TROBALLA CIENTÍFICA

La NASA descobreix 10 planetes amb condicions de ser habitables

Tenen les dimensions de la Terra i hi ha indicis que puguin tenir aigua

W. STENZEL / EFE

NAS01. ESPACIO, 10/05/2016.- Imagen cedida por la NASA hoy, 10 de mayo de 2016, de un concepto artístico de planetas descubiertos por el telescopio espacial de la NASA Kepler. La Agencia Aeroespacial estadounidense (NASA) anunció hoy el hallazgo de 1.284 nuevos planetas gracias a una novedosa técnica de análisis de los datos del telescopio Kepler, el mayor anuncio de exoplanetas en un solo día hasta la fecha. "Este anuncio dobla el número de planetas confirmados por Kepler", anunció en una rueda de prensa Ellen Stofan, científica jefe de la sede de la NASA en Washington. EFE/W. STENZEL/NASA/SOLO USO EDITORIAL

EL PERIÓDICO / BARCELONA

Dimarts, 20 de juny del 2017 - 08:38 CEST
L'Agència Espacial dels Estats Units (NASA) ha informat avui que el seu telescopi Kepler ha descobert 219 possibles planetes, dels quals 10 tenen la mida de la Terra i orbiten a una distància d'una estrella que permetria l'existència d'aigua si es tractés d'un cos rocós.
Per mitjà d'un comunicat de premsa, la NASA ha detallat aquesta nova troballa en la investigació dels exoplanetes, que són aquells planetes que es troben fora del sistema solar.

En reproduir aquest vídeo, acceptes l'ús de galetes al Twitter

Aquest ús pot incloure analítiques, personalitzacions i publicitat.

Més informació

Segueix

NASA

✔ @NASA

With 219 potential new worlds out there, some could be habitable & 10 of them like our own. Here's things to know: https://nasa.tumblr.com/post/162008265939/we-just-identified-more-than-200-new-potential …

19:06 - 19 Jun 2017

El catàleg d'exoplanetes de la NASA localitzats pel telescopi Kepler puja a 4.034 possibles candidats, dels quals 2.335 ja han sigut identificats com a exoplanetes.
Dels aproximadament 50 cossos detectats per Kepler amb condicions de ser habitables per les seves dimensions i potencial presència d'aigua en estat líquid, més de 30 han sigut identificats com a tals.
"El conjunt de dades del Kepler és singular, ja que és l'únic que conté un cens d'aquests 'quasi anàlegs de la Terra': planetes d'aproximadament la mateixa mida i la mateixa òrbita que la Terra", ha assegurat el científic del programa Kepler a la Divisió d'Astrofísica de la NASA Mario Pérez.

QUATRE ANYS DE MISSIÓ

"Entendre la seva freqüència a la galàxia ajudarà a orientar el disseny de les futures missions de la NASA per imaginar una altra Terra", ha afegit.
El telescopi Kepler rastreja l'espai a la recerca de nous planetes captant la diminuta caiguda en la brillantor d'una estrella que succeeix quan un planeta es creua en el seu camí.
Es tracta de la vuitena difusió de dades del Kepler en els seus primers quatre anys de missió.
"Aquest catàleg acuradament mesurat és la base per respondre directament una de les preguntes més captivadores en l'astronomia: ¿quants planetes com la Terra hi ha a la galàxia?'", ha assenyalat la investigadora del Kepler a l'Institut SETI Susan Thompson.
Les troballes del Kepler han permès avançar en nombrosos estudis com el que va classificar els planetes petits en dos grups per les seves característiques: els rocosos, a l'estil de la Terra; i els gasosos, amb una mida una mica més petita que Neptú.

• Facebook 39 

HISTÒRIA

Sardenya, la germana injustament oblidada

Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 18 de juny de 2017

EL NACIONAL.CAT



Sardenya i Cervera

Sardenya, l'illa situada a mig camí de Barcelona i Roma, és l'altra meitat de la fesomia catalana. Netament mediterrània. Enclavada al bell mig de la Mediterrània occidental, el “mar català” de l'almirall Roger de Llúria, té una llarga i injustament oblidada relació amb Catalunya, que es remunta als segles centrals de l'Edat Mitjana. Any 1157: Hug de Bas, nascut a Sardenya de pares de Cervera (Segarra), es converteix en jutge-rei d'Arborea, un dels quatre dominis en què estava dividida l'illa políticament. L'aparició dels cerverins Bas a l'illa de Sardenya no era fruit de la casualitat ,ni d'una fugida de nit i a les fosques. Revela que les oligarquies senyorials de l'illa practicaven un tipus de polítiques matrimonials que no eren diferents de les del continent. Els Lacon d'Arborea es van emparentar amb una nissaga catalana quan van casar el jutge-rei Barisó amb la cerverina Agalbursa, com anteriorment ho havien fet amb nissagues genoveses, provençals o llenguadocianes.

