El centre de la segona ciutat portuguesa és una joia patrimoni de la humanitat des de 1996
Quan es travessa l’entrada del
Mercado do Bulhao, el més cèntric i important de Porto, les aromes
envaeixen els narius. Les parades de peix exhibeixen llobarros,
sardines, pops, grans déntols i a les de verdures les papaies i els
plàtans es van combinant amb maduixes, préssecs i cireres vermelles,
quasi negres, que en esclatar en el vel del paladar et traslladen a la
felicitat. Provenen de Fundão i han arribat unes hores abans en grans
camions que transporten la bona nova arreu de Portugal. Les botigues
d’espècies i una d’olives contribueixen al descobriment sensorial. És
migdia, hora de dinar, i en el petit restaurantet de dins del mercat
entre els plats del dia hi ha Bacalhao a minhota (arrebossat amb pebrot
vermell i patates a rodanxes i acompanyat amb una picada de llimona,
coriandre i olives negres) o qualsevol dels peixos que venen al mercat i
que couen al carbó en un instant. El mercat és un d’aquests espais que
no es poden deixar de visitar i fins fa poc estava lliure de turistes,
però ara cada vegada això és més complicat d’aconseguir. El mercat de Bolhao.
Porto, la segona ciutat més important de Portugal, es debat avui en
dia entre els intents de modernització d’alguns dels seus espais i la
conservació de la seva fesomia tradicional. La pressió turística que va
suportant en els darrers temps (l’aeroport ha acceptat nombroses línies
regulars de companyies de baix cost) encara no ha aconseguit enfonsar
una ciutat que a casa nostra compta amb l’escriptor Jaume Benavente com
un dels seus majors defensors, com palesa el seu Dietari de Porto.
Aquesta ciutat del nord, a la riba del Douro, mostra un caràcter
absolutament diferent i contrastat del de Lisboa, i per això val la pena
conèixer-la i transitar-hi, especialment el seu centre històric, que és
Patrimoni de la Humanitat des de 1996.
La ciutat té uns quants epicentres que cal visitar. D’una banda, el
trajecte que uneix la Torre dos Clérigos amb la plaça de la Batalha i
que al bell mig té l’estació de São Bento. Un altre és la zona que del
voltant de l’edifici central de la Universitat. El tercer és la Baixa. I
llavors hi ha uns quants espais que es troben fora d’aquest gran centre
de la ciutat perfectament transitable a peu. Comencem per São Bento,
possiblement la primera gran porta d’entrada a la ciutat. És una estació
de tren modernista des d’on parteixen els trens de rodalia per anar a
altres ciutats del voltant. Molt possiblement ,si heu arribat a la
ciutat en tren des de Lisboa, us hauran deixat als afores i des d’aquí
amb qualsevol tren de rodalia haureu arribat al centre. L’estació
central és bellíssima i només té un petit inconvenient: hi ha una legió
de carteristes disposats a atrapar el turista despistat. El conjunt dels Clergues, amb la seva torre espectacular.
Optem per començar la visita anant de cap a la Torre dos Clérigos,
obra de l’arquitecte italià Nicolau Nasoni, que en ple segle XVIII va
posar fil a l’agulla per crear aquest conjunt on hi ha l’església, la
casa dels clergues i sobretot aquesta torre on es pot pujar per admirar
el conjunt de la ciutat. Les vistes paguen molt la pena i permeten de
fer-se una idea de la ciutat. Prop d’aquest impressionant conjunt
monumental es troben els jardins de la Cordoaria, i just davant, el
Centre Nacional de Fotografia, situat a l’antiga presó. La rehabilitació
d’aquest tenebrós conjunt com a centre fotogràfic i el fet d’haver
situat aquest museu nacional fora de Lisboa són dos encerts de primer
ordre. La qualitat de les exposicions –es combinen gairebé sempre una
mostra d’un fotògraf nacional i un altre d’internacional– és fora de
qualsevol dubte, però el recorregut per la presó com a tal també és
impressionant. Per tant, hi ha una doble experiència en una sola visita.
I si bé el centre nacional de fotografia queda a la banda del riu del
jardí (per cert, a la nit és molt millor no transitar aquests carrers
sols), a la banda de muntanya hi ha l’edifici administratiu de la
universitat de Porto i la font dels Lleons (a tocar hi ha un dels bars
més freqüentats de la ciutat, el Piolho, ideal per a començar les copes
nocturnes a la ciutat en un ambient universitari) i molt a prop, una de
les joies del nostre viatge: la llibreria Lello&Irmão, al carrer
dels Carmelites. Una llibreria màgica Lello és una llibreria espectacular com poques. L’actual
edifici és del 1906 i és considerat la seu d’una de les tres llibreries
més boniques del món. Molt possiblement, algú l’ha vista perquè la seva
escala doble ha sortit en nombrosos films de Harry Potter. I és
que l’autora de la saga del nen mag, J.K. Rowling, va viure durant una
temporada a Porto, on va fer classes d’anglès. El fet que el dolent de
la saga es digui Voldemort Salazar té molt a veure amb el nom del
dictador portuguès. Però Lello és molt més que la llibreria que surt a Harry Potter:
és un temple per a la coneixença de la literatura portuguesa. Els seus
propietaris han decidit cobrar entrada perquè la botiga se’ls omplia de
turistes, però evidentment si compreu algun llibre us tornen els calés.
Deixeu-vos aconsellar pels llibreters si domineu la llengua portuguesa o
si simplement en teniu curiositat. Una recomanació: els versos
d’Eugénio d’Andrade o La ciutat i les serres, d’Eça de Queirós, volums que podeu comprar en original però que podeu llegir traduïts al català gràcies a El Gall Editor.
Tornem enrere i recorrem la ciutat des de la Torre dos Clérigos cap a
l’estació. Davant s’obre una gran plaça amb l’Avenida dos Aliados, que
és el punt neuràlgic de la ciutat. Aquí queda tothom, paren molts dels
autobusos, s’agafa el metro (a mig camí entre uns ferrocarrils de la
Generalitat i un Tram), s’hi organitza la fira del llibre, els concerts a
l’aire lliure durant la festa major… És imprescindible passar-hi un
moment o altre. Nosaltres ho fem per emprendre la gran pujada (Porto és
una ciutat trencacames, no hi ha res pla) fins a la plaça de la Batalha,
on segurament es tenen unes de les millors vistes de la ciutat a peu de
carrer. Just a sota destaca el pont de Lluís I, construït per Gustave
Eiffel per salvar el pas del riu Douro en aquest punt de la ciutat.
