dissabte, 18 d’agost del 2018

D’INTENT D’UN TOMB PER LES TERRES DE L’EBRE, A VACANCES FORÇADES. - (2)

Escrits del Víctor

18-23.07.18

D’INTENT D’UN TOMB PER LES TERRES DE
L’EBRE, A VACANCES FORÇADES. - (2)

Ja soc allotjat a la capital del Baix Ebre.

Soc el dissabte 30 juny, i hem pareix que a l’altre escrit l’havia acabat dient de la meva arribada a Tortosa, acalorat una muntera. Però el fet més important era que fins llavors estava més que tranquil, ja que el pitjor tenia d’arribar l’endemà,- però car, no ho sabia pas...

El fet és que una vegada fresquet i descansat, me’n vaig cap a Roquetes, i trobo la ciutat en festes. La Festa Major d’estiu, durarà fins el 7 de juliol, - són molt festeros -.Les Roquetes, del Baix Ebre ( És una ciutat tocant tangencialment a Tortosa, com si fos la seva continuació,un barri, però és completament diferent, actualment (2018) té més 8000 hab.,- a l’època que hom hi va ser( 1983-1987) en tenia una mitjana de 5200-. Lloc que s’ha popularitzat arreu, per la cançó dels “Quicos”, ( Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries) que diu: “De Roquetes vinc , de Roquetes vinc, de Roquetes baixo, agulles de cap, , agulles de cap, agulles de ganxo...”. Els Quicos,-( Són Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, el Grup de cançó i teatral més important de les Terres de l’Ebre, és formà l’any 1992, compost inicialment per Artur Gaya i Iglesias (Tortosa, 1956), Francesc Pedret i Tena (Tortosa 1967) i i Jordi Fusté i Mateu (Tortosa, 1960), amb el nom de tres personatges populars tortosins : Paco Calbet, cantant tortosí cec, dit Quico el Célio ; de Josep Cid i Fonollosa, Lo Noi, acompanyant de Quico el Célio, i Evarist Fusté, músic del Quico i del Noi, dit Lo Mut. Els Quicos, són dignes successors Lo Canalero, Josep Garcia Sanz, el millor cantador de Roquetes. Des del 1992 fins el 2017, la seva discografia i espectacles, arriba a uns trenta obres, per les que han rebut, un munt de premis...)

Hi ha moltes Roquetes,- (Tenim de dir que hi ha moltes Roquetes arreu de Catalunya i els Països Catalans, i la resta de l’Estat. Al costat de Sitges en tenim una altra, Les Roquetes del Garraf, que pertany a Ribes i que conjuntament amb Sant Pere de Ribes, fan la totalitat del municipi. A part hi ha més llocs amb el nom Roquetes,com : Roquetas de Mar (Almeria); i el Barri de les Roquetes a Barcelona, i que forma part del Districte de Nou Barris, d’uns 15.200 hab., entre altres).
Començo unes vacances forçades.
Atabalat per les perspectives deixo el portátil, haviam si demà serán més propicies, però, “ chi lo sa ¿?” , i miro d’aclucar l’ull.
Primer de juliol, diumenge, després de passar la nit del lloro, preocupat, - i sort d’alguna sèrie televisiva d’aquelles que les repeteixen 200 vegades com a mínim-, pel que li passaria avui al “podrit” ordinador, el torno a engegar, i vinga anant provant, i ell vinga anar-me fent un bucle, i un bucle, i així eternament fins que “ ofuscat”, tocà el que no calia “ marditos xips” o el que sigui.
A partir de llavors, no pogué tornar a ...,- i pensava que no seria tan greu ...-.Cabrejat com un mico el deixà, que vés a saber que faria ell, - l’ordinador- solt, i quant tornà a la tarda, ja se m’havia polit tota la memòria que hi tenia i més coses. Era un tros de ferro, sense càlculs, ni algoritmes a l’espai informàtic. Suposo que em passa per espavilat, i per no parar a temps.
I aquí començà el drama total, d’un Tomb per les Terres de l’Ebre, i que tot plegat és convertís en unes Vacances Forçades, - sense que pogués enviar els articles a La Veu de la Segarra, el Sitges Press, i etcètera. Em quedà com si m’hagués deixat la parella, la novia, o quelcom així.
Desprès d’haver fet un desastre sense precedents, trist i abatut, decideixo anar a esmorzar per animar el cos i l’esperit, més animat surto de l’hotel a la calor i amb la mosca a l’orella, rumiant que faria el dia d’avui, orfe d’ordinador, i com sempre, trobo una Tortosa ben buida i tot seguit ús explico quin és el motiu.

