó que foso que la rodeaba y se construyó el famoso Cubo de Revellín.  

Fecha de actualización: 2 de noviembre de 2016

Ciència i Tecnologia > Ciència

Les imatges més impressionants mai obtingudes de la gran taca vermella de Júpiter

La NASA publica les primeres fotografies obtingudes aquesta setmana per la nau Juno

---

Fotografia: NASA.

Per: Redacció

13.07.2017  10:58

Vilaweb

La NASA ja ha fet públiques les primeres imatges obtingudes aquesta setmana per la nau Juno, que orbita Júpiter, de la gran taca vermella del planeta més gran del sistema solar. Són les fotografies amb més detall, i més impressionants, que s’han obtingut mai d’aquest element icònic de Júpiter.

Segueix

NASA's Juno Mission

✔ @NASAJuno

I’m seeing spots! Check out #Jupiter’s #GreatRedSpot in these stunning citizen scientist-processed #JunoCam images https://www.missionjuno.swri.edu/news/juno-spots-great-red-spot …

01:34 - 13 Jul 2017

La taca és una gran tempesta de més de 16.000 quilòmetres d’amplada, que fou observada per primera vegada el 1830 i que hom calcula que fa tres-cents cinquanta anys que dura. Ara la Juno permetrà que la humanitat observi per primera vegada aquesta gran taca vermella, directament i a molt pocs quilòmetres de distància.
En les fotografies publicades es veu, dins la taca, un garbuix de núvols foscs movent-se en direcció a un nucli enorme de forma oval.


L’investigador Scott Bolton, el principal investigador de la Juno, del Southwest Research Institute de San Antonio, als EUA, diu: ‘Aquesta tempesta monumental fa segles que hi és, al planeta. Ara la Juno i els seus instruments científics, que poden penetrar en els núvols, permetran de veure fins a quin punt són profundes les arrels d’aquesta tempesta, i ens ajudaran a entendre com funciona i què la fa tan especial.’
La tempesta es troba al sud de l’equador de Júpiter. Varia molt, tant de color com d’intensitat. De vegades és d’un color roig fort, i realment molt notable, i de vegades empal·lideix fins a fer-se insignificant. És més freda que no els núvols que l’envolten.
Una possible explicació és que sigui un cicló tropical. Si és el cas, té un nucli que gairebé ultrapassa la nostra imaginació, no solament perquè roman d’un any a un altre, sinó per la grandària: la taca vermella és tan enorme que podria empassar-se dues vegades i mitja la Terra.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Juno

Júpiter

NASA

FA 5.800 QUILÒMETRES QUADRATS

L'iceberg més gran de la història recent, de la mida de la província de Girona, es desprèn de l'Antàrtida

La gran llenca fa uns 200 quilòmetres de llarg i té uns 300 metres de gruix

EL PERIÓDICO / EFE / MADRID

Dimecres, 12 de juliol del 2017 - 23:51 CEST
Un iceberg d’uns 5.800 quilòmetres quadrats,

La gran llenca no presenta la forma arquetípica dels icebergs, sinó que es tracta d’una gran placa allargada i llisa d’uns 200 quilòmetres de llarg i uns 350 metres de gruix. L’esquerda que el separava de Larsen C es va detectar per primera vegada l’any 2010, però en els últims mesos s’havia eixamplat de tal manera que els científics esperaven que la separació fos total d’un moment a l’altre, informa Efe. 

Els experts de Midas, grup d’investigació especialitzat en estudis antàrtics de la universitat gal·lesa de Swansea, van indicar que el despreniment es va produir entre el 10 i el 12 de juliol, encara que la ruptura no s’ha pogut confirmar fins aquest dimecres gràcies a les observacions satel·litals, amb visió en l’espectre infraroig.

Segueix

Project MIDAS @MIDASOnIce

Blog post with more details about the Larsen C iceberg calving: http://www.projectmidas.org/blog/calving/ 

11:46 - 12 Jul 2017 · Swansea, Wales

«Hem estat anticipant aquest succés durant mesos. Estem sorpresos de com ha trigat l’esquerda responsable de la ruptura. L’iceberg és un dels més grans dels quals es té registre i el seu progrés en el futur és difícil de predir. Es pot mantenir d’una peça, però és possible que es trenqui en fragments», va declarar el professor Adrian Luckman, investigador líder del grup. Es desconeix també quina direcció podria agafar.

En reproduir aquest vídeo, acceptes l'ús de galetes al Twitter

Aquest ús pot incloure analítiques, personalitzacions i publicitat.

Més informació

Segueix

Adrian Luckman @adrian_luckman

The Larsen-C rift opening over the last 2 years from #Sentinel1

17:17 - 31 Jan 2017

L’iceberg, que s’espera que sigui denominat A68, pesa més d’un bilió de tones, segons Midas.