Evidentment, una de les nostres recomanacions és baixar des d’aquí fins
al riu i traspassar aquesta obra d’enginyeria singular per arribar a la
ribera de Gaia, que és com es coneix el municipi que hi ha just a
l’altra banda del riu (traspassar el pont i arribar a la riba de Gaia és
un passeig de no més de quinze minuts). Des d’aquí podem contemplar la
ciutat amb tot el seu esplendor, i molt especialment la zona de la
baixa, és a dir, els barris que baixen des de l’estació cap al Riu i,
sobretot, la zona que hi és més a tocar. La recomanació és anar-hi hora
foscant, perquè des d’aquí les postes de sol i veure com va canviant el
color de la ciutat és una experiència de primer ordre. I per descomptat,
podeu prendre la primera copa de vi des d’aquesta riba abans de tornar a
la ciutat.
Parem un segon en això dels vins. Per descomptat, el Porto té una
fama universal. La immensa majoria de bodegues estan en mans angleses,
bé sigui de famílies particulars o bé sigui de grups inversors. Aquest
vi se sol prendre o bé com a aperitiu o bé com a digestiu després dels
àpats. Ara bé, som en una zona vinícola de primer ordre i els vins del
Douro tenen una justa fama, especialment els negres, que s’assemblen
bastant als Ribera de Duero castellans. Un dels afluents portuguesos del
Douro és el riu Dão i els vins d’aquesta zona, amb una producció més
petita, s’han guanyat una molt bona anomenada i encara no s’han posat a
un preu massa car. Per descomptat, una de les activitats que us
recomanem és agafar un dels nombrosos creuers que remunten el riu per
anar a veure les vinyes. No és una activitat barata, però com que la
vida a la ciutat ho és tant, val la pena que una part del que estalvieu
s’inverteixi en l’excursió fluvial.
Tornem a la Baixa. A la nit és una de les zones més animades de la
ciutat, amb molts establiments nocturns (alguns clarament turístics).
Casetes baixes de molts de colors, bon ambient al carrer –a la tornada,
compte, no anar pels carrers més estrets i millor pujar per aquells per
on remunta la resta de la gent–, peix al carbó i fins i tot potser fado,
però aquí s’imposa més la modalitat de fado estudiantil de Coïmbra, més
que no pas la versió lisboeta. Som en el barri canalla on els romans ja
es divertien fa dos mil anys i on alguna discussió acabava amb
legionari al riu, ara negre i profund. El cafè Majestic.
Porto és una ciutat de grans contrastos, però continua essent una
ciutat molt barata. Per exemple, el lloguer d’un pis de setanta metres
quadrats (dues habitacions, menjador, cuina, lavabo i marquise)
en el primer Eixample costa uns 400 euros al mes, 300 si anem a zones a
quinze minuts a peu del centre o 550 si som a la Baixa. Però això només
és així si es mira amb els nostres ulls de visitant. Hem de pensar que
una caixera de supermercat cobra 500 euros nets al mes per sis dies de
feina a la setmana. Tot i això, com és lògic, hi ha classes i classes i
la ciutat és plena de grans cafès on els estatus es demostren. N’hi ha
dos que no podeu deixar de visitar: el cafè Aviz, amb taules antigues on
es juga a escacs i que en el seu moment va ser un dels epicentres de
les reunions contra el règim dictatorial, i sobretot el cafè Majestic,
seu del màxim esplendor burgès. No tenen res a veure l’un amb l’altre i
això queda palès en el preu de les consumicions, però així i tot el
Majestic, essent el local de més solera de la ciutat, encara és
assequible per a les nostres butxaques. Edifici modernista, servei de
porcellana, cambrers reverencials… Us he de dir que vaig estar molt més
còmode i molt més feliç a l’Aviz que no pas en aquest món encartonat del
Majestic.
És cert que hi ha un altre Porto abocat a la modernitat, un Porto on
van intervenint els grans arquitectes i que té dos símbols essencials:
la Casa de la Música i el palau de Vidre –i en certa mesura, l’equip de
futbol local, amb tants bons èxits els darrers anys. I també hi ha un
Porto diferent i abrupte, el dels suburbis que després donen pas a les
grans cases i espais residencials que culminen en la desembocadura
atlàntica del Douro a l’Atlàntic. Però aquesta vegada hem preferit
quedar-nos al Porto immortal, a la ciutat que ha acollit tota la
història d’un país i que n’ha estat el bressol (de fet, el nom de
Portugal arrenca de llatí Porto-Cale, que és com es coneixia la ciutat). La mítica francesinha de Porto.La francesinha I no podem acabar la nostra visita sense recomanar-vos un pecat
mortal: la francesinha, el menjar que podeu trobar a qualsevol hora i
en qualsevol establiment de la ciutat i que és una brutalitat calòrica:
són dues llenques de pa de motlle farcides de pernil dolç, mortadel·la,
un bistec de vedella, llenques de formatge. Tot això es gratina i se
serveix sobre una salsa picant de cervesa i tomàquet. A sobre s’afegeix
un ou fregit i es menja amb moltes patates fregides i cervesa. El
sandvitx el va inventar en David Silva, un cuiner emigrant retornat de
França els anys seixanta i és un sopar típic entre joves universitaris.
És considerat un dels deu millors entrepans del món i és una autèntica
bomba. Si el tasteu i us agrada, Porto quedarà lligat per sempre més a
vosaltres també per l’estómac.
Joan Josep Isern us explica la millor manera de descobrir la capital de la Toscana
Sense arribar a les inquietants
multituds de Venècia, passejar per la zona monumental de Florència pot
resultar una experiència neguitejant i esgotadora per la densitat de
turistes per metre quadrat que s’hi apleguen. Sobretot els mesos
d’estiu. Així doncs, si voleu que el vostre descobriment de la capital
de la Toscana es faci en les millors condicions possibles, us dono dos
consells: programeu la visita entre octubre i març i, per poc que
pugueu, poseu-vos sota la tutela d’un bon guia.
El viatge entre l’aeroport de Pisa i Florència permet al visitant de
començar a copsar la suavitat de la natura d’aquell país, per bé que
l’autèntic paisatge toscà (per entendre’ns, el que trobareu retratat als
anuncis de pasta i pizza, i també com a teló de fons de la Gioconda) és
el de la Val d’Orcia, situada molt més al sud i catalogada per la
Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.