Anar a la muntanya- (A Tortosa principalment,i els seus voltants els cap de setmana ( dissabte i diumenge) o algunes festes, és queda d’allò més buida,- semblant un mas robat-, la majoria d’autòctons se’n van, al que ells en diuen: “ A la muntanya...”,i l’anar a la muntanya, pels tortosins i ebrencs, és anar a una torre, casa, finca, xalet,etc. que estant en una alçada màxima, entre la part alta de Roquetes i la base de la pujada dels Ports, a uns 20 metres d’altitud des del nivell del mar. És per això que des de sempre( 1987) m’ha fet gràcia l’expressió, amb tots els respectes. També se’n van al mar, a uns 20 kms., a l’Ampolla, Sant Carles de la Ràpita, o Sant Jaume d’Enveja, etc.)
Preocupat, el matí, del dilluns 2 de juliol, la primera cosa que faig truco a La Veu..., per dir que no hi contessin, era la primera vegada,- em digueren- en prop de 5 anys. Ho comunicà al Sitges Press, i altres d’on line, - a Internet no és tant problemàtic, és infinit- . Això sí, el fet de no poder complir és complicat, com si em quedés tot el que volia passar “de negre sobre blanc” al pap, i no tirés ni amunt , ni avall, és trist i fotut. A mica en mica, m’anà reixint del disgust superlatiu i començo a escriure en els meus paperets típics.
Continuarà.
Aquesta és la segona entrega d’un viatge que va començar força bé, però és convertí en unes llargues vacances forçades.
Víctor Lluelles i Cardona

dijous, 16 d’agost del 2018

D’UN INTENT D’UN TOMB PER LES TERRES DE L’EBRE, A VANCANES FORÇADES. - (1 )

Articles del Víctor



D’UN INTENT D’UN TOMB PER LES TERRES DE
L’EBRE, A VANCANES FORÇADES. - (De l’1 a … ) 

 

Com una introducció.

Tinc de dir que fa 15 dies, la meva intenció no era pas escriure cap trista odísea, o millor dit una mena de drama contemporani que pogués esdevenir una tragèdia de les que passen cada dia. De fet tenia planejat anar a fer un Tomb de sis o set dies per les Terres de l’Ebre, amb la intenció “d’anar a escampar la boira”,però també per recordar els llocs on he viscut, i n’he gaudit. 

I així ho vaig fer. El dissabte 30 de juny, content com un gingol, agafà el “portante”,- que deien abans, o sigui el cotxe- i vaig fer els 140 KMS d’autopista, fins a Tortosa,-això sí passant per Amposta, que ni tinc de sumar uns quants més-, on hi entrà pel seu famós pont penjat ( Diuen que és el segon pont del món fet amb formigó armat, construït entre 1915 i el 1921, i no s’inaugurà oficialment, i que s’inspiraren en el novaiorquès pont de Brooklyn. Però va ser destruït, gairebé totalment pels feixistes el 10 de març de 1938, ja que degut a les bombes incendiàries es va despendre la totalitat de la seva estructura, però ja s’espavilaren a reinaugurar el 4 d'octubre de 1939), com que si va directe des de l’esmentat Pont Penjat, anà al Casal de la Lira Ampostina, concretament al bar del seu local social,(lloc,on com a tots els Casals, Ateneus, Casino,etc., de Catalunya, si pren el cafè i el que faci falta, si fa la xerradeta,si veu el futbol, si juga a cartes o al dominó, etc), allí hi vaig anar a prendre els corresponents “Rapitencs” (Vermuts), acompanyats d’uns típics variats (Aquests dues coses típiques de gairebé, totes, les Terres de l’Ebre, en un altre article ho explicarem més complert), aprofitant l’ocasió, ja que era tard i a aquell local si estava d’allò més fresc vaig fer un mos d’entrepà de truita a la francesa,-cal dir que ara el bar estava regentat per uns xinesos, joves, que feia catorze anys que vivien a Amposta, em digueren, i que entenien molt bé el català-. Al marxar,malgrat la calor decidí anar a fer un volt per la ciutat, i de passada fer unes quantes fotos. Em vaig arribar fins el famós pont ampostí, que estava curull, però curull...!!, i més, de llaços grocs en reivindicació a l’alliberament dels Presos Polítics i dels Exiliats Catalans. 
 
