L’ÚLTIM SOPAR, DE LEONARDO DA VINCI
– O – O – O – O – O – O – O – O – O –
L’últim sopar és una pintura mural original de
Leonardo da Vinci que
va realitzar entre els anys 1495 i 1497. Es troba a la paret on va ser
pintada originàriament, el refectori del convent dominic de Santa Maria
delle Grazie a Milà, Itàlia. La pintura va ser feta pel seu patró, el
duc Ludovic Sforza de Milà.
Leonardo va escollir, potser per suggerència dels dominics, el moment
més dramàtic. Representa l’escena de l’últim sopar dels darrers dies de
la vida de Jesús de Nazaret segons explica la Biblia i està basada en
l’evangeli de Joan en el qual Jesús anuncia que un dels seus dotze
deixebles el trairà.
Quan va arriba l’hora, Jesús va seure a taula amb els apòstols i els
va dir: “Jo tenia un gran desig de menjar amb vosaltres en aquesta
pascua abans de patir, perquè us dic que ja no tornaré a menjar fins que
arribi la nova i perfecta Pascua al Regne de Déu, perquè un de
vosaltres em trairà”.
Aquesta afirmació de Jesús causa la consternació dels dotze deixebles
i és just aquest el moment que Leonardo representa, intentant reflexar
les diferents reaccions, totes individualitzades, de cada un dels
apòstols: uns es sorprenen, altres s’aixequen perquè no creuen haver
escoltat bé, altres s’espanten i Judes retrocedeix en sentir-se
al.ludit.
Da Vinci crea una nova formulació d’aquesta escena: com s’ha pogut
veure en el dibuix preparatori, ell va pensar inicialment en la
composició clàssica, amb Judes davant la taula i els altres onze
apòstols en front, amb Jesucrist al mig com un més. Però finalment
Leonardo es va apartar d’aquesta tradició clàssica i va pintar Judes com
un més, escollint un altre moment, el posterior a l’anunci de que un
trairia. L’artista va canviar la posició de Jesucrist que inicialment
estava de perfil parlant amb Joan que està de peu al seu costat i situa a
Jesús al mig, cap a ell convergeixen totes les línies de fuga de la
composició pictòrica, destacant encara més en perfilar-se contra la
finestra del centre, rematat amb un arc i separant-lo dels apòstols. Als
dos costats d’ell, aïllats en forma de triangle i destacats amb colors
vermells i blaus, estan els apostols agrupats de tres en tres.
La taula amb els tretze personatges s’enmarca en una arquitectura
també clàssica representada amb exactitud a través de la perspectiva
lineal, concretament central, de manera que sembla ampliar l’espai del
refectori com si fos un
trompe l’oeil menys per la diferent
alçada del punt de vista i el grandiós format de les figures. Això ho
aconsegueix a través de la representació del paviment, de la taula, dels
tapissos laterals, de les finestres del fons i també per les capses del
sostre. Aquesta construcció en perspectiva és un dels elements
destacats del quadre.
L’escena està il.luminada per la llum de les tres finestres del fons
des d’on es pot veure un cel de capvespre, d’una manera similar a com
s’il.luminaria el refectori. Aquesta lluminositat i el color han quedat
resaltats a través de l’última restauració doncs el conjunt havia quedat
molt descolorit.
Els dotze apòstols es troben distribuits en quatre grups de tres,
seguint el vell sistema de les tríades platòniques i d’acord amb l’estil
de l’escola florentina de Ficino i Mirandola.
Si analitzem d’esquerra a dreta, a la segona tríada es troba Judes,
la traició del qual trenca la tríada col.locant-lo fora d’ella, tot un
simbolisme geomètric. La tercera tríada desenvolupa la idea de l’amor
platònic; l’amor és el desig de la Bellesa, de l’essència de Déu. A la
quarta tríada s’observa a Plató, Ficino i potser el propi Leonardo;
tracta del diàlec filosòfic que porta a la veritat de Crist.
En el quadre, els deixebles i Jesús apareixen asseguts i rere d’ells
es pot veure un paisatge que alguns analistes relacionen amb el paradís.
El apòstols s’agrupen en quatre grups de tres i Crist queda
relativament aïllat. D’esquerra a dreta trobem a: Bartomeu, Jaume el
Menor i Andreu en el primer grup; en el segon tenim a Judes Iscariot amb
cabell i barba fosca, Simó, Pere i Joan, l’únic del grup que no porta
barba; Crist al centre; Tomàs, Jaume el Major i Felip, també sense
barba, al tercer grup; Mateu sense barba, Judes Tadeu i Simó el Zelota a
l’últim grup de la dreta.