Una passejada pels indrets de visita obligada a Florència podria
començar a l’Spedale degli Innocenti –l’Hospital dels Innocents–,
inaugurat el 1445 i que és una de les primeres obres arquitectòniques de
Brunelleschi. A poca distància trobareu la Galleria dell’Accademia, amb
dues referències obligades sortides de les mans de Michelangelo:
l’espectacular David (l’autèntic; el de la Piazza della Signoria
és una còpia), de 1504, i, a la mateixa sala, un conjunt de mitja
dotzena d’escultures potents i inacabades que representen uns esclaus i
una Pietà datats uns quinze anys després. ‘Angelico’, per sota i d’amagat dels vigilants.Fra Angelico, des de sota
A menys de cinc minuts de la Galleria della Accademia teniu una altra de
les grans fites de Florència: el Museu de San Marco, l’antic convent
dominicà on va viure Fra Angelico entre 1442 i 1445, al moll de l’os del
Quattrocento, és a dir, del Renaixement.
Una recomanació important: pareu molt de compte quan pugeu l’últim
tram de l’escala que us mena al primer pis, perquè justament quan
s’acaben els graons, emmarcat perfectament en el forat de la porta i
situat a la paret del davant per tal que la contemplació del visitant
sigui gradual i en sentit ascendent –com qui mira el cel–, trobareu el
fresc de l’Anunciació de Fra Angelico. Després, passejant per la
resta de les dependències d’aquella planta trobareu a cada cel·la un
fresc del mateix autor, tots en una ubicació lògica a primer cop d’ull,
tret de l’Anunciació, que ocupa un lloc en el mur del corredor
que pot semblar estrany. I ho semblaria encara més si no haguéssim
tingut la immensa sort que el traçat d’aquella escala del convent,
pensat per accedir a l’Anunciació de manera ritual i solemne, es
mantingui sense canvis després de sis-cents anys. Dit altrament: el
recorregut de l’escala és una part essencial de la contemplació de la
pintura de l’angèlic beat.
Sortint de San Marco agafeu la Via Cavour i a uns tres-cents metres
en direcció a l’Arno trobareu a mà dreta el Palazzo Medici Riccardi
(1444), un esplèndid edifici amb una rotunda i poderosa façana de pedra
(era la residència dels Medici) a l’interior del qual s’allotja una
altra meravella: la petita Cappella dei Magi (capella dels Mags),
situada a la planta noble i amb els murs coberts amb els frescos
bellíssims i molt ben restaurats de Benozzo Gozzoli fets cap a 1460 que
reprodueixen una escena panoràmica: una llarga processó de personatges a
peu i a cavall que acompanyen els Mags anant cap al portal de Betlem i
que és un complet inventari de retrats dels personatges que tenien algun
paper important a la ciutat i a la cort florentina durant el Quattrocento. El Campanile de Giotto.
Seguint el mateix carrer –que ara es diu Via Martelli– arribareu a la
Piazza del Duomo, on s’apleguen tres joies més: el Baptisteri, de
planta octogonal, considerat un dels edificis més antics de la ciutat
(segle XII) amb un esplèndid conjunt de tres portes amb relleus de
bronze que representen imatges bíbliques; el campanar dissenyat per
Giotto de 85 metres d’altura i acabat el segle XIV; i la Basílica de
Santa Maria del Fiore, la catedral de Florència, acabada el 1446 amb
l’espectacular cúpula de Filippo Brunelleschi construïda sense cap
bastida de suport mitjançant un enginyós sistema autoportant que avui
encara s’estudia a totes les escoles d’arquitectura del món. L’esforç de
pujar els quasi cinc-cents graons, amb trams d’amplades diverses i poca
comoditat en general, queda compensat amb la vista de la ciutat que des
d’allí es domina. I si el dia és prou assolellat i l’hora és l’adient,
podreu veure com es projecta l’espectacular ombra de la cúpula sobre els
edificis que envolten el Duomo.
Quatre o cinc minuts després, el caminant arriba a la Piazza della
Signoria, espectacular com només ho poden ser les places centrals
italianes, amb uns quants monuments i un parell d’edificis que destaquen
de la resta: el Palazzo Vecchio, seu secular de l’administració de la
ciutat, i la Loggia dei Lanzi, un porxo obert per dos costats que
allotja una mostra d’escultures provinents del fons dels Medici. Els Uffizi; és a dir, les oficines
La Loggia dei Lanzi és la introducció perfecta a la Galleria degli
Uffizi, el gran museu de Florència que ocupa, com el nom indica,
l’edifici on hi havia les oficines des de les quals els Medici dirigien
els nombrosos afers comercials (i dels altres) que durant almenys dos
segles van fer gran la ciutat i, de retruc, la família. Un poderós
conglomerat de governants, guerrers, mecenes, comerciants, cardenals i
papes que feia tronar i ploure.
Els Uffizi ocupen un edifici en forma de lletra U amb dos costats
llargs i un molt més curt que dóna directament al riu Arno. L’estructura
i distribució interior devia ser ideal per als afers administratius que
atenia però, segons els experts, la seva funcionalitat com a espai al
servei del màxim lluïment de les obres d’art que s’hi exposen és bastant
discutible. No es pot tenir tot…
Com tots els museus importants, el fons dels Uffizi és impressionant i
la visita podria durar més d’un dia, però si voleu una selecció d’obres
imprescindibles, la meva tria es decanta per la Mare de Déu amb el Nen, de Giotto, l’Anunciació, de Simone Martini, la Maestà di Santa Trinità, de Cimabue, la Batalla de San Romano, de Paolo Uccello, laMare de Déu i l’Infant, de Filippo Lippi, els dos retrats dels Ducs d’Urbino, de Piero della Francesca, i quatre meravelles que comparteixen sala: la Primavera i el Naixement de Venus, de Botticelli, i l’Anunciació i l’Adoració dels Mags, de Leonardo da Vinci (aquesta darrera obra, per cert, inacabada).
Una altra cosa que em sembla imprescindible de veure (i que sol
passar desapercebuda al visitant atrafegat) la trobareu just a pla de
carrer, a banda i banda del pati des d’on s’accedeix al museu. Em
refereixo a les fornícules que separen les columnes que aguanten la
façana i que allotgen unes quantes estàtues de toscans il·lustres
nascuts el Quattrocento i el Cinquecento. Una selecció
enlluernadora que demostra que en aquells dos-cents anys i en una zona
de territori no gaire extensa hi va haver un seguit de màgiques
conjuncions astrals que van propiciar el naixement de gent de tant
nivell i talent com Giotto, Donatello, Guido Aretino, Niccola Pisano,
Benvenutto Cellini, Michelangelo Buonarrotti, Leonardo da Vinci, Andrea
Cesalpino, Dante Alighieri, Francesco Petrarca, Giovanni Boccaccio,
Niccolo Macchiavelli, Galileo Galilei, Amerigo Vespucci, Leon Battista
Alberti i uns quants més, tots amb la seva estàtua representativa… Poca
broma, doncs, amb la Toscana.