Cap a Tortosa, sigui dit.

Per anar cap a Tortosa agafà la carretera C-12 , que transcorre paralel-lament al Canal de Reg de la Part dreta de l’Ebre, des d’Amposta fins a Vinallop, uns 11 KMS (Aquest Canal dedicat basicament al reg de l’arròs de la Part dreta de l’Ebre, que representa aigua per més de 12.000 ha., d’arrossars, i que recorre uns 50 KMS , des de l'Assut de Tivenys,- uns 15 KMS, amunt de Tortosa, hi ha uns 3 de Xerta- , des d’allì fa un recorregut urbá per Amposta d’ un munt de giragonses per uns deu carrers ampostins, amb una amplada de 10 m., i uns 3,5 m.,de promig de fondària, portant uns 30 metres cúbics per segon, fins a arribar a Sant Jaume d’Enveja, on acaben els seus 300 KMS de longitud de xarxa total. No ens tenim de deixar d’anomenar l'Assut de Tivenys-Xerta, que és la base i el motiu de ser d’aquests Canal. Assut vol dir presa, resclosa, contenció, i aquesta està construïda en diagonal sobre el riu Ebre, d’una longitud de 310 m, 3,50 m.,d’amplada a la coronació i de 35 m. als fonaments, amb una alçada de 6 m. Aquesta distribució en diagonal és l’aspecte d'aquest assut, la majoria perpendiculars als marges del riu, i la disposició geomètrica fa posible la derivació a cada marge del necessari per al rec. Ja diuen que els romans van fer una resclosa per frenar el tràfec fluvial per l'Ebre, en un lloc semblant on avui hi ha l'Assut , que és fixa en plena dominació islàmica els primers intents de desviar l'aigua de l'Ebre, idea hipotètica de que el primer assut, fou la primera temptativa d'elevació de l'Ebre per canalitzar l'aigua encara que rudimentàriament, va ser l'any 944 dC., continuada a mitjans mijans segle XII, i consolidada a principis del segle XV.)
Acalorat, i gairebé al bany maria, arribà a l’Hotel Tortosa Park, un lloc al bell mig de la capital ebrenca, prop del Parc Municipal Teodor González, on hi he anat sovint ,- i gairebé sempre hi trobo lloc- des de la dècada dels 90, però on ja hi estic fixat informàticament deu-ho fer uns vuit o deu anys. Després d’estar-m’hi una bona estona, decansan i refrescant-me a dojo, cap a la vesprada vaig triar anar a Roquetes, que és a prop i conec força bé
I com que soc un home empegat ha un ordinador, bàsicament a un portàtil (Això, també, en un altre escrit ho explicarem més complert). Per això, com sempre, anava preparat per escriure sobre aquest Tomb per les Terres ebrenques. Però...???
................
Escuses del munt d’informació adicional que he posat en aquest primers articles- i que procurarem continuar-ho en els propers , perquè sempre he cregut que els viatges val la pena ampliar-los amb dades concretes, els més aproximades possible.
Continuarà.
Aquesta és la primera entrega d’un viatge que va començar força bé, però és torça molt fins a convertint- se en unes llargues vacances forçades.
Víctor Lluelles i Cardona

dilluns, 13 d’agost del 2018

Timelapse del cel nocturn del Parc nacional de Aigüestortes i Estany de ...

