Plors, nervis i alegria desfermada: 30 fotografies de la celebració que s’ha viscut davant el parlament
Una selecció de les millors fotografies que hem fet a la concentració davant el parlament, on s'han congregat milers de persones
Des de primera hora del matí els Mossos d’Esquadra han blindat el Parlament de Catalunya i no hi han deixat entrar ningú que no tingués l’acreditació necessària per a assistir a un ple que es preveia històric. La gent no ha pogut entrar, però ha fet guàrdia davant una pantalla gegant des d’on ha pogut seguir el ple en directe. Hores d’emoció continguda que s’ha alliberat amb força a les 15.27. Plors, somriures i abraçades amb tothom, fins i tot amb desconeguts. L’espera ha pagat la pena. A continuació us fem una selecció de les millors fotografies que s’hi han fet: [VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Cal Drapaire, un dels primers grans blocs de pisos de Barcelona
Allò que pot semblar contradictori és el nom: “Cal drapaire” o “Les cases del drapaire” per a una obra de dimensions en aquell moment faraòniques, i no, no ve de cap broma ni joc de paraules
Barcelona és una ciutat atapeïda en la qual fa dècades que ens hem acostumat a viure en grans edificis moderns de moltes plantes i on ens passegem cercant aquells petits indrets que resisteixen indòmits l’arribada de la pressió immobiliària.
Però més enllà d’aquests paisatges minimalistes amb un punt bucòlic, al barri de la Font de la Guatlla trobem un edifici singular, ara ja antic, que no es caracteritza precisament per donar aquell toc especial de quasi-rural sinó més aviat el contrari.
Parlem de l’Edifici de la Concepció, situat a Gran Via 272-282. Si l’anomenem així, pocs veïns de la Font de la Guatlla, Hostafrancs o La Bordeta el reconeixeran, perquè tothom el coneix popularment amb el nom de “Les cases del drapaire”.
Només pel fet d’ocupar del número 272 al 282 ja ens podem fer una idea de la seva contundència. La façana d’aquest edifici construït entre 1925 i 1927 va ser la més ampla de Barcelona durant molt de temps.
Hem de pensar que, a més, era un edifici de 10 plantes, amb la planta baixa i ascensors. Un total de 240 habitatges. Mig barri en el seu moment vivia en aquest edifici podríem dir...
La imatge d’aquella obra mastodòntica flanquejant la Gran Via enmig del no-res, envoltada encara d’alguna casa baixa i camps de conreu va quedar gravada en la retina històrica de molts barcelonins. ”Cal drapaire” podríem dir, va ser un dels edificis pioners de les macro-construccions barcelonines.
Allò que pot semblar contradictori és el nom: “Cal drapaire” o “Les cases del drapaire” per a una obra de dimensions en aquell moment faraòniques. I no, no ve de cap broma ni joc de paraules. L’edifici el va fer construir el drapaire Pau Font i Valls, originari de Sant Pere de Riudebitlles.
Cal Drapaire, al número 272-282 de la Gran Via Foto: Adrià Costa
Amb només 12 anys, després d’haver treballat ajudant a netejar botes de vi amb el seu pare, boter d’ofici, va traslladar-se a Barcelona a treballar com a mosso del drapaire Jaume Aloi. Els drapaires d’aquella època no només es dedicaven a la compra venda de draps, sinó que a més van ser els pioners del que ara en diem “reciclatge”, és a dir: recollida de quincalla, cartrons, etc... Gent acostumada a guanyar-se la vida el dia a dia de la manera més enginyosa, estant atents a l’entorn i les oportunitats que sovint trobaven bones idees alhora de “reinventar-se”
Potser l’exemple paradigmàtic de drapaire pencaire i fet a sí mateix el tenim en Joan Amades i Gelats, també arribat del món rural a la Barcelona industrial que va passar de la draperia a la parada de llibres de vell i dels llibres de vell a ser un dels principals conservadors de la cultura popular del país i potser l’autor més prolífic en llengua catalana. Però tornant a Pau Font, aviat amb 16 anys obrí el seu primer local a Sants. Va treballar amb cartrons, en un molí paperer i fins i tot va fabricar mobles.