Després de la immersió als Uffizi, el trajecte ens porta cap al riu
Arno, que travessarem pel Ponte Vecchio amb els seus tradicionals
establiments de joieria i bijuteria. És un dels espais amb més
acumulació de turistes de la ciutat i pot rivalitzar perfectament amb un
altre pont de similar martiri per al vianant si és dels qui pretenen
passejar-hi amb calma: el de Rialto, a Venècia. El Ponte Vecchio damunt de l’Arno.Cap a la Santa Croce
En arribar a l’altra riba, la nostra ruta gira cap a l’esquerra pel
Lungarno, el passeig que voreja el riu. Hi passejarem fins al següent
pont –el Ponte alle Grazie–, molt menys concorregut i, tot
travessant-lo, enfilarem cap a la Santa Croce per la Via dei Benci.
Considero important fer-ho per aquest carrer precisament perquè és
l’indret ideal per a descobrir de cop la imponent bellesa, gairebé
coreogràfica, de la Piazza di Santa Croce, on hi ha l’església
franciscana més gran del món –es va inaugurar el 1442– i que, a la vista
de tanta bellesa concentrada en tan poc espai, a Stendhal li va causar
la famosa síndrome que porta el seu nom quan el 1817 va visitar el
monumental temple. La Santa Croce.
La Basílica de la Santa Croce és, a més a més, un panteó de les
glòries itàliques, ja que en el seu interior hi ha les sepultures de
gent com Galileo Galilei, Rossini, Macchiavelli, Michelangelo
Buonarrotti, Marconi, Leon Battista Alberti i Leonardo Bruni, entre
molts altres, sense oblidar el monument a una florentina universal i
benemèrita –Florence Nightingale, inspiradora de la infermeria moderna
(1820-1910)– que trobareu al claustre. Annexa a la Santa Croce hi ha la
Cappella dei Pazzi, un edifici concebut com a recinte funerari de la
família Pazzi de petites dimensions, però un monument a l’harmonia i a
les proporcions dissenyat per Brunelleschi (ja se’m perdonarà, però
aquest harmònic i quasi minimalista equilibri de les formes
arquitectòniques em produeix la mateixa sensació d’espai ordenat i ben
concebut que el pavelló Mies van der Rohe a Montjuïc). Cappella dei Pazzi.
Anant cap a la Piazza della Signoria trobem el Museo Nazionale del
Bargello, que fareu molt bé de visitar, sobretot si sou amants de
l’escultura, modalitat a la qual està dedicat.
No s’ha acabat encara el repertori de meravelles de Florència. En
resten unes quantes, separades un pèl del trajecte principal que he
detallat fins ara, un trajecte que sense aturar-se enlloc representa un
passeig d’una hora aproximadament a pas viu, però que demana un mínim de
quatre o cinc dies per a veure-ho tot amb deteniment
Em centraré en tres esglésies molt pròximes al trajecte que hem fet
fins ara. La primera és Santa Maria Novella, amb la Cappella Strozzi,
decorada amb frescos de Filippino Lippi, una Creu de Giotto molt
notable, i l’esplèndida Trinità, de Masaccio, com a fites imprescindibles. Santa Maria Novella.
La segona fita és a l’altra riba de l’Arno. Em refereixo a la
Cappella Brancacci, situada a l’interior de l’església de Santa Maria
del Carmine, amb una decoració pintada al fresc cap al 1425 per Masaccio
que justifica plenament la visita a la ciutat.
La tercera església és la Basílica de San Lorenzo, una de les més
grans de Florència, construïda per Brunelleschi i amb la capella
funerària annexa dels Medici, on es poden veure les magnífiques tombes
esculpides per Michelangelo entre 1520 i 1530. També és digna de ser
visitada, en el mateix conjunt d’edificis, la Biblioteca Laurenziana i,
molt especialment, l’escala dissenyada també per Michelangelo
Buonarrotti. El mercat i la Piazza della Repubblica
A la sortida és molt recomanable visitar el mercat de San Lorenzo, el
central de la ciutat, i tot el conjunt de botigues de la zona. Si voleu
comprar pasta italiana a preu de mestressa de casa florentina, aquest és
el lloc ideal per fer-ho. Això sí, la pasta us la vendran en paquets
normals –i a preus normals– sense cap decoració d’espigues de blat i
cintes amb la bandera italiana que tant agraden als turistes.
Tornant cap al centre, és obligat el pas per la Piazza della
Repubblica. Aquí destaco tres indrets: la llibreria Feltrinelli que hi
ha a tocar i que és el lloc on compro música italiana d’ara i de fa
cinquanta anys quan visito Florència. De can Feltrinelli, quan he buscat
una referència concreta, per antiga que fos, gairebé mai n’he sortit
amb les mans buides i és just que quedi consignat aquí.
El segon indret és el Caffè Gilli, locale d’importanza storica dal 1733,
on és obligat degustar el cafè i alguna peça de pastisseria de la casa.
De difícil oblit. El tercer indret, a pocs metres de la Piazza, és el
Palazzo Davanzatti, un edifici del segle XIV en el qual s’ha reconstruït
la manera com es vivia a les cases florentines. Un museu en què no hi
ha obres d’artistes prestigiosos però, en canvi, s’ha intentat
transmetre al visitant com era la vida quotidiana a l’interior de les
cases de la ciutat.
No puc deixar de banda la referència a un altre edifici renaixentista
que val la pena de visitar: el Palazzo Pitti, a uns tres-cents metres
travessat el Ponte Vecchio. I, ja posats, doneu una ullada als jardins
de Boboli, just darrere el Palazzo, i no us estranyeu si us trobeu amb
gent capficada pels racons i amb un llibre de Dan Brown a les mans. Uns
quants episodis truculents d’una de les últimes novel·les de l’eixerit
autor americà tenen com a escenari precisament aquest jardí…
Per acabar, si voleu contemplar Florència des d’un punt una mica
elevat, és obligat agafar un taxi fins al Piazzale Michelangelo (el meu
moment preferit és un parell d’hores abans de la posta de sol) i
amarar-se sense pressa de la bellesa serena d’aquella ciutat que aplega
el cor i l’ànima d’una de les regions més singulars i belles del
planeta: la Toscana.