El Parc Nacional d’Aigüestortes serà reconegut per la UNESCO per la qualitat del cel nocturn

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici rebrà aquesta tardor el certificat de la UNESCO com a reserva i destinació turística Starlight per la qualitat del cel nocturn que s’hi pot observar. Un reconeixement que se suma al que ja té el Parc Astronòmic del Montsec pel mateix motiu.
El reconeixement, que engloba el Parc Nacional i deu pobles que el rodegen, certifica, així, el  territori amb una qualitat excel·lent del cel per a l’observació astronòmica, i amb baixa contaminació lumínica per a la preservació d’espècies nocturnes.

Festa major de Gràcia 2018: vint-i-un carrers guarnits i un miler d’activitats

Després de les celebracions del bicentenari l’any passat, la festa major de Gràcia arrenca amb una nova edició del 15 al 21 d’agost. Ja són dos-cents un anys d’història que s’encaren amb més vitalitat de mai: enguany hi ha un miler d’activitats programades i es guarniran un total de vint-i-un carrers. Entre aquests, n’hi ha alguns que estan d’aniversari, com ara el carrer de Verdi, que celebra quaranta anys de guarniment ininterromput. També el de la Llibertat, que fa vint anys, i el de la Perla, que en fa deu.
Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia
Les novetats de dos-cents un anys de festa
Encara que la festa sigui molt veterana, cada any presenta unes quantes novetats. Una de les més destacades d’enguany és l’estrena de l’Àliga de Gràcia, una figura institucional que es presentarà el 15 d’agost durant el matí de festa major. El 17 també es presentarà el recentment creat Esbart Vila de Gràcia en una jornada plena d’activitats a la plaça de Joanic.
Del pregó, que serà el 14 d’agost, se n’encarregarà la doctora Elena Carreras, cap d’obstetrícia i ginecologia de l’Hospital Vall d’Hebron. Relacionada amb la Vila de Gràcia des de l’adolescència, professionalment ha protagonitzat fites mèdiques significatives com ara la reparació prenatal del fetus amb espina bífida.
Fotografia: Districte de Gràcia
Els carrers guarnits, el tret distintiu de la festa
Un dels trets més distintius de la festa major de Gràcia són els carrers guarnits. Es creu que el costum deriva de les enramades del segle XIX arreu de Catalunya però a Gràcia la tradició ha evolucionat molt i s’ha convertit en l’element més vistós de la festa major. Enguany hi ha vint-i-un indrets guarnits entre carrers, places i passatges. Tots ellls participaran en el concurs de carrers guarnits, que desvetllarà els premis divendres 17 d’agost a la tarda. Se n’atorguen tres als carrers més ben guarnits i també hi ha categories que valoren la il·luminació, la portalada, l’element central, el sostre, els detalls i la reutilització dels materials.
Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia
Aquest és el llistat dels carrers guarnits del 2018:
Carrer de Berga: ‘Jungla Berga’
Carrer de Ciudad Real: ‘Totoro i els seus amics (El món de Miyazaki)’
Carrer de la Fraternitat de Baix: ‘e=v·t’
Carrer de la Fraternitat de Dalt ‘Vi Fratern My Friend’
Carrer de Jesús: ‘El món dels somnis’
Carrer de Joan Blanques de Baix: ‘Món d’abelles’
Carrer de Joan Blanques de Baix de Tot: ‘La Lello a Baix de Tot’
Carrer de la Perla: ‘Barcelona parc d’atraccions’
Carrer de la Llibertat: ‘Els sons rurals’
Carrer de Maspons ‘Viva México, Maspones!’
Carrer de Mozart ‘Mozart invaders’
Carrer del Perill ‘Vídeojocs Perill’
Plaça del Poble Romaní ‘Ederlezi’
Plaça de la Vila de Gràcia ‘La Vila dels monstres divertits’
Plaça de Rovira i Trias: ‘Sastreria i confeccions Rovira&Cia’
Carrer del Progrés: ‘Progrés és el més vital’
Carrer de Providència: ‘Providència i els seus amics’
Carrer de Puigmartí: ‘Aloha’
Carrer de Tordera: ‘Tardor’
Travessia de Sant Antoni ‘Olimp 54’
Carrer de Verdi del Mig: ‘Ave Verdi’
Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia
La música, el gran reclam