Mapa de Sardenya, per Jansonius. Principis del segle XVII

La nissaga catalana d'Arborea
I cap a Arborea que hi falten mans. Agalbursa es va endur una germana, un cunyat i una bona colla de criats i de minyones. Una pràctica habitual que tenia relació amb la vella dita “allà on vagis, que dels teus n'hi hagi”. I si no, emporta-te'ls. Barisó i Agalbursa no van tenir descendència i a la mort del sard, la catalana, que era una entusiasta de les intrigues de palau, va aconseguir associar el seu nebot Hug (fill de la germana en la diàspora) al govern de Pere, primogènit d'un primer matrimoni del difunt jutge-rei. Amb la mort del vell Barisó es va confirmar la societat nebot-tia contra Pere, dedicada a arrossegar-li la cadira i a segar-li l'herba sota els peus, que va tenir resultats immediats:  van forçar el casori de l'hereu d'Hug -el nebot imposat- amb la pubilla de Pere -l'hereu arrabassat. Amb el plançó de la parella oportunament enllaçada, s'iniciaria la dinastia Cervera-Lacon que governaria Arborea amb total independència, fins a la conquesta militar catalanoaragonesa de 1324-1325.
Els Berenguer-Aragó, reis de Sardenya
L'existència dels Bas de Cervera a Arborea no explica que el pontífex Bonifaci VII coronés rei de Sardenya Jaume II de Barcelona i d'Aragó (1297). Aquella acció s'explica en el context d'un llarg conflicte que enfrontava les corones catalanoaragonesa i francesa pel control de la Mediterrània. El regne de Sicília havia passat a l’òrbita política de Barcelona pel matrimoni del comte-rei Pere II amb Constança, hereva al tron de Palerm (1282). I l'almirall Roger de Llúria havia derrotat els francesos a Malta (1283) i a Nàpols (1284). Amb aquests elements, el pontífex va arbitrar una pau -suplicada de genolls pels Anjou- que se saldava amb una sonada victòria catalanoaragonesa, una humiliant derrota francesa i un curiós benefici -comissió per la gestió, tal vegada- per a l’àrbitre del conflicte. Sicília passaria a ser domini de la Santa Seu. I Sardenya, un trencaclosques de reialmes independents que França ambicionava, passaria a ser domini dels Berenguer-Aragó

Vestuari tradicional

La invasió catalana
Allò de “paraula de català és igual avui que demà” no devia ser la divisa de la cancelleria de Barcelona. Si més no, la de Jaume II, fill de Pere i de Constança. Sicília va continuar políticament vinculada a Barcelona i Sardenya va ser incorporada al domini patrimonial dels Berenguer-Aragó. En aquest punt és on, de nou, entren en joc els Cervera-Lacon. Inicialment com a col·laboradors de la nova dominació i més endavant com a ferms opositors al que s'havia convertit en un espoli del poder a les classes oligàrquiques autòctones. Sardenya es va convertir en un autèntic vesper, el “Vietnam” medieval dels catalanoaragonesos, que enfrontava les noves classes dominants, llavors considerades invasores, aliades amb les oligarquies locals de la part sud i oriental de l'illa, que preferien els catalans als francesos, amb les de la part central i occidental de l'illa, que no volien sentir a parlar ni de Barcelona, ni de París, ni de Roma, i ni tan sols de Gènova o de Pisa.
Sardenya, tomba de la dinastia catalana
El camí de la història -el destí, en diuen alguns- conté giravolts misteriosos. Sardenya va ser la tomba dels Berenguer-Aragó. I Sicília, la seva darrera esperança. Martí el Jove, l’últim príncep hereu de la dinastia Barcelona-Aragó, va trobar prematurament la mort en la campanya militar de Sardenya. Any 1409. Seria Martí el Jove qui aconseguiria pacificar-la -que vol dir, dominar-la- després de vuit dècades de guerra. Moriria d’èxit a causa d'unes febres, probablement terçanes, malgrat que algunes fonts relacionen la seva defunció amb l’obsessiva afició que tenia per les dames -no les del joc de taula. En la seva castissa singladura havia tingut ocasió d'engendrar diversos hereus legítims, que no l'havien sobreviscut, i il·legítims. El comte-rei Martí l'Humà, pare del  castís Martí el Jove, va intentar sense èxit de legitimar Frederic, la darrera esperança dels Berenguer-Aragó abans de la tragicomèdia de Casp, que era fill del príncep i de la seva amant siciliana Tàrsia Rizzardi.