Entrar a la ciutat de Fes equival a sotmetre-us a una passejada pel túnel del temps. És una ciutat de conte
Vilaweb
Les dues medines de la ciutat
antiga, la Qarawiyyín i l’Andalusa, separades pel riu Fes, el que dóna
nom al terme emmurallat, juntes, constitueixen la medina més gran del
món islàmic, coneguda per tothom com ‘Fes-el-Bali’. Dintre d’aquests
murs solemnes hi ha una vida que fins i tot vivint-la no us l’acabeu de
creure. Aquesta és una ciutat crucificada per gairebé deu mil carrers de
tota mida, tortuosos i laberíntics i de cartografia impossible.
Les mesquites que s’hi ubiquen són més de tres-centes cinquanta i,
quan és l’hora de convocar els fidels a la pregària, els crits fets
oració de l’una xoquen amb els de l’altra i l’ambient s’omple de música i
espiritualitat. La confusió és indescriptible.
No hi circula ni un sol vehicle
de motor. Els rucs i les mules són qui s’encarrega de fer el transport.
Veure una mula disfressada d’ambulància transportant un malalt és una
de les curiositats més sorprenents amb què podeu topar. Tres-cents mil
són els habitats que hi fan nit cada dia i que circulen sense ni mapa ni
brúixola per aquells carrerons que talment sembla que no portin enlloc.
A Fes la pressa no existeix.
Pràcticament no hi ha botigues convencionals, però en canvi hi ha una
munió de tallers artesans que fa tombar d’esquena. El comerç és arreu.
S’hi produeix de tot i es distribueix a la resta del país. Aquesta
medina està organitzada gremialment i, lluny de fer-se la guitza i la
competència, allò que fan és ajudar-se els uns als altres. Es treballa
tothora, els set dies de la setmana i els tres-cents seixanta-cinc de
l’any. Bé, tampoc és del tot cert això últim, perquè el mes penitencial
del Ramadà tot queda aturat, en stand-by.
Fes, que és molt monumental, és la capital religiosa i cultural del
Marroc. Va ser fundada per Mulay Idris II, fill de qui ja havia
implantat els fonaments de la ciutat santa marroquina, la cinquena dins
el món islàmic. Sap greu dir-ho, però estic plenament convençut que si
mai hi hagués algun problema de fanatisme i integrisme al Marroc –i que
Al·là no ho vulgui– naixeria a Fes. La religiositat és palpable i on es
troba la gran Mesquita al-Qarawiyyín i el Mausoleu del sant fundador,
els barbuts sospitosos de saber-se l’Alcorà fil per randa hi són
ostentosament visibles i impecablement vestits amb gandores molt ben planxades.
És imprescindible d’entrar en alguna de les mederses o
madrasses del casc antic. Allà l’arquitectura islàmica es desborda. La
fusta de cedre és artísticament decorada, el guix és treballat a cops de
gúbia i l’alabastre translúcid es fa màgic. Arrodonint-ho tot hi trobem
la ceràmica mil·limetrada i col·locada a manera de trencaclosques amb
una paciència només comparable a la del Job bíblic. Tot plegat fa
d’aquests seminaris antics la joia de la corona. La menuda plaça Najjarín Caminant i caminant trobeu la menuda plaça Najjarín, sens dubte
el llombrígol de la medina fessí. Hi entreu i no en sortiríeu. Hi
quedeu atrapats, mireu on mireu, de tanta bellesa. És la paradoxa de les
paradoxes: essent la plaça més petita de la ciutat passa a ser la més
gran i vistosa. La font que la presideix, guarnida amb un reguitzell de
mosaics intel·ligentment col·locats, raja nit i dia amb una aigua fresca
que us neteja el cos i us purifica l’ànima. Plaça Najjarín de Fes
En un dels carrers que desemboca en aquesta perla urbanística comença
el barri dels fusters. És fantàstic de veure-hi els trons solemnials
dels nuvis, des d’on protagonitzaran les disbauxes dels cinc dies que
duren els casoris, al costat de les caixes mortuòries fetes de manera
molt humil i senzilla, amb fusta de pi i pintades de color groc.
Una altra de les places que cal visitar és la Seffarín, la dels
calderers, on veieu treballar el metall a cops de mall. És una de les
poques places –potser l’única– que sé que sigui escalonada. Al bell mig
hi ha un plàtan descomunal que regala una ombra molt d’agrair. Allà hi
ha l’edifici de la Biblioteca de la Mesquita i Universitat islàmica
al-Qarawiyyín, on es guarden uns vint-i-dos mil manuscrits i uns quants
llibres incunables de gran valor.
Un altre barri imprescindible és el dels adobers, qui treballen la
pell de xais i cabres. D’ençà del segle catorze utilitzen la mateixa
tècnica, els mateixos estris, els mateixos coneixements i els mateixos
materials. Tots els colors emprats surten de pigments naturals: el verd
és la menta, la rosella dóna el vermell, el blau el dóna l’anyil,
l’henna el carbassa, el safrà el vermelló, i així anar fent. Hi ha un
seguit de terrasses estratègicament situades on els turistes ens enfilem
per contemplar l’escena i disparar com bojos les càmeres de
fotografiar. Hi sol fer una pudor important, sobretot quan la calor
canicular s’hi fa ser, perquè un dels materials per a fixar el color és
la colomassa. El barri dels adobers
El barri dels tintorers, a la frontera de les dues medines i a tocar
del riu, també té molta gràcia i si teniu la sort de passejar-t’hi un
dels dies que tenyeixen la seda extreta de les atzavares, la fascinació
és hipnòtica. L’aigua va a raig fet i els esquitxos, si no vigileu, us
tenyeixen la vostra indumentària Les petites botigues, trossos de felicitat Cal donar un bon cop d’ull al mercat de fils de seda. Les
petites botigues són trossos de felicitat. Cabdells i més cabdells de
fil de tots els colors i de tots els gruixos. Els ulls s’embriaguen de
tanta bellesa. El seu veí és un altre mercat, dedicat exclusivament a
les babutxes que es venen a crits i que fan un batibull impressionant.
El cuir de les sabates i els diners de les butxaques de les gel·labes
passen de mà en mà sotmesos a un fort regateig.
No podem oblidar de cap de les maneres de passejar-nos lentament pel
barri jueu, la Mel·lah, tan característic per l’arquitectura i,
sobretot, pels balcons fets de fusta olorosa de cedre. En el carrer més
estret de tots hi trobem la Sinagoga, que no deixa de ser un element
turístic més però que quan la visita un grup de turistes jueus, amb el
rabí al capdavant, passa a ser refugi i indret de cerimònies religioses.
El Marroc és l’únic país àrab que admet aquesta mena de turisme. Fes
havia tingut una colònia jueva molt important però avui ja no hi és.
Tots els jueus marroquins ara viuen en un gueto a la gran Casablanca.
Veí d’aquest barri hi ha el luxós Palau Reial –no visitable– que ens
indica que aquesta ciutat també és imperial.