SENSE CANVIS DE NIVELL DE MAR

El despreniment, que ha reduït al voltant d’un 12% la mida de Larsen C, transformarà per sempre el paisatge d’aquest territori de la península Antàrtica, adverteixen els científics. Un dels problemes radica en el fet que la plataforma, ara més debilitada, funciona com un fre davant l’avanç cap al mar de les glaceres interiors.
«És un dels més grans registrats i resulta complicat predir el seu progrés futur. De moment segueix formant un únic bloc, però és més que probable que es trenqui en segments», va afirmar Luckman, que va opinar que part del gel «podria quedar-se a la zona durant dècades», mentre que «parts de l’iceberg podrien derivar al nord cap a aigües més càlides».

INFLUÈNCIA DEL CANVI CLIMÀTIC

El despreniment d’icebergs, fins i tot de volums grandiosos com aquest, és un fenomen natural que forma part del cicle del gel a l’Antàrtida, però els experts consideren que les temperatures més altes vinculades al canvi climàtic estan accelerant aquest procés. Sense anar més lluny, la veïna plataforma Larsen B, situada més al nord, va patir un altre descomunal despreniment l’any 2002.
Tot i pesar més d’un bilió de tones, l’A68 ja estava flotant abans de separar-se, i per això mateix els científics no preveuen que es produeixi un augment del nivell del mar. No obstant, Midas recorda que Larsen C està ara mateix en una «situació vulnerable», malgrat que la separació hagi sigut un «esdeveniment natural», i sosté que podria patir el mateix destí que Larsen B.
«Els nostres models indiquen que es mantindrà més o menys estable, però qualsevol col·lapse futur tindria lloc d’aquí uns quants anys o dècades», va apuntar Luckman. En els pròxims mesos i anys, va afegir, la placa de gel podria començar a «regenerar-se gradualment» o a «patir més despreniments», cosa que la portaria al «col·lapse», si bé les «opinions de la comunitat científica estan dividides» respecte a aquests escenaris.

• Facebook 5 

• Notícies relacionades

  • Europa fa un pas endavant contra el canvi climàtic
  • Un iceberg de la mida de Barcelona es trenca a Groenlandia

La Terra es dirigeix cap a una sisena extinció massiva d'animals

El 30% dels vertebrats ha perdut gran part de les poblacions

Antonio Madridejos BARCELONA

@ToniMadridejos

Dimarts, 11 de juliol del 2017 - 11:03 CEST
EL PERIODICO

L’anomenada sisena gran extinció o extinció massiva de l’holocè, ocasionada per les activitats humanes, avança a un ritme descomunal i podria ser pitjor del que es preveia, amb un efecte comparable als dels grans cataclismes que han afectat la Terra al llarg dels temps. Segons mostra un estudi internacional que ha analitzat l’estat i l’evolució de 27.600 espècies de vertebrats, la meitat dels coneguts, el 30% es troben en clara regressió.
L’anàlisi, realitzada per investigadors de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UAM) i la Universitat de Stanford, als EUA, s’ha publicat a 'Proceedings of the National Academy of Sciences' (PNAS). Entre les causes de retrocés biològic destaquen, segons els autors, la pèrdua i fragmentació d’hàbitats, la caça, el comerç il·lícit, la sobreexplotació del territori, l’aparició d’espècies invasores, la contaminació i el canvi climàtic.

El ritme de desaparició d'espècies és comparable al dels pitjors cataclismes viscuts per la Terra al llarg de la història

Dues espècies de vertebrats s’extingeixen cada any de mitjana, però passa gairebé inadvertit potser perquè no suposen una amenaça clara i present per als ecosistemes dels quals depenen els éssers humans, subratlla la Universitat de Stanford. Entre les espècies extingides en temps recents es compten, entre altres, el llop marsupial de Tasmània, el dodo, diverses espècies de moes, el cavall tarpan, la zebra quaga, l’otàrid del Japó i el gavot gegant.

L’estudi ofereix la primera avaluació global d’aquestes tendències de declivi de poblacions d’animals i els seus possibles efectes en cascada. Entre les 27.600 espècies de vertebrats analitzades, és particularment dramàtica la situació dels mamífers: de les 177 espècies amb dades conegudes de l’últim segle, els investigadors conclouen que més del 40% no disposen ni d’un 20% dels seus hàbitats originals.
«La pèrdua massiva de poblacions i espècies reflecteix la nostra falta d’empatia amb totes les espècies silvestres que han sigut les nostres companyes des dels nostres orígens», apunta l’autor principal de l’estudi, Gerardo Ceballos, de la UAM, que afegeix: «És un preludi de la desaparició de moltes més espècies i del declivi dels sistemes naturals que fan possible la civilització».