Alguns historiadors d’art diuen que Judes Tadeu és Da Vinci.
Si bé és cert que Leonardo va agafar persones reals pels seus models
dels apòstols (potser tret de Simó que es diu que va ser fet a partir
d’un bust de Plató), no es massa probable que ell mateix es pintés a
l’escena (com s’ha dit abans, podria ser el segon per la dreta, és a
dir, Judes Tadeu) doncs encara que físicament s’hi asembla, no
coincideixen les dates ja que Da Vinci va pintar l’escena quan tenia uns
45 anys i l’aspecte de l’apòstol és d’edat molt més avançada. No
obstant, els que defensen la teoria de que es tracta del pintor diuen
que és un retrat en el qual l’artista s’imaginava a sí mateix amb uns
quants anys més. Si així fos, cal reconeixer que Leonardo no es va
equivocar de gaire en el seu hipotètic pronóstic sobre la seva futura
aparença.
Fa uns anys, l’escriptora Vittoria Haziel va publica un treball en el
que mostrava un document de Da Vinci on el pintor afirmava l’existència
d’una dona al costat de Crist. Aquesta teoria que es investigada per
alguns historiadors, va obrir una polémica amb l’Església que no vol
reconeixer que es pugui tractar de Maria Magdalena.
Com es veu, aquesta escena de Leonardo dona per moltes especulacions
que alguns novelistes con Dan Brown han sabut explotar molt bé.
Si volem veure aquesta pintura en directe haurem de viatjar a Itàlia,
doncs com s’ha dit al començament, es troba al convent dominic de Santa
Maria delle Grazie a Milà.
Podeu veure l’obra a pantalla completa amb zoom
clicant aquí.
Una de les grans figures del Renaixement i de la història de l’art: Leonardo da Vinci.
Podeu llegir la seva biografia
clicant aquí.
.....................
Leonardo da Vinci: El Sant Sopar
El 1495, quan encara residia a la
cort milanesa dels Sforza, el seu mecenes, Ludovico el Moro, va
encarregar a Leonardo la realització del fresc del Sant Sopar (Il Cenacolo o L’Ultima Cena),
una pintura mural de grans dimensions que havia de realitzar-se en el
convent dominic de Santa Maria delle Grazie de Milà, el lloc on el Moro
pensava instal·lar la seva tomba i la de la seva esposa Beatrice d’Este.
Serà en aquesta obra, de 4,60 metres de llargada per 8,80 metres
d’amplada, en la qual el pintor va invertir dos anys de treball, on el
misteri de Da Vinci trobi la seva plenitud.
El fet que Leonardo experimentés amb
tremp d’ou en comptes de pintar amb la tècnica habitual de la pintura
mural al fresc va provocar el deteriorament de la pintura pocs anys
després de la seva realització. Giorgio Vasari, el biògraf del geni
renaixentista, assegurava el 1556 que no restava res visible, que la
pintura estava tan deteriorada que les figures ja no es podien
reconèixer. Així, l’obra ha necessitat fins a quatre restauracions.
Però, quin és el misteri de Leonardo en aquesta obra? En el segle XIX, Goethe va creure en contemplar el Sant Sopar
que havia trobat el pintor que era conscient d’estar revelant al món un
secret silenciat pel temps. Tanmateix, no cal avançar tant en el temps.
Els primers indicis del misteri de la pintura els trobem en una nota
que l’escriptor Matteo Bandello va enviar al seu oncle Vincenzo, el
prior del convent, on s’expressen les inquietuds de la comunitat davant
el treball de Da Vinci.
El misteri del Sant Sopar, amb
tota seguretat, es derivava de la mateixa actitud del pintor. Leonardo
va passar-se hores a sobre de la bastida meditant sobre l’obra. Meditava
sobre la seva composició i només baixava per menjar, dormir o saludar
algun dels il·lustres visitants que s’apropaven a veure l’execució de la
pintura. Cansat, dubtós de la seva feina, Leonardo va endarrerir la
finalització de l’obra fins 1497. Un cop de geni a mig camí d’una
representació teatral prodigiosa.