Al final de la medina Andalusa i en forma de triangle isòsceles hi ha
el barri dels ceramistes. Hi ha un grup de tallers i tallerets on fan i
desfan tots els petits trossos de mosaics que es convertiran en fonts,
en parets, en tests, en taules o en què sigui. Heu de mirar la feina
d’aquests artesans únics amb uns ulls banyats per un vernís, i aquesta
pàtina segur que us ajudarà i us transportarà als segles de l’Edat
Mitjana.
En una medina els barris constitueixen la vida. Cinc són els elements
imprescindibles perquè aquella munió de cases passin a ser-ne un. Hi ha
d’haver una mesquita per a poder fer els cinc resos diaris; una
madrassa per a instruir els infants; una font per a apaivagar la set
dels qui hi viuen; un forn que doni el menjar bàsic, el blat fet pa; i
un hammam, el bany popular i comunitari per a assegurar la higiene. Darrera les muralles Passejant pel carrer costa d’imaginar que dins d’aquelles
muralles puguin haver-hi tants i tants palaus de gran riquesa i
autenticitat, però hi són. Són equipats de luxe i mobiliari solvents.
Molts estan proveïts d’uns patis magnífics, amb l’aigua jugant-hi i
regant multitud de tests que els converteixen en jardins flairosos plens
d’un romanticisme no comparable a cap altra cosa. Les tertúlies
d’havent sopat, amb un got de te llaminer i mentolat a taula, fetes en
aquests espais s’escapoleixen de les mans sense adonar-vos-en. Les nits
es fan dia.
Moltes d’aquestes cases senyorials, que allà es coneixen amb el nom
de ‘riad’ i ‘dar’, s’han pogut salvar perquè s’han dedicat al turisme,
s’han convertit en hotelets singulars, d’un gust exquisit. Són molt
recomanables i hi rebeu atencions plenes d’amabilitat i somriures, però
–i sempre hi ha un però– no podeu arribar-hi mai amb el cotxe i sempre
us cal arrossegar maletes una bona estona per aquell terra polsegós i
brutot que forma part de la decoració urbana i del paisatge fessí. Casa senyorial a Fes
Vull destacar el Festival de Música Religiosa que se celebra
anualment al mes de febrer. Segurament és el més gloriós del món. Cada
any hi trobeu els millors artistes de música sufí, hindú, gregoriana, i
les melodies més impensades del racó més amagat del globus terraqüi. Val
la pena de deixar-s’hi caure coincidint amb els dies del festival. Si
tenim la sort de ser-hi convidats en un dels molts concerts privats i
nocturns que s’hi organitzen gaudirem de l’excel·lent repertori i de les
magnífiques condicions en què podeu degustar les diferents partitures.
Molt i molt recomanable.
No puc ni haig d’enllestir aquest escrit sense mencionar, amb tots
els ets i no pas pocs uts, la gastronomia de la ciutat. A Fes hi ha un
munt de restaurants de categoria superior. Alguns millorats encara amb
un espectacle, barreja d’àrab i berber, plasmats amb molt de seny i bon
gust. Els tagins i els cuscús fessins, especiats en el seu punt just, no
tenen ni competència ni rival. Una pastisseria marroquina a base de mel
i ametlles serà un final feliç.
Si no heu estat mai a la ciutat Fes aneu-hi, i si ja la coneixeu
torneu-hi. I d’aquest consell no cal ni que em doneu les gràcies. No us
defraudarà. És la ciutat de les olors, dels colors, de les sensacions,
de l’impensable… una ciutat de conte.
Entre el 21% i el 54% dels plàstics d’arreu del planeta es troben a la conca de la Mediterrània
Fotografía de Marco Care/ Greenpeace
El projecte d’investigació Nixe3
ha fet saber que havien aparegut dos focus de plàstic a prop de la costa
oest de les illes de Mallorca i Eivissa. Però no és res nou. La conca
de la mar Mediterrània concentra entre el 21% i el 54% de totes les
partícules de plàstic que hi ha al món, segons l’últim estudi de
plàstics a la Mediterrània fet per Greenpeace. L’estudi explica que es
troba un fragment de plàstic cada 4 metres quadrats, cosa que fa que la
Mediterrània sigui comparable als grans girs oceànics
(corrents circulars que transporten els plàstics i els deixen al
centre, d’on ja no es mouen i creen ‘illes’ gegants de plàstic), ja que
és una mar tancada i molt densa amb un únic punt de sortida, l’estret de
Gibraltar, i això comporta una gran acumulació de plàstics a la conca.
Malgrat tot, no hem d’imaginar focus de plàstics concentrats com els
que hi ha ara a la costa d’Eivissa i Mallorca. L’investigador del
projecte, Luis F. Ruiz-Orejón, explica que són concentracions
esporàdiques i que és tota la conca de la Mediterrània que sembla una
sopa de plàstics. ‘S’han trobat acumulacions de plàstics temporals. Els
corrents a la Mediterrània són molt canviants durant tot l’any. Sí que
podem assegurar que hi ha un total de 147.000 partícules de plàstic per
quilòmetre quadrat’, diu Ruiz-Orejón. Parlem d’una mar amb un total de
2.500.000 quilòmetres quadrats de superfície, és a dir, que hi ha prop
de 400.000 milions de plàstics nedant per tota la Mediterrània. Un 85%
d’aquestes partícules són microplàstics (plàstics de menys de 5
mil·límetres), de manera que són pràcticament imperceptibles per a l’ull
humà.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
Fotografia: Pablo Blazquez/ Greenpeace.De les nostres mans al nostre intestí L’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) ha analitzat
i quantificat els residus generats pel turisme a les illes de la
Mediterrània i conclou que les restes de plàstics i burilles de
cigarretes són el principal problema de les platges, que acumulen una
mitjana diària de 250.000 restes de deixalles per quilòmetre quadrat a
l’estiu. Només a Mallorca es troba una mitjana de 400.000 restes diàries
per quilòmetre quadrat en ple estiu.
I què passa quan aquests plàstics arriben a la mar? Tot i que molts
de nosaltres pensem que d’alguna manera acabaran desapareixent, això no
és pas cert. Els plàstics no es descomponen fàcilment, poden tardar
centenars d’anys a fer-ho. Mentrestant, els raigs ultraviolats i les
ones de la mar s’encarreguen de fragmentar-los, generant, d’aquesta
manera, microplàstics. Els microplàstics no fan desaparèixer el perill,
al contrari, perquè són més difícils de reconèixer per un animal que no
pas els plàstics grossos, i per tant, hi ha més perill que els confongui
amb menjar.