Vista de l'Alguer. Principis del segle XIX

La pau de plom
A partir de Martí el Jove, l'illa va entrar en una llarga pau de plom que es va perllongar fins al 1714. Durant aquest període, la relació entre la societat catalana, és a dir, la formada per catalans, valencians i mallorquins, i la sarda va ser molt intensa. I beneficiosa per a les oligarquies autòctones. Les elits  sardes es van mesclar amb els les classes funcionarials i mercantils catalanes establertes a l'illa. El català es va convertir en la llengua de la cultura, dels negocis i de la judicatura. En canvi, no ho va ser tant -més ben, dit no ho va ser gens- de les classes més humils. La societat sarda havia resistit relativament bé el procés de feudalització que, a partir de l'any 1000, s'havia acabat imposant arreu d'Europa. Els pagesos i els pastors de Sardenya estaven sotmesos a un règim senyorial que no era cap meravella, però no contenia els elements de violència del feudalisme. Per la seva banda, els catalans, amb la col·laboració entusiàstica de les oligarquies locals, van obrir portes i finestres a la pesta feudal.
La correspondència històrica
Sardenya quedava definitivament incorporada al sistema europeu just quan el model havia entrat en una profunda crisi. No sabrem mai del tot què hauria passat si Sardenya hagués pogut conservar la bombolla que l'aïllava. El que si que sabem és que Castella, construïda amb un règim similar, va resistir bé la crisi feudal. I que es va ensorrar estrepitosament quan Europa remuntava els efectes d'aquella crisi global. I també sabem que, des de la conquesta de Martí el Jove, Sardenya va viure -durant tres segles- un seguit de revolucions antifeudals que, sorprenentment, tenen la correspondència a Catalunya. Més enllà de la unió dinàstica hispànica -amb el matrimoni dels Reis Catòlics-, Sardenya va estar vinculada políticament, socialment, culturalment i econòmicament a la corona d'Aragó, especialment amb Barcelona i València. Fins que el 1714, el primer Borbó hispànic la va regalar als Habsburg a canvi que abandonessin els catalans a la seva sort.

Ajuntament de l'Alguer

Camins diferents
Va ser a Utrecht, en les negociacions per posar fi al conflicte de Successió hispànic. Però com havia passat quatre segles abans, en l'arbitri del pontífex Bonifaci VII, la societat sarda no hi va poder dir res. Sardenya, poc després, passaria al domini dels ducs independents de la Savoia piemontesa, embrió del futur regne d'Itàlia. Però el català continuaria sent la llengua de les elits -dels negocis, de la cultura i de la judicatura- fins ben entrada la centúria del 1800. Unes elits que tenien un fort component familiar d'origen català. Sobretot a la part sud i oriental de l'illa. I l'Alguer, a la part occidental, repoblada completament amb catalans del Camp de Tarragona i del Penedès durant les guerres de la centúria del 1300, continuaria sent una ciutat catalanoparlant fins a l'actualitat. El domini més oriental de la llengua catalana. L'illa esquitxada de pobles i de paisatges que recorden les comarques catalanes del Priorat, de la Segarra o del Berguedà. Sardenya, la germana injustament oblidada.

Fonts de les fotos: 1 i 5, Viquipèdia; 2 i 4, arxiu d'El Nacional, i 3, Wikimedia Italia

Ciència i Tecnologia

Descobreixen dos planetes gegants a 138 anys llum de la Terra

Un és de la massa de Saturn i l'altre un planeta fred diverses vegades més gran que Júpiter

---

Per: Europa Press

12.06.2017  16:36

Vilaweb

El planeta gegant de gas HD 27894 b sembla tenir dos companys gegants: un és de la massa de Saturn i l’altre és un planeta fred diverses vegades més gran que Júpiter.
Situada uns 138 anys llum de la Terra, HD 27894 és una estrella de tipus solar K2V no activa, aproximadament un vint per cent més petita que el Sol. El 2005, l’HD 27894 b va ser detectat fent mesuraments de velocitat radial amb el cercador de planetes d’alta velocitat radial (HARPS) de l’Observatori Europeu Austral (ESO) a l’Observatori La Silla de Xile.