A jutjar per la grandesa de les cases que va construir es podria pensar que els negocis li van anar prou bé i que se sabia administrar. Tot i això, la veu popular d’aquests barris encara explica llegendes que sempre tenen en comú un mateix desenllaç: el drapaire va trobar un tresor.
Hi ha qui diu que remenant la deixalla va trobar una capsa amb diners, d’altres que els diners eren dins d’un matalàs en un pis que va haver de buidar. El cas és que de calerons, ja sigui per la sort, com diuen els veïns més antics, o per la seva pròpia perseverança, en va saber reunir.
Com ja hem dit abans aquestes cases tenien ascensor, i de la mateixa manera que passava per exemple a l’edifici que Cambó va fer construir a la Via Laietana, s’abandonava l’antic costum que la gent amb menys recursos visqués als pisos més elevats havent de pujar sempre escales per passar, com estem acostumats en l’actualitat a que les plantes àtiques siguin les de més prestigi.
En aquest cas, tot i la modernitat de l’edifici, els habitatges eren destinats a classes populars que pel que sembla pagaven lloguers assumibles. Tot i això, el ric propietari, que vivia a l’àtic dúplex de la part central de l’edifici segurament es deuria creuar sovint amb els seus veïns: obrers de Can Batlló i de les altres fàbriques properes i gent del barri en general.
Però aquest interclassisme de l’edifici no va arribar a quallar del tot en el moment que en plena guerra civil va ser destruïda la imatge de la Concepció que coronava l’edifici i Pau Font, el nou ric d’origen humil, fou assassinat per un escamot de la FAI a l’edat de 67 anys. Ara però, amb el pas del temps, encara hi ha molta gent que coneixent o no la història viu a “les cases del drapaire” i aquella imponent façana tot i estar envoltada d’altres grans edificis, no ha deixat de ser imponent.
Cal Drapaire, al número 272-282 de la Gran Via Foto: Adrià Costa
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SocNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
48H Open House Barcelona obre les portes de més de 200 edificis emblemàtics
Espais com ara l’Observatori Fabra i la Casa Amatller es podran visitar de franc
El festival d’arquitectura 48H Open House Barcelona torna aquest cap de setmana. Com cada any, ofereix la possibilitat d’accedir gratuïtament a un conjunt d’espais de Barcelona i municipis del voltant. Enguany, la resta de participants són Vilassar de Dalt, Santa Coloma de Gramenet, Sant Joan Despí, Badalona i l’Hospitalet de Llobregat, que és la ciutat convidada.
El festival permetrà d’entrar en edificis com ara l’Antiga Fàbrica Casaramona a Montjuïc, l’Antiga Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, l’Arc de Triomf, la Casa de la Vila de Gràcia, les Cavallerisses de la Guàrdia Urbana, la biblioteca Arús, l’Observatori Fabra, Can Buxeres de l’Hospitalet, Can Po Cardona de Sant Joan Despí, la Ciutat Esportiva Joan Gamper i la Fàbrica d’Anís del Mono de Badalona. 48H Open House Barcelona també ha organitzat itineraris per zones com Bellvitge, la Superilla del Poblenou, el Rec Comtal i la Vila Olímpica. A més, es dedica un recorregut a l’obra de Puig i Cadafalch, que inclou edificis com ara Can Serra i la Casa Amatller.
La biblioteca Arús de Barcelona.La programació ofereix una retrospectiva de l’obra d’Oriol Bohigas, guardonat amb el premi Arquitecte de l’Any. Les seves construccions han contribuït a la llibertat pedagògica i escoles com Thau o Costa i Llovera en són el millor exemple. L’arquitecte també va col·laborar en la creació de noves àrees de centralitat a partir dels Jocs Olímpics. Per commemorar els vint-i-cinc anys d’aquest esdeveniment, s’obriran les portes d’alguns espais esportius de Badalona i l’Hospitalet, que van ser subseus olímpiques.