Píndoles de microplàstics. Fotografía: Fred Dott/ Greenpeace
Aquests plàstics poden tenir conseqüències molt diverses. D’una
banda, la fauna marina s’hi embolica, de manera que redueix la mobilitat
i lesiona. A més, la ingesta de plàstics els pot causar lesions
físiques a l’estómac i els fa tenir sensació de sacietat, de manera que
no ingereixen res més i acaben desnutrits. Tant l’una cosa com l’altra
redueix la capacitat de supervivència de la fauna marina. Ho vam veure
no fa gaire amb la mort del catxalot a Múrcia després d’haver ingerit 29kg de plàstic.
D’altra banda, comporten una contaminació química del planeta. Quan
es fabriquen els plàstics, els afegeixen diversos químics per a
proporcionar-los durabilitat i flexibilitat. En la mesura que el plàstic
es va fragmentant, en queden més parts exposades al medi. A més,
aquests fragments actuen d’esponja: agafen altres contaminants del medi i
creen una mena de píndoles amb una concentració de químics molt
elevada, susceptibles de ser ingerides per la fauna marina.
Alba García, responsable de la Campanya de Plàstics a Greenpeace
Espanya, explica: ‘Imaginem que una petita gamba ingereix un
microplàstic i els químics es queden al seu teixit, arriba un peix més
gran que se la menja i, per tant, el peix també ha ingerit el
microplàstic. El cas és que la concentració d’aquests químics va
augmentant a mesura que passa de nivell a la cadena tròfica i al final
acaba arribant al nostre àpat.’ García assenyala que aquí hi ha un risc,
i és que aquests químics poden generar problemes a tots els organismes,
problemes que solen ser reproductius o hormonals, ja que es tracta de
disruptors endocrins, els que intervenen als processos hormonals. Com es combat? Tant el Govern de les Illes, com la Generalitat Valenciana i la
Generalitat de Catalunya treballen per pal·liar la situació. Els tres
governs volen eradicar els plàstics d’un sol ús, i en aquest sentit,
estan en contacte i treballen plegats.
El Govern de les Illes, tal com explica Sebastià Sansó, director general de Residus, tramita un avantprojecte
de llei en què es prohibiran tots els plàstics d’un sol ús, se signarà
un conveni amb l’hostaleria perquè no facin servir plàstics innecessaris
i en els grans esdeveniments tots els envasos hauran de ser
retornables. La Generalitat de Catalunya també treballa per modificar la
llei de residus actualper
anar en la mateixa línia que el govern balear. El Consell, per la seva
banda, redacta un pla de gestió de residus en què també es recullen
mesures amb el mateix objectiu. Tot i això, tant les lleis del Principat
i les Illes, com el pla de gestió de residus del País Valencià, només
estan en tramitació i encara no s’han implementat. Batuda de plàstics a la costa de Menorca.
Fa dotze anys que, a més, a les Illes s’organitzen recollides de
plàstic flotant a la costa. ‘Tenim embarcacions que durant els quatre
mesos d’estiu fan batudes per tota la costa balear, recollint els
residus que hi ha a la part superficial del mar’, explica Sansó.
El projecte Nixe 3 també ha fet un seguit d’estudis socials a les
Illes amb diferents agents implicats en la qüestió. Ha parlat amb grups
d’investigadors i ONG, amb les administracions públiques, tant locals
com de les Illes, i amb grans empreses amb seu a Mallorca. Amb les
conclusions a la mà, Ruiz-Orejón explica: ‘Hi ha molta manca de
cooperació entre els diferents agents. Cadascú té una visió diferent i
hi ha llacunes entre les diferents visions que es complementarien
perfectament si aquests grups tinguessin converses en taules rodones per
a trobar una solució conjunta.’
Ruiz-Orejón també explica que entre el 40% i el 50% dels plàstics que
es produeixen a Europa són d’un sol ús i que n’hi ha molts
d’innecessaris. ‘A l’estat espanyol es fomenta molt el reciclatge però
no es tracta d’una solució total, només és una solució parcial. S’hauria
de començar per la reducció, que acompanyada de cooperació de tots els
gestors és un dels primers passos a fer per afrontar el problema’,
conclou.
Ventalls a tot arreu, grups més nombrosos sota qualsevol arbre, gent caminant enganxada a la paret per aprofitar la mínima ombra dels edificis, cues a les fonts públiques, telèfons saturats amb mems sobre l’infern... La calor ha esperat fins a l’agost per fer-se forta al centre d’Espanya, especialment a les valls del Guadalquivir i del Guadiana, on s’han activat les alertes meteorològiques per altes temperatures almenys
fins diumenge, tot i que en algunes províncies del sud la calor
sufocant es prolongarà fins dimarts. Fins a 39 províncies han estat
aquest dijous en alerta roja o taronja per temperatures d’entre 36 i 44
graus, segons l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet). El pronòstic és descoratjador: no serà fins dissabte, segons aquestes previsions, quan comenci un descens “lent i progressiu”.
La pitjor part se l’han emportat Andalusia i part d’Extremadura,
on els termòmetres han arribat als 43,8 graus en ple cor de Còrdova i a
la localitat jaenesa d’Andújar. A Mèrida, el registre màxim ha sigut de
41,9 graus, segons la xarxa Meteoclimàtic. A ple sol, els termòmetres
digitals augmentaven aquestes xifres en dos o tres graus més, per a
sorpresa dels pocs vianants que al migdia s’atrevien a sortir al carrer.
Per no haver-hi, en alguns punts de Badajoz no hi
havia ni trànsit. A la vall de l’Ebre i a Galícia el panorama no ha
sigut més refrescant, i s’han reproduït les màximes de 40 graus.
La caiguda del sol, igual com ja va passar dimecres, no ha suposat
un descens significatiu de la calor, per això a moltes capitals la gent
surt en massa a les terrasses per mitigar en companyia la falta d’aire
fresc. I és que al quadrant sud-oest del país agafar el son semblava missió impossible amb uns tropicals 25 graus.
A Múrcia, tot i que les temperatures no han assolit màximes asfixiants, s’ha produït la primera víctima d’aquesta onada de calor. Un obrer de mitjana edat de la denominada “autovia del
bancal”, al costat de les obres de l’AVE al seu pas per Torregüera, es
va sentir indisposat ja el primer d’agost, i va ingressar en coma en un
centre sanitari on ha mort aquest dijous. La Conselleria de Salut ha confirmat que la mort va ser causada per un cop de calor.