Notícies del dia

Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

Atès que HD 27894 té una declinació, baixa lluentor visual de 9,36 magnituds i un lent període de rotació d’uns quaranta-quatre dies, és un objectiu excel·lent per a les observacions d’HARPS. Així que després del descobriment de l’HD 27894 b, els investigadors van controlar l’estrella utilitzant aquest espectrògraf durant tres campanyes d’observació (2006, 2013 i 2016).
Ara, un equip internacional d’astrònoms encapçalats per Trifon Trifonov de l’Institut Max Planck d’Astronomia a Alemanya ha analitzat les dades arxivades i nous d’HARPS per trobar planetes addicionals en el sistema HD 27894. L’estudi va detectar la presència de dos exoplanetes gegants de gas, que van rebre les designacions HD 27894 c i HD 27894 d.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Societat > Esports

Kilian Jornet publica les proves del seu primer cim a l’Everest

L'atleta ha publicat un vídeo amb el 'tracker' del recorregut de l'ascensió

---

Per: Redacció

07.06.2017  09:00

Vilaweb             

Kilian Jornet ha publicat un vídeo en què explica com va fer el cim de l’Everest per primera vegada. Les imatges, extretes d’un tracker, ressegueixen tot el seu recorregut d’ençà que va abandonar el monestir de Rongbuk (Tibet), el 21 de maig a la nit, fins que va coronar el sostre del món.
D’aquesta manera, Jornet desacredita alguns rumors que apuntaven que podia haver fet trampa durant l’ascensió. El diari francès Libération se’n va fer ressò i en un article qüestionava si realment havia assolit els 8848 metres. Adduïa, per exemple, que no havia publicat cap fotografia del cim –va fer cim a mitjanit– ni dades de GPS.

Al vídeo, Jornet hi explica com va fer tota la ruta. Els primers quilòmetres, entre el monestir i el camp base avançat, els va fer corrent. Un volta va ser allà, va descansar una hora i va preparar el material per a l’escalada. Durant el dia va anar pujant de manera lleugera i àgil per les parets de roca i gel de l’Everest, però a partir dels 7.500 metres un malestar estomacal li va fer alentir el ritme.
‘No em trobava bé i em movia molt a poc a poc. Havia de parar cada pocs metres. Tenia rampes i vòmits. Però no tenia problemes d’l’altura i vaig decidir de continuar’, explica.
Tot i les dificultats, Jornet va fer cim en plena nit. I explica que va ser una sensació única: ‘Quan era al cim era una altra vegada de nit. Estar sol al sostre del món és una sensació increïble.’


[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

«Los Angeles Times» qualifica Besalú com «el poble més interessant d'Espanya»

En un article es compara la vila garrotxina amb "un llibre de fantasia"

El diari estatunidenc repassa el patrimoni històric de la localitat

Redacció | 07/06/2017 a les 09:15h

 

Especial: Territorials

Arxivat a: Societat , besalú, periodistes, garrotxa, Turisme

El pont medieval de Besalú. | Martí Albesa

Aquesta setmana el diari nord-americà Los Angeles Times ha publicat un article sobre Besalú on qualifica la vila de la Garrotxa com “el poble més interessant de l’estat espanyol del qual mai has sentir parlar”. La periodista Irene Lechowitzky escriu sobre el patrimoni històric del poble i narra la seva estada en una vila de la qual no n’havia sentit a parlar mai.

La periodista explica que visitar Besalú és com “entrar en un llibre de fantasia” on el pont medieval juga un paper important. Lechowitzky també descriu l’església de Sant Vicenç i Sant Pere, els carrers empedrats, la Cúria Reial, l’antic hospital de Sant Julià o el micvé. Recorda les figures de Raimon Vidal i Guifré el Pilós, considerat “el fundador de la Catalunya unificada i amb molts seguidors entre el moviment independentista”.
 

Imatge de l'article publicat. Foto: Los Angeles Times

La corresponsal americana comenta que va posar els peus a Besalú per sorpresa. La seva companya la va conduir fins al poble garrotxí que “val la pena descobrir” i que, segons la periodista, “et pots arribar a perdre si no el busques”. Lechowitzky es mostra sorpresa de tot allò que pot oferir Besalú, tot i ser "un poble petit".