Com en qualsevol festa major, la programació musical és un dels grans reclams. Tot i que els concerts multitudinaris de fa uns anys ja s’han deixat de fer, a les festes de Gràcia hi ha un bon reguitzell de propostes musicals d’estils ben diferents. De fet, donant una ullada a la graella de programació de la web de la festa major hi ha més de dos-cents cinquanta actes etiquetats en la categoria de musicals. I això sense comptar la programació de cada carrer guarnit, que sol combinar els vermuts musicals amb el cant coral, el karaoke o la música enllaunada.
A grans trets, la programació musical s’estructura al voltant de les places: la del Sol és dedicada a la música folk, la del Diamant al swing, la de Joanic a les arts escèniques i a la del Poble Romaní es fa molta rumba. Però en aquests indrets no solament es fan concerts: hi ha classes obertes de Lindy Hop, tota mena de tallers familiars, espectacles infantils…
Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia
Tècnicament fora del barri de Gràcia però estretament lligat a la programació de la festa major també hi ha el Festigàbal. El festival de música independent organitzat per la sala de concerts Heliogàbal es farà als Jardins de la Sedeta el divendres 17 i el dissabte 18 d’agost. Entre la programació, tota de franc, destaquen les actuacions de Me and The Bees, l’Hereu Escampa, els valencians Jupiter Lion i Za!. A més ambdues vetllades s’acabaran amb música de punxadiscs.
La cultura popular, un dels pilars de la festa
Si la Vila de Gràcia destaca en res, és en la riquesa i la varietat de l’escena de cultura popular que té. A més la festa major és una oportunitat única per veure-la tota en acció conjuntament. El dia 15, que és el dia gran, hi ha programats uns quants actes protocol·laris protagonitzats pels gegants, el bestiari, els diables, els trabucaires, els bastoners, els castellers…
Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia
Entre la programació també destaca la diada castellera de la festa major amb els Castellers de la Vila de Gràcia, Colla Joves Xiquets de Valls, Xiquets de Reus i els Moixiganguers d’Igualada (el 18 a les 12.00 a la plaça de la Vila). El correfoc, dimarts 21 d’agost a les 20.30, gaudirà de la presència de totes les colles de diables del barri i començarà amb la tabalada, seguirà amb la lectura dels versots, es farà el correfoc infantil i finalment l’adult (22.00).
A banda d’això també cal destacar la ‘xumetada‘, una festa en què les bèsties de Gràcia recullen els xumets dels infants (dia 16 a les 18.00 al carrer de Maspons) i la ‘convidada’, en la qual els Gegants de Gràcia conviden una altra parella i que enguany serà especial perquè en celebren el vinti-i-cinquè aniversari (dia 19 a les 11.00 a la plaça de la Vila). També hi ha tallers de dansa i de ball de bastons, sardanes, cançó improvisada i concerts de folk, entre més.
Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia
Una festa major més accessible i lliure d’agressions sexistes
La Fundació de la Festa Major de Gràcia és una entitat amb un marcat caràcter social que fa anys que intenta trencar barreres i fer que la festa sigui accessible a tots els públics. Per aquest motiu el programa disposa d’una audiodescripció per a persones amb discapacitat visual. Com a novetat, enguany també es podrà escoltar una descripció dels guarniments dels carrers per tal que es puguin imaginar com són aquestes construccions populars i efímeres que són el principal atractiu de la festa major de Gràcia.
Un any més, la festa major de Gràcia s’adhereix a la campanya de festes majors lliures d’agressions sexistes perquè tothom en pugui gaudir en igualtat de condicions i en llibertat. Hi haurà cartells i xapes per tots els espais principals, el logotip de la campanya es podrà veure a les barres, als tòtems d’informació i fins i tot al got reutilitzable de la festa. A més a més, a la plaça Revolució hi ha el punt d’atenció a les possibles víctimes d’agressions sexistes.