Pel que fa al paper de l’Hospitalet com a ciutat convidada, Elisenda Bonet, directora general del festival, en vol destacar el valor arquitectònic: ‘L’arquitectura no té fronteres i molt a prop de Barcelona podem trobar espais públics molt importants.’ 48H Open House Barcelona subratllarà la importància de Bellvitge, nucli que Bonet descriu com un ‘polígon de qualitat’. Noves seccions i activitatsUna altra novetat d’enguany és l’activitat ‘Arquitectes a les aules’, en què alumnes de tres escoles de primària descriuran l’arquitectura dels seus centres educatius. ‘Uns quants arquitectes els faran uns tallers previs perquè ells puguin transmetre aquests coneixements durant el festival’, explica Elisenda Bonet.
Les seccions també s’han renovat amb propostes com ara ‘Open Kitchen’, que vol fusionar gastronomia i arquitectura. Segons Bonet, aquesta secció evidenciarà que ambdues activitats van de bracet i per això inclourà actes com el ‘TED Talk’ de l’arquitecte i cuiner Lluís Nadal.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
El passeig de Sant Joan, al tram entre Arc de Triomf i la Diagonal, és des de fa tres anys una zona de trànsit pacificat amb les voreres de 17 metres, les més amples de l’Eixample. Des d’aleshores, s’ha anat transformat en un gran bar, amb més de 250 taules a l’aire lliure i 45 establiments on se serveixen menjar i begudes per ser consumides al mateix local, i amb el luxe que queda espai per als transeünts, l’arbrat, el carril bici i, fins i tot, les àrees de joc infantil.
L’estructura d’aquesta zona pren forma de bulevard, amb voreres enjardinades i sense una rambla al centre, a diferència de la franja entre Diagonal i Travessera de Gràcia, que no té els laterals tan amples, però sí una rambla de vianants pel centre. Són dissenys urbanístics oposats que divideixen aquesta avinguda en dues personalitats socials ben diferents. La de dalt és més de barri i menys transitada pels veïns d’altres districtes i pels turistes.
“La reurbanització ha augmentat en un 20% els lloguers, els 2.000 metres quadrats es cotitzen entre 8.000 i 9.000 euros”
Xavier Aguilar
Consultor immobiliari
REFERENT
El tram més pròxim al mar, ideat per l’arquitecta Lola Domènech, s’ha convertit en un referent de com ressuscitar un carrer inhòspit durant dècades i en una lliçó de com una intervenció urbana pot canviar el carisma d’un passeig, que, aquests últims mesos, també ha activat l’obertura de comerços i restaurants als carrers pròxims, com el japonès Nakashita del carrer de València.
La vida ha tornat a aquesta via que, des de finals del segle XIX, enllaça el barri de Gràcia amb el parc de la Ciutadella i l’entorn de Ciutat Vella. Però encara falta diversificar el teixit comercial. La majoria de locals, entre Diagonal i Arc de Triomf, són bars, cafeteries i restaurants oberts des del 2015. La primera a sembrar la llavor va ser la granja Petitbo, a la cruïlla amb Aragó, ja fa quatre anys. Després van arribar més de 20 nous locals. Entre ells, el de just al costat, que es diu Chicha Limoná.
«Abans era una avinguda sense vida, conquistada pels cotxes i els autobusos de Sagalés (hi havia parada), que circulaven amunt i avall pels quatre carrils. Amb la reforma, els vianants han reemplaçat el trànsit. Ara seure a les terrasses és una meravella, s’hi està molt a gust», descriuen Víctor Burgués i Sara Reixach, copropietaris de Chicha Limoná.
L’últim, Goiko Grill, que va inaugurar la setmana passada, entre Consell de Cent i Diputació, supera els 1.500 metres quadrats. Andoni Goicoechea, fundador de la cadena d’hamburgueseries, va triar aquest enclavament per al seu primer local a Barcelona. «Em fascina aquest passeig perquè és preciós i manté l’esperit de barri. El nostre fort no són els turistes, sinó el públic local, per això el vaig triar», argumenta.