Per últim, la corresponsal fa un resum de la seva estada recomanant aquells indrets que més li han agradat. Segons Lechowitzky, “passejar i gaudir de la sensació d’estar a la Catalunya mediaval” és una de les experiències que més recordarà del seu viatge a la Garrotxa.
 

Llegeix l'article de Los Angeles Times

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SocNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Contingut relacionat

Puigdemont apel·la a l'«esforç col·lectiu» per situar Catalunya «al concert de nacions lliures»

2 comentaris

26/05/2017

Guillem Gavaldà guanya la primera edició del Premi Francesc Garriga

Esteve Plantada

01/10/2016

Confirmen l'existència d'una església romànica sota el monestir de Sant Pere de Besalú

05/03/2016

Dues persones ferides greus en un incendi en un pis de Besalú, a la Garrotxa

13/01/2016

Liberisliber converteix Besalú en una festa de les editorials independents

05/10/2015

Milián Mestre: «No crec que hi hagi la intervenció militar de Catalunya, però sí que hi pot haver la intervenció civil»

RUTES

De Tavertet a Rupit: natura i tradició a Collsacabra

Gustau Nerín
Foto: Alberto G. Rovi - Viquipèdia
Barcelona. Dimarts, 9 d'agost de 2016
 EL NACIONAL                          

La ruta d'avui ens durà fins a un paisatge natural impressionant: els cingles de Tavertet, on la natura es presenta amb tota la seva imponència. Sortirem del poble de Tavertet i anirem fins a Rupit, un poble admirablement cuidat. Un recorregut d'una mica més de dues hores, per un camí sense dificultats especials, tot seguint la ruta del GR-2 pel massís de Collsacabra. Qui vulgui tornar caminant necessitarà com a mínim dues hores més.

Landescapes of Tavertet from Francesc Garcia on Vimeo.

Una passejada amb vistes

Podem deixar el cotxe a l'aparcament públic de Tavertet. Es recomana, abans de sortir, aturar-se al mirador del poble, des d'on tenim unes magnífiques vistes del pantà de Sau. Des del centre de Tavertet ens dirigim cap a Can Jufré on podem prendre el GR-2. La dificultat és mínima, ja que tot el camí està pavimentat. El camí puja ràpidament en sortir de Tavertet. Però la pujada forta acaba aviat i no hi haurà desnivells importants fins que s'apropi a l'arribada a Rupit, quan torna a baixar. Un dels elements clau de l'excursió és veure, de ben a prop, les impressionants parets de més de 100 metres d'alçada, dels cingles de Tavertet. A la part més alta del recorregut hi tenim unes perspectives fantàstiques, tant quan fa sol, com quan hi ha boira i els núvols queden per sota de l'espectador. Diuen que a Tavertet t'hi sents com al cel. El camí transcorre entre rouredes i fagedes, i pastures on trobarem algunes masies de gran bellesa, com la Masia de l'Avenc, del segle XIII, que ara es dedica al turisme rural.

Els cingles de Tavertet. Fotografia: Alberto G. Rovi. Viquipèdia.

Un poble amb encant

Rupit és una de les localitats més visitades de la Catalunya interior. No espereu, doncs, trobar-hi pau i aïllament. Es tracta d'un típic poble català de muntanya, construït al voltant d'un castell, que es manté molt ben conservat. Hi ha qui el defineix com "un poble de pessebre". Manté una quarentena de cases construïdes entre els segles XVII i XVIII, en molt bon estat (una de les més maques és la ferreria, de 1711, però també val la pena aturar-se a la notaria Soler). Eren cases d'artesans i menestrals, perquè en aquella època Rupit era una de les principals poblacions de la zona. Té un curiós pont penjant, de 1945, que fa molta sensació de creuar. Si ens queden energies, val la pena apropar-se a l'església de Sant Joan de Fàbregues, un bonic temple romànic. I des d'allà, els més atrevits, poden continuar cap al Salt de Sallent, una bonica cascada. Passaran per unes curioses tombes medievals: les fosses dels Bassis, excavades directament a la roca..