Bangkok, la vida sota amenaça

Encara que sembli que la lluita contra els fongs i els bacteris del cos és beneficiosa per al nostre benestar, la ciència constata que quan els eliminem devallem les defenses que ens serveixen per a fer front a la vida exterior.
Bangkok és la capital i la ciutat més poblada de Tailàndia. Hi viuen més de nou milions de persones, la majoria de les quals fan vida al carrer o als carrerons –’sois’, com en diuen ells–. És una urbs plena de canals –alguns l’anomenen la Venècia d’Orient– i de grans avingudes amb imatges del rei, que va morir el mes d’octubre. Hi circulen cotxes, motos, tuk-tuks, taxis de color fúcsia i diversos vehicles motoritzats amb paradetes mòbils de menjar de dia i de nit. Entre totes aquestes línies verticals i horitzontals que divideixen el plànol, passa la vida.
Hi vaig anar per primera vegada l’any 2009. Anava sola, com ara. Un tsunami olfactiu va ser la primera amenaça que vaig sentir. L’olor era la síntesi d’aquell batibull vital descontrolat. De peix al vapor amb salsa de soia. De coco fresc. De calitja tropical amb aviram marinat. De fum de brasa. La ciutat era un mapa anàrquic on hi havia elements que es movien aleatòriament, sense rutes fixes, sense regles, seguint només un instint animal. Aquesta espontaneïtat em posava molt nerviosa. Sentia que, per molt que el meu càlcul volgués ordenar-ho tot, l’exterior em devorava. Em vaig passar hores tancada a l’habitació d’una pensió de Khao San Road –el carrer dels backpackers– davant de l’aparell d’aire condicionat. Només així podia respirar bé. L’ambient de l’exterior m’arrasava. Començava a suar i suar i em feia gairebé transparent. No m’atrevia a creuar les avingudes perquè tenia por que m’atropellessin, els conductors de tuk-tuk em recollien amb cara amable i, mentre em prometien un trajecte barat, es desviaven per a portar-me a comprar a les botigues de joies o de pedres precioses –després vaig descobrir que era un dels paranys més habituals pels turistes–. A la nit, Bangkok tampoc dormia. La música sortia de les terrasses dels gratacels i dels clubs més sofisticats. Drogues i sexe per a oblidar el món i deixar-se endur. Homes que havien decidit ser dones i viceversa. Èxode de gèneres. Una llibertat que posava en qüestió qualsevol ordre. La vida salvatge se m’inoculava a la sang i em produia una febre que no sabia curar. Bangkok matava i jo tenia molta por.
Un restaurant de carrer a Bangkok
Vuit anys després, quan vaig aterrar de nou a l’aeroport Suvarnabhumi –també sola– la ciutat continuava igual però jo tenia ganes de viure-la. Com si aquella primera vegada només hagués estat un assaig. Se’m presentava com la descriu el seu nom oficial: ‘ciutat d’àngels, la gran ciutat, la ciutat de joia eterna, la ciutat impenetrable del déu Indra, la magnífica capital del món dotada amb nou gemmes precioses, la ciutat feliç, que abunda en un colossal palau reial que s’assembla al domicili diví on regnen els déus’. La veia com una gran capital asiàtica en què divinitat i humanitat es trobaven. Un collage viu. I és que, quan hi arribes, t’adones que la vida en comunitat i al carrer, que ja és tan estranya a occident, encara resisteix allà. Un dels elements més evidents d’aquest fenòmen són els 20.000 llocs de menjar al carrer que encara es conserven. Famílies senceres es dediquen a cuinar per a alimentar els seus veïns. Normalment, instal·len una barbacoa enmig de l’asfalt i unes quatre o cinc taules i cadires, i fan aquest campament improvisat en què es poden tastar alguns dels millors plats de la cuina local per poc més de l’equivalent a un euro. I és que, tradicionalment, les vivendes tailandeses tenien la cuina fora de la casa perquè així no feia falta tenir extractor. Aquest avantatge feia que els àpats fossin una celebració i un acte social cada vegada. Encara ara els tailandesos aprofiten les hores de dinar i de sopar per a trobar-se, parlar i compartir. Hi ha poca gent que mengi a casa. De fet, molts apartaments no tenen ni cuina. Bangkok encara es manté en aquesta intempèrie. La vida –encara– passa a cel obert.
Però això està en perill d’extinció. Segurament, aquesta tardor el govern farà efectiva una llei que prohibirà la venda de menjar al carrer. Segons les autoritats, aquesta decisió s’ha pres per raons de neteja i d’ordre, ja que, segons que diuen els polítics, aquests venedors ambulants obstrueixen els carrers de la ciutat. L’ajuntament de Bangkok, que està sota el govern dels militars des que el batlle va ser destituït a l’agost per irregularitats, ha estat l’encarregat de concedir els permisos de venda en vies públiques des que es va aprovar l’Acta de Salut Pública del 1992. Però la campanya de reorganització urbana s’ha intensificat des que els militars van fer un cop d’estat el maig del 2014.