“Em fascina el passeig de Sant Joan perquè és preciós i manté l'esperit de barri”
Andoni Goicoechea
Propietari de Goiko Grill
Goiko Grill s’ha instal·lat en un local que va ser llogat fa un any per altres emprenedors que no van arribar a obrir després d’invertir molts diners en la reforma. Xavier Aguilar, el consultor de la immobiliària Forcadell que es va encarregar del traspàs, explica que van tenir problemes econòmics i al final van abandonar el projecte. «Al ser un local amb llicència per a la restauració, hi va haver baralles per llogar-lo», diu Aguilar, que recorda que aquests grans recintes eren, la majoria, magatzems tèxtils.
"La reurbanització del passeig ha incrementat en un 20% els preus del lloguer. Els que s'acosten als 2.000 metres quadrats es cotitzen entre 8.000 i 9.000 euros. I els que ronden els 100, entre 2.000 i 2.500 euros. Abans solo s'interessaven els xinesos però ara ha canviat", desvela el consultor. Malgrat la creixent demanda, en aquests moments, destaquen cinc locals de lloguer en el bulevard. "Els més grans, si no tenen llicència per obrir restaurant, costen de traspassar, però ben aviat canviarà perquè entraran un altre tipo de negocis", comenta. Entre altres, els magatzems tèxtils.
«La reurbanització del passeig ha incrementat el 20% els lloguers. Els que s’acosten als 2.000 metres quadrats es cotitzen entre 8.000 i 9.000 euros. I els que ronden els 100, entre 2.000 i 2.500 euros», explica el consultor. Malgrat la creixent demanda, en aquests moments destaquen cinc locals de lloguer al bulevard. «Els més grans, si no tenen llicència per obrir restaurant, costen de traspassar, però ben aviat canviarà perquè entraran un altre tipus de negocis», comenta.
Firebug, per exemple, fa dos anys que és al número 23 del passeig. «En aquest temps ha canviat molt. El passeig de Sant Joan és el que encara no ha pogut ser el Paral·lel, un lloc per a l’oci i per passejar», defineix Pura Campos, l’encarregada del bistrot.
“El passeig de Sant Joan és el que encara no ha pogut ser el Paral·lel, un lloc per a l'oci i per caminar”
Pura Campos
Encarregada del Bistro Fireburg
En el rànquing de locals, als restaurants els segueixen 12 súpers, 12 perruqueries o centres estètics, vuit entitats bancàries, cinc farmàcies, cinc immobiliàries, quatre forns i tres espais referents del còmic, tres quioscos (un en traspàs), dues seus de serveis socials, dos estancs, dues loteries, dues botigues especialitzades en menjar per endur-se a casa i dues agències de viatges. Al bulevard hi destaca un oasi, entre Consell de Cent i Aragó, on subsisteixen una fusteria, la ferreteria Llanza (oberta el 1929) i la lampisteria Electricitat.
Guerra de terrasses
Aquest passeig té una ordenança específica de terrasses, fet que permet que s’instal·lin distribuïdes en 27 espais que no envaeixin les zones enjardinades. El màxim de taules per local és de 12, i no pot superar l’aforament interior. S’intenten situar al més a prop del local, però a prop de l’Arc del Triomf hi ha un conflicte entre l’històric Bar Lleida i el local Triomf Döner, que s’acusen de cobrar als clients de l’altre per la confusió que genera la proximitat de les taules.
Elisa Zhang, del Bar Lleida, no entén com l’ajuntament ha situat el restaurant de kebabs, ubicat al número 8 del passeig, davant la finca del número 2. «Hi ha més de 500 firmes de veïns que reclamen que se’n desplaci la terrassa per saturació d’espai. A més, aquesta decisió afecta el Bar Lleida. Els clients no distingeixen i tots van al nostre lavabo», es queixa.
27.10.2017 18:16 
Funcionalitat només per a subscriptors 