PLANETA FINIT

Rodolfo Dirzo, professor a Stanford, afegeix que es tracta d’«una aniquilació que té lloc a nivell mundial, encara que les espècies a les quals pertanyen aquestes poblacions encara puguin estar presents en algun lloc de la Terra».
La pèrdua de poblacions i de diversitat biològica és important perquè, a més de ser el que els científics anomenen un preludi de l’extinció, afecten aspectes crucials com la pol·linització de les abelles, el control de les plagues i la purificació dels aiguamolls. A més, es perden intricades xarxes ecològiques que impliquen animals, plantes i microorganismes, cosa que condueix a ecosistemes menys resistents, i redueix la diversitat genètica, un aspecte vital per a la supervivència de les espècies.
Els investigadors advoquen per frenar els impulsors bàsics de l’extinció d’espècies (la superpoblació humana i el consum excessiu) i insten la societat a allunyar-se de «la ficció que el creixement perpetu pot tenir lloc en un planeta finit».

• Facebook 142

Formentera, azul objeto de deseo

• Destinos
• Europa
• España (mare territorial)
• Islas Baleares

La isla con las aguas más cristalinas del país es un paraíso a la vuelta de la esquina, uno de los rincones más tentadores del Mediterráneo.

Noelia Ferreiro

 | 

Foto: iStock

05 de julio de 2017

VIAJAR

Julio Verne halló en estos parajes inspiración para sus famosas crónicas viajeras; Bob Dylan, Jimi Hendrix y Eric Clapton no tardaron en declararle su amor; y Paz Vega a lomos de un escúter elevó a la categoría de santuario el faro del Cap de Babaria. Algo tiene la menor de las Pitiusas para despertar tantas pasiones terrenales, para perfilarse como el más codiciado tesoro para los corsarios de antaño; para convertirse en aquel oasis libertino donde los hippies pusieron a prueba su doctrina nudista de paz y amor.
Puede que sea el mar el que convierte a Formentera en el más tentador objeto de deseo. Un mar que concentra todas las gradaciones del azul al abrigo de una arena blanca y fina, que exhibe una transparencia imposible, que se muestra, durante todo el año, cálido y en calma. Un mar que debe a sus fondos su secreto: esa pradera de posidonia (la más grande del Mediterráneo, declarada Patrimonio de la Humanidad) que actúa como una depuradora natural y cuya peculiar fotosíntesis propicia esas coloraciones.

Playa de Els Pujols, Formentera. | iStock

Las playas de Formentera, ya se sabe, se cuelan entre las mejores del planeta, precisamente por estas tonalidades turquesas, pero también por la ausencia de construcciones y por el estado de conservación casi salvaje de sus arenales. Especialmente Ses Illetes, elegida varios años como la mejor de Europa y la séptima a nivel mundial. Otras como Migjorn, Levante, Es Pujols, Cala Saona… resultan menos famosas pero no por ello menos mágicas. En todas, el chapuzón es simplemente perfecto.
Pero esta isla que ha sobrevivido milagrosamente a la especulación desmedida, y que a duras penas sobrevive cada verano a las oleadas de turistas y de yates, es mucho más que su litoral salvaje. Un minúsculo territorio que despliega su encanto también en el interior con pintorescas poblaciones, faros y molinos, lagos y salinas, grutas ocultas y frondosos bosques de sabinas y pinos que serpentean entre dunas y rocas.
Formentera puede recorrerse en coche en una sola mañana, aunque es a pie o a ritmo de pedaleo el modo más respetuoso de abordarla. Y también la manera más genuina de apreciarla. Perderse sin prisa por senderos ocultos, acceder a rincones imperceptibles desde la carretera y visitar el patrimonio cultural disperso por las aldeas. Para ello existen 32 Circuitos Verdes debidamente señalizados, que suman más de 100 kilómetros de interés natural.

nito100 / iStock

Sólo así se descubren sus rostros más auténticos. Por ejemplo el de sus faros emblemáticos, y no sólo el de Lucía y el sexo, en el punto situado más al sur, sino además el de La Mola, en el extremo oeste, con acantilados de 200 metros y vistas que parecen irreales. También el de sus animados mercadillos estivales, que reseñan un estilo de vida alternativo: el amor al trabajo realizado con las propias manos, libre de la industrialización, con bonitos artículos de artesanía pitiusa: cestas, espardenyes, cerámica, cristal, cuero…
Perderse por los recovecos de Formentera, tratando de escapar a lo más trillado, permite contemplar higueras que crecen en horizontal con las ramas apuntaladas, torres de defensa de la época de los piratas, antiguos molinos de viento y, en las salinas, ocultas entre juncos y cañas, aves como ánades, flamencos o garzas reales. E incluso, si hay suerte, quizás sea posible descubrir alguna lagartija azul, el reptil endémico de las Pitiusas que es el símbolo de Formentera.
Luego está también su gastronomía, pura representación de la dieta mediterránea, que tiene en el peix sec su producto crucial. Un pescado que, desde tiempo inmemorial, se seca artesanalmente con procesos naturales, y con el que se elabora el plato formenterense más típico: la ensalada payesa, que lo combina con pimiento rojo y verde, cebolla, patata, tomate y biscuit, un pan duro especial al que se baña en aceite de oliva. ¿Puede haber algo más apetecible?...