Els venedors del popular ‘soi 38’ –carrer 38– també van ser desallotjats, en aquest cas per la voràgine urbanística, i una nova torre d’apartaments substituirà els llocs de carrer, alguns dels quals encara s’aixopluguen sota un dels edificis.
Un dels Food court en un dels centres comercials més importants de la ciutat
El progrés i la civilització comporten una depuració, a voltes també higiènica, de la vida. Escombrar tot rastre de vida autèntica. Convertir la caòtica geografia humana en una maqueta de ciutat-cartó a la imatge de Singapur o –aviat ho podrem dir– de Barcelona. Una jungla domesticada no és una jungla. I aquest procés ja es veu que fa temps que ha començat. Les grans marques de luxe internacional han conquerit els carrers. Els tailandesos, com bona part dels asiàtics, han convertit els centres comercials en aquesta rèplica de la vida al carrer. De fet, és curiós veure que les plantes superiors d’aquests gegants de l’oci i les compres reprodueixen una espècie de mercat de carrer local que, allà, té unes normes urbanístiques i higièniques i una forma d’intercanvi comercial estipulada. Per a accedir a aquests recintes –alguns tenen noms curiosament polítics com ara Food Republic– has de comprar una targeta magnètica en què ingresses el crèdit per a fer els pagaments posteriors. Hola, ordre bancari.
Quan vaig arribar-hi fa deu anys, encara no estava gaire preparada per a viure a Bangkok. Jo també necessitava una vida desinfectada. Perquè no hi ha res que amenaci més l’ordre establert que la vida. Per això, el primer que vol el poder abans d’instal.lar-se és esterilitzar tota la superficie. Aneu-hi abans que sigui massa tard. De moment, us recomano tres espais on encara es pot respirar aquesta mescla d’olors que fa que Bangkok sigui Bangkok.
Algunes de les receptes de peix i carn típiques de Bangkok
Mercat de Chatuchak
De moment, la societat tailandesa gestiona la vida com pot, basculant entre l’espiritualitat i l’excés. Si bé el budisme és present als carrers –on és habitual veure els monjos vestits de color taronja esperant l’autobús o llegint el diari en una biblioteca pública–, Bangkok continua sent un paradís de les compres. Com si la trascendència i el desig consumista fossin dues cares de la mateixa moneda. El mercat de Chatuchak és un exemple molt clar d’això. És el mercat més gran de Tailàndia i un dels més coneguts del món. Hi ha més de 15.000 llocs, on es practica –com és habitual a tot Àsia– l’art del regateig. Està dividit per zones: roba, souvenirs, articles per a la casa, objectes per a les mascotes i menjar. Aquí hi podreu tastar els clàssics escorpins i insectes fregits que també es troben en molts mercadets de Bangkok. Normalment obre els diumenges i els dies festius.
Galeries d’art independents
Tot i les restriccions de la Junta Militar, Bangkok continua sent una ciutat amb un panorama artístic underground molt interessant que es concentra bàsicament a la zona de Silom, on també hi ha una bona oferta d’oci nocturn i de cabarets. En aquest barri hi ha algunes de les galeries més interessants del moment, com ara l’Speedy Grandma, on exposen joves artistes que encara no han tingut accés al circuit més oficial, totalment controlat per la Junta Militar. Aquestes galeries contrasten amb l’art contemporani dels grans museus que aquest estiu han dedicat una de les seves exposicions més grans a destacar la figura del monarca Bhumibol Adulyadej amb peces de gran format i grafits a les parets dels edificis oficials. Tècniques artístiques contemporànies per a fer un senzill exercici de propaganda.
Mercat al carrer a Chinatown
Menjar marisc a Chinatown
El barri xinès de Bangkok és un dels millors llocs per a menjar al carrer. Alguns dels millors restaurants es troben justament a la intersecció del carrer Plaeng Naam amb el carrer Charoen Krung, a Chinatown. Els millors gourmets de la capital recomanen el restaurant Nai Mong Hoi Nang Tort, on fan una truita d’ostres boníssima i uns ous remenats amb salsa d’ostres, ceba i salsa picant. Just al costat hi ha el Raan Kao Dtom Plaeng Naam, un petit local que té una planxa per a cuinar i diverses taules al carrer. Aquest barri ofereix una mescla de cuina tailandesa i cuina xinesa, en què abunda el marisc a la planxa: calamars, vieires, gambes… Normalment no hi ha menú, el client només ha d’assenyalar els ingredients i combinar-los al seu gust.