Tot i el deteriorament que presenta,
encara podem admirar el prodigi de la composició: un marc arquitectònic
que continua en el mur l’espai real del refectori conventual, amb Jesús
al centre, amb la seva figura envoltada per la llum de la finestra del
fons, els apòstols formant dos grups de tres a cada costat de Crist i,
en primer terme, la taula. Leonardo interpreta el sopar en clau
hermètica i es centra en el moment clau de la nit, quan Jesús pronuncia
la frase que marcaria el futur dels presents: “un de vosaltres em
trairà”. Cada rostre i cada gest van ser treballats de forma minuciosa
amb l’objectiu de reflectir el dramatisme del moment: Jesús anunciant la
traïció i els apòstols, plens de matisos, mostrant tensió, astorament,
sorpresa, dubte, ira… i molt més. La part visible de la pintura resulta
igual d’important que allò que l’ull de l’espectador no pot observar.
No ens trobem davant d’una obra compacta,
sinó que hem d’analitzar-la en compartiments de quatre grups integrats
cadascun per tres apòstols. I aquests grups els hem d’interpretar en dos
tipus de relacions paral·leles: la que mantenen entre si i la que
mantenen amb Jesús, el personatge central i l’únic que apareix
individualitzat.
A la dreta de Jesús, en l’extrem de la
taula, els apòstols Bartomeu, Jaume el Menor i Andreu, formen el primer
grup i manifesten una expressió de sorpresa i expectació.
Bartomeu, Jaume el Menor i Andreu
A continuació, Judes Iscariot, Simon Pere
i Joan formen el segon grup de tres. Judes, al centre del conjunt,
vestit de verd i blau, sembla retreure’s alarmat per la revelació del
seu pla i murmura alguna cosa a Joan mentre amb la seva mà dreta agafa
una petita bossa, potser on guardava les monedes de plata que li havien
donat per a trair Jesús. Judes és l’únic dels personatges que té el
colze a sobre de la taula, fet considerat de mala educació. Pere sembla
molt enfadat i sosté un ganivet amb la mà dreta, potser presagiant la
seva reacció violenta durant la detenció de Jesús. L’apòstol més jove,
Joan, sembla a punt de desmaiar-se mentre escolta les paraules de Judes.
Judes Iscariot, Simon Pere i Joan
A l’esquerra de Jesús trobem Tomàs, Jaume
el Major i Felip. Tomàs sembla demanar qui és el deixeble que l’ha de
trair i Jaume el Major el mira atordit i sorprès amb el braços oberts.
Mentrestant, Felip també sembla estar demanant alguna explicació. Amb la
seva reacció, els braços oberts, Jaume sembla evitar que Tomàs i Felip
es llencin sobre Crist.
Tomàs, Jaume el Major i Felip
Finalment, en el darrer grup d’apòstols,
situats a l’extrem esquerra de Crist, trobem Mateu, Judes Tadeu i Simó.
Tant Judes Tadeu com Mateu són girats cap a Simó, potser cercant alguna
explicació a la revelació, buscant la legitimitat de la revelació del
seu mestre.
Mateu, Judes Tadeu i Simó
Jesús és el personatge central. Leonardo
el representa en solitari, tot i que molts han sospitat que en realitat
no estava sol, sinó que tenia una companyia oculta. Els més agosarats
han parlat de la presència de la seva dona, de Maria Magdalena. En la
imatge, el fill de Déu s’allunya del grup de la seva dreta a través d’un
buit, un espai en forma de be baixa (V) que ens permet observar el
paisatge. Hi havia algú més en aquest buit? És possible, però no resulta
versemblant als ulls de l’espectador. Per què trencar l’estructura de
quatre grups de tres personatges dividits magistralment en dos sectors
que es troben articulats al voltant d’un personatge central? No té
sentit.
Jesús
En canvi, segons la interpretació de José
Enrique Ruiz-Domènec sí que podem trobar una lectura que explicaria el
misteri de l’obra. Seguint la lectura dels evangelis, Jesús ha convidat
els seus deixebles a menjar i beure el pa i el vi perquè “aquest és el
meu cos i aquesta la meva sang”. És la primera eucaristia. I això és el
que realment posaria en guàrdia els apòstols, l’autèntic motiu de debat
més enllà de la traïció al mestre: el misteri de la transsubstanciació
del pa i el vi en el cos i la sang de Crist. És per això que no existeix
el Sant Greal en la imatge, mentre que sí que podem observar com sobre
la taula es troben el pa i el vi. La transsubstanciació és el misteri
amagat del Sant Sopar, allò que Leonardo va explicar al món sense
ensenyar-lo explícitament.
Amaga el Sant Sopar el misteri de la transsubstanciació del pa i el vi en el cos i la sang de Crist?
Etiquetes:
Art del Renaixement,
Cinquecento,
Cristianisme,
Història de l'Art,
Història Moderna,
Leonardo da Vinci,
Misteris de la història,
Pintura,
Renaixement,
Segle XV
26.05.2020 05:15