Rupit

Amb, o sense retorn

Després de la passejada, és de rigor aturar-se a Rupit, a dinar, o, com a mínim, a fer el vermut. No és difícil trobar un lloc per menjar, perquè és una localitat freqüentada pels excursionistes i per visitants de cap de setmana. Podem recomanar dos establiments de cuina casolana: Ca l'Estragues i l'Hostal Estrella. Són aconsellables als dos els plats típics catalans: sopa de galets amb mandonguilles, vedella amb bolets, xai al forn, peus de porc, ànec... Després de descansar a Rupit, hi ha la possibilitat de retornar a Tavertet caminant: es pot fer un camí alternatiu, per no repetir el mateix itinerari. En aquest cas, passaríem per la part alta dels cingles, amb unes grans vistes sobre Les Guilleries.

La Foradada. Alberto G. Rovi. Viquipèdia.

Els complements

Un cop recuperat el cotxe, hi ha diversos indrets atractius a la zona que es poden visitar sense fer gaire marrada. Ben a prop de Rupit hi ha alguns pobles molt bonics. Un d'ells és Cantonigròs, des d'on es pot visitar la Foradada, un impressionant salt d'aigua en un paratge curiosament erosionat, on és un gust banyar-se a l'estiu. I, a sis quilòmetres de Rupit, un altre poble que val la pena visitar: l'Esquirol (oficialment, Santa Maria de Corcó). A aquesta zona també mereix una visita la capella de Sant Julià de Cabrera, situada a una zona elevada del Collsacabra. En direcció contrària, sortint de Rupit cap a l'Est, podem arribar al Santuari de la Salut, a 11 km. Aquest santuari es troba a Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa. El seu nom li ve d'una font d'aigües medicinals. Des d'allà es gaudeix d'unes fantàstiques vistes sobre el Canigó i la Garrotxa. Des d'allà podem anar fins al Santuari del Far, a 7 km. Està situat al capdemunt d'un cingle i té unes grans vistes dels cingles de Tavertet, del Montseny... Diuen que en dies clars, amb binocles, fins i tot es pot veure el Puigmajor de Mallorca.

      

       

Istria, el jardín del Adriático

• Destinos
• Europa

No hay fronteras para el sabor que destila la Península de Istria, sea su población italiana, eslovena o croata. El Mar Adriático puso denominador común a su arquitectura, playas y recetas gourmet: la excelencia. Istria vio piratas en sus costas, romanos, bizantinos, turcos y austriacos. Al final atesora lo mejor de todos ellos, entre el Golfo de Venecia y la Costa Dálmata. Tres países se entienden allí en el dialecto de la buena vida.

Maurilio de Miguel

 | 

Foto: iStock

17 de mayo de 2017

            

La caída del Telón de Acero cambió los mapas en Europa, atendiendo a nacionalismos durante siglos soterrados. Hasta el Danubio habían llevado rusos y otomanos sus disputas. Pero, tras las dos guerras mundiales, todo imperio se retiró de los Balcanes, dando lugar provisionalmente al Estado yugoslavo... Un avispero de minorías raciales y religiosas, llamada tarde o temprano a ondear distintas banderas, aunque bajo afinidad inevitable de idiosincrasias. Tal ocurre cuando hablamos de la Península de Istria como espacio geocultural por encima de las nacionalidades que contiene. Un pescador de Eslovenia tiene más en común allí con su homólogo croata que con sus compatriotas de los Alpes.
La Península de Istria imprime carácter, hable dialecto veneciano de Trieste o lenguas eslavas. Eslovenia fue el primer Estado en constituirse al estallar la guerra serbo-croata de 1993, logrando salida marítima para separar las fronteras italianas del conflicto. Después se hizo valer Croacia como país independiente. La población croata ocupaba casi todo el litoral adriático de los Balcanes y, en consecuencia, la mayor parte de Istria quedó de su lado, entre el Golfo de Trieste y la costa de Knavar.