El Retaule de Sant Ermengol: la Seu d’Urgell torna mil anys enrere

Escena del Retaule de Sant Ermengol: El miracle de la pluja
Fins dimarts, 7 d’agost, cada nit a les 22.30 el claustre de la catedral de la Seu d’Urgell (Alt Urgell) tornarà a l’aspecte que tenia mil anys enrere. Un centenar d’urgellencs participaran com a afeccionats en aquest espectacle medieval, ple de llum i color, que escenifica diferents episodis de la vida de Sant Ermengol, el bisbe de la Seu d’Urgell entre el 1010 i el 1035.
El Retaule de Sant Ermengol es va començar a representar l’estiu de l’any 1957. Després de gairebé vint anys de representacions, hi va haver dues interrupcions perllongades, una l’any 1975 i una altra l’any 1995. El 2004 es va recuperar de nou i des d’aleshores es representa, cada any durant la primera quinzena d’agost.
Al Retaule es representen les escenes del terror de l’any mil, de la batalla d’Albesa, de l’expedició a Còrdova, de la Consagració, de la Canònica, de Cortiuda, del pagès cec, de Llumeneres, de Seguici i del miracle de la pluja. Per poder assistir-hi podeu comprar les entrades ací.
Durant el seu pontificat, Sant Ermengol es va convertir en el gran promotor d’obres eclesiàstiques i civils a la Seu d’Urgell de l’època. Va promoure la tercera catedral, l’església de Sant Miquel i nombrosos ponts i camins que van dinamitzar el territori. De fet, va morir en caure d’una bastida durant la construcció del pont que havia de travessar el Segre en terres del Baridà, en l’indret on actualment s’aixeca el poble de Pont de Bar. Només deu anys després de la seva mort, va ser venerat com a sant pels habitants de la Seu d’Urgell que l’havien admirat en vida.