Dalmacia se llamó esta comarca, bajo posesión romana, el año 177 a.C. De ahí que Eslovenia lleve conservando en pie, más de dos milenios, el palacio pretoriano de Koper, su puerto peninsular más activo. Los piratas tenían en Istria una de sus plazas fuertes, dueños de los secretos para navegar sus corrientes marinas. Ya el historiador griego Estrabón se refería a la dolce vita de sus latitudes... En fin, los posteriores trasvases de población impuestos por las potencias que allí gobernaron hicieron el resto a la hora de unir a unos y otros bajo la misma brisa adriática, por encima de fronteras trazadas o por trazar. Unas fronteras bastante diluidas, ahora, al ingresar Eslovenia y Croacia en la UE.
Viaje en el tiempo
La ciudad italiana de Trieste no pertenece a la Península de Istria, pero viene a ser el acceso natural a ella para los viajeros que llegan del Mediterráneo Occidental. Trieste, encrucijada entre la Europa del Este y el Oeste, dos estilos diferentes tres décadas después de la Perestroika. Para comprobarlo no hay más que desplazarse 30 metros de su estación de tren modernista a la de autobuses. Una calle separa su Ferrovia del hangar donde los viejos autocares del socialismo real ponen rumbo a los Balcanes, con pasajeros taciturnos... Todo un viaje en el tiempo.
Solo Muggia conserva nacionalidad trasalpina, a día de hoy, entre las localidades preferentes de la península. Y eso que hasta 1797 dominó  aquellos pagos la República de Venecia, lo que explica que aún se hable italiano en Rovinj, el extremo sur de Istria. Muggia en todo caso se postula como centro turístico norte, antes de pasar a sus espacios eslovenos, sin que su periferia fabril haga presagiar lo mejor: el relax de playas a la sombra de villas con encanto que desde Koper llega más tarde. Koper tira del antiguo Condado de Istria hacia el sur, entre fuentes, arcadas y callejones venecianos que no impiden la amplitud de plazas como la que recuerda a Tito, el caudillo socialista que gobernó Yugoslavia durante 27 años.
Apenas 42 kilómetros de costa adriática posee Eslovenia. Los suficientes, sin embargo, para custodiar también unas salinas, cerca de las cuales, en Portoroz, opera una granja salvaje de peces, que nada tiene de piscifactoría. En cuanto a puertos deportivos, Piran le pone al país plaza mayor frente al mar, galerías de arte y tabernas de genuino sabor, en un intento de dirigir su turismo hacia el consumo cultural. Porque se trata de un burgo cuyas casas caen en cascada hacia la ensenada, con señas de identidad modernistas entre los estilos Liberty y Secession de sus edificios. Fue Piran antiguo faro de navegantes, lo que le otorga autoridad estética.

Piran | iStock

Vestigios romanos
El interior esloveno de la península abunda asimismo en conjuntos monumentales y amurallados tales como Rihenberg y Stanjel, donde la familia Ferrari se hizo diseñar espectaculares jardines. Se diseminan por latitudes cársticas y Gorisçia reina sobre ellos entre viñedos, con el museo etnográfico más llamativo y un festival de jazz que ha traído artistas residentes al lugar, tanto patrios como foráneos. Queda dicho que Piran desciende hacia las aguas a modo de ladera.
Y, ya por tierras croatas, de esta guisa encuentran también la playa, hasta la localidad de Porec, pueblos menores como Savudrija, Umag y Novigrad, también amurallado este último y dueño de un celebrado festival veraniego que atiende por Cittanova Music Nigths. Hablamos de tierras que se adentran en el mar y vivieron de la pesca, industria que en Porec se remonta a la mitad del siglo XIX. Decumanus y Cardo Maximus se siguen llamando las avenidas de Porec, rumbo al templo de Neptuno que vio tallar mosaicos bizantinos en la Basílica Eufrasiana, su primera construcción cristiana, hoy Patrimonio de la Humanidad. Fuera del casco antiguo custodia Porec las estalactitas cavernícolas de Beredine y, para prevenir conductas primitivas del turismo, lo conduce a los complejos Laguna Verde y Azul, asimismo extramuros. En Porec quedan casas romanas y palazzos venecianos que los siglos mantienen, a resguardo, como vivienda privada.
Claro que, para vestigios romanos de envergadura en la península, el anfiteatro que preside Pula, mirando al mar. 60.000 habitantes hacen de Pula la mayor ciudad del Condado. Roma comprendió pronto su importancia geoestratégica. También el Imperio Austrohúngaro, que allí tuvo su Academia Real para ingenieros militares. Y, por lo demás, actrices como Laura Antonelli y Alida Valli vinieron al mundo en su caldo de cultivo mediterráneo.

Anfiteatro de Pula | iStock

Camino de Pola desde Porec se pasa por Vrsar, que presume de mareas azul turquesa. Se atraviesa luego el fiordo de Lim y Rovinj, asentamiento isleño que en 1763 se unió al continente, tras ver cómo sus tribus de Iliria se romanizaban, adquirían naturaleza bizantina, se sometían a los francos, al Patriarcado de Aquilea y, a la postre, al Doge veneciano. De aquel entonces data su renacentista Torre del Reloj y el Arco de Balb, uno de los tres accesos que poseía su ciudadela. Posteriores son sus magníficas vistas desde la iglesia de Santa Eufemia y la colonia de pintores que puebla el lugar.
Medulin se llama la villa más meridional de Istria, ubicada entre olivos, viñedos, campos de trufa y yacimientos arqueológicos, como los del Vizula, el monte Vzcevan y Sveti Petar. Y, al doblar la península en dirección Este, surge la cuenca minera de Labin, en su día también fortificada por los venecianos. Vestigio de ello es la Puerta de la Santa Flor, tras la que se alcanza la plaza principal de esta villa, cuyas fachadas lucen colorido casi tropical. La llamada de la costa permite al Condado atesorar, tierra adentro, los orígenes remotos del castillo en torno al cual creció la medieval Pazin.
Bajo su museo etnográfico, el río Pazincica se adentra en la tierra, dando lugar a una espectacular sima cárstica: la Cueva de Pazin. Sus caminos discurren por un cañón de medio kilómetro, sobre 100 metros de caída libre... Toda una puesta en escena geológica que en 1885 inspiró a Julio Verne la novela titulada Mathias Sandorf, entre espeleólogos.

Muggier | GordonBellPhotography / iStock

Región de grandes artistas
Los novelistas Julio Verne y James Joyce habitaron y escribieron en Istria, siglos después de que lo hiciera Dante Aligheri, padre de las letras italianas. La belle époque y el modernismo, en todo caso, fraguaron la edad dorada de la península, sumando a sus crónicas el quehacer del compositor Gustav Mahler, el médico Robert Koch e Isadora Duncan. No en vano, la aristocrática ciudad de Opatija ejerció como epicentro de la vida artística centrouropea en tiempos del emperador Francisco José, allí donde el continente se anuncia.
Fue Opatija la gran residencia estival de los cortesanos austrohúngaros, del siglo XIX al XX, según pregona todavía su urbanismo costero, festoneado de palacetes, casas de baño y fachadas de grand hotel. Abbazia se llamaba entonces y el parque de Villa Angiolina, con su jardín botánico y sus marquesinas de orquesta, invita a cerrar los ojos, para oler y oír lo que fue perfume sonoro en la cultura de los grandes balnearios. Su arquitectura historicista, así como el museo que la casa suiza añade a las exposiciones de Villa Angiolina, explica que Opatija lleve por sobrenombre La Rivera del Adriático. Más allá queda ya la Bahía de Kvarner y la actual ruta del turismo dental que parte de Rijeka. Se siguen tomando las aguas medicinales por estas latitudes, cuyos odontólogos, por si fuera poco, se han hecho además famosos en todo el mundo. Pero esta ya es otra historia.
Vino y jamón más allá...
Dioniso se recostó en Istria al pasar a llamarse Baco en el panteón de divinidades romanas... Aunque desconocido todavía, bajo las viñas franco-alemanas de riesling y frente a los caldos italianos, gana puntos y adeptos el vino de autor esloveno. Se sirve en las tierras cársticas de la península y, regando su cocina creativa, atrae a quienes piensan que la brisa mediterránea se reduce en Eslovenia a sus 42 km de costa, con puerto de recreo en Piran y cargueros en Koper. El malvasía con Denominación de Origen sorprende en las bodegas de San Martin, Cejkotova Domaiya y Casa Crasna.

Jamón con rúcula en Trieste. | iStock

Por si fuera poco, en semejante comarca se anuncian jamones de calidad pata negra... No necesitan ahumarlo para que sepa a gloria, lejos de Extremadura. La villa rehabilitada de Goriska ejerce como epicentro cultural de tal zona viticultora, permitiéndose cada año un festival de jazz y otro de poesía, ambos al calor del vino. Stare Goriska se llama la ciudad que, tras la I Guerra Mundial, quedó del lado italiano, con población balcánica. El reajuste de aduanas, tras la caída del Imperio Austrohúngaro, hizo que en la Yugoslavia de Tito naciera una Nova Goriska, a su vez partida en dos con el Telón de Acero. Se entiende así que, frente a su estación ferroviaria, donde se estableció el último checkpoint trasalpino, en el 2004 celebrase Eslovenia, a bombo y platillo, su entrada en la UE sin fronteras.