Les onades de calor són un fenomen associat al nostre estiu, i és
estrany aquell en el qual no es produeixen. Segons les estadístiques
dels organismes oficials, dels últims 43 estius, només en 11 no s’ha
registrat una onada de calor. D’aquests, tres des de començament de
segle XXI. Això sí, segons les dades de l’Aemet, la del 2018 és l’onada més tardana dels
últims períodes, quan les primeres pujades de termòmetre van arribar a
començaments de juny, com va passar el 2017 o el 2013. Perquè al juny es van detectar temperatures entre 1 i 2 graus per sota dels valors mitjans normals, una graduació que porta a considerar-lo un mes “fred” per
a aquests paràmetres habituals. No obstant, no “es pot afirmar que, al
començar més tard, la calor també se n’anirà més avançada la tardor”,
apunta Luis Fernando López-Cotín, delegat de l’Aemet a Andalusia.
Els meteoròlegs expliquen que aquests dies coincideixen una sèrie
de circumstàncies que provoquen aquesta ‘tempesta perfecta’ de calor: hi
ha cel poc ennuvolat, que afavoreix “la forta insolació pròpia de les
dates en què ens trobem”; una situació d’estabilitat que permet un
elevat escalfament de la massa d’aire, que a més es queda estancada
durant diversos dies sobre la península i, finalment, l’arribada d’aire
càlid d’origen africà.
¿I per què no s’havia produït abans? A causa de la presència d’un potent “anticicló de bloqueig” al nord i centre d’Europa i fins i tot Àsia que
s’ha mantingut durant els mesos de juny i juliol, i ha alterat els
registres tèrmics en aquests països. Així, remarquen, alhora que
provocava temperatures altes i temps inusualment sec en regions com el
Regne Unit (38,5 graus), França (fins a 37 graus) Grècia o Suècia,
on els 23 graus usuals en aquestes dates van superar uns inèdits 30
graus i van deixar una de les pitjors sequeres conegudes, aquest
anticicló afavoria l’arribada fins a Espanya de depressions en altura
(danes) que van causar la inestabilitat al sud del continent, traduït en
grans tempestes al nord peninsular i temperatures més suaus.
Aquestes temperatures tan elevades permeten constatar la realitat de l’escalfament global de la Terra i
el seu efecte en el clima, més enllà de moments atípics amb estius
suaus. Encara més, les projeccions dels científics de World Weather
Attribution, una aliança internacional dedicada a estudis d’atribució al canvi climàtic, auguren que en el futur les onades de calor podrien ser més extremes i freqüents al sud d’Europa.
Arriba a l’Alguer el documentari estrenat a TV3 sobre la supervivència del català a la ciutat
El 3 d’agost s’elimina el geoblocatge de 'L'Alguer: un pentagrama
com un carrer' i es podrà veure fora de l'estat espanyol a la web de TV3
El film documentari L’Alguer: un pentagrama com un carrer, estrenat al Docs Barcelona d’enguany i al ‘Sense Ficció’ de TV3, es projecta avui per primera volta a l’Alguer (21.00, a la plaça de lo Quarter), en el marc del festival de cinema itinerant Cinema Delle Terre del Mare. Produït per la Plataforma per la Llengua
i dirigit per Roger Cassany, el film versa sobre la supervivència del
català de l’Alguer, l’alguerès, a partir de les cançons tradicionals de
la ciutat: ‘Poden les cançons salvar una llengua?’, es demana. Les
cançons alguereses, de fet, han esdevingut, amb el pas dels anys, un
dels principals i més fructífers vehicles de transmissió
intergeneracional de la llengua de l’Alguer i són, per a molts, una
llavor fonamental i necessària per a recuperació de l’ús social de
l’alguerès. Vegeu-ne el vídeo promocional:
El film ressegueix l’enregistrament i producció del llibre-disc Mans Manetes’ (ací, el disc íntegre a Spotify),
en el qual minyons algueresos canten cançons tradicionals arranjades en
clau moderna i acompanyats de músics contemporanis de diferents
territoris de parla catalana com Pau Alabajos, Meritxell Gené, Joan
Garriga, Carles Belda, Guillem Roma, Borja Penalba, Mireia Vives o
Sanjosex.
El llibre-disc, promogut també per la Plataforma per la Llengua,
inclou les lletres de les cançons en alguerès i en italià, a més dels
acords de guitarra. Aquest llibre-disc s’ha distribuït de franc a totes
les escoles i famílies de l’Alguer i s’ha presentat en concert a l’Alguer, el mes de gener, i a Barcelona, el mes de març, dins el festival Barnasants, amb presència dels artistes i dels minyons algueresos que havien participat a la gravació. S’elimina el geoblocatge televisiu i es pot veure a la web de TV3 des d’arreu D’ençà del 20 de juny el film es pot veure a la web de TV3
dins el territori de l’estat espanyol. Però a partir del 3 d’agost i
fins a mitjan setembre, s’eliminarà el geoblocatge i es podrà veure per
internet, des de la mateixa web, a qualsevol lloc del món.
La projecció del film a l’Alguer arriba poc després de l’aprovació
al parlament de Sardenya d’un nou projecte de llei sobre la regulació
de les llengües de l’illa que permet, per primera volta,
l’escolarització en català dels minyons algueresos. Administracions i
associacions treballen ara per formar els mestres i implementar aquest
projecte de llei a les escoles alguereses com més aviat millor.
Cinc recomanacions de Martí Estruch per a anar més enllà dels tòpics i de les guies turístiques
La primera intenció era que el
títol d’aquest text fos ‘Amsterdam, la millor ciutat del món’, però se
m’hauria vist massa el llautó i hauria quedat massa radical. Per
eixamplar la base també havia pensat en ‘Amsterdam, ciutat addictiva’ i
explicar que jo hi vaig un cop l’any des que hi vaig fer un Erasmus
l’any 1989. Però m’ha semblat un recurs massa fàcil tenint en compte la
fama que ja arrossega. Finalment, s’ha quedat en ‘Amsterdam, ciutat
lliure’, que crec que és un dels grans trets definitoris de la millor
ciutat addictiva del món.
Quan jo hi vivia, deia mig de broma que si un dia decidís de sortir
al carrer despullat i amb el cos pintat de color rosa, la gent no faria
cap escarafall. En pocs indrets d’Europa hi detecto una cultura de la
tolerància i el respecte com a Amsterdam. És cert que el 2004, el
cineasta Theo van Gogh va ser assassinat a Amsterdam després d’estrenar
un film sobre l’islam, i que la convivència amb la població musulmana
tampoc és perfecta. Però també és simptomàtic que un altre cineasta i
eminent esperit lliure com el britànic Peter Greenaway s’hagi establert a
Amsterdam des de fa molts anys.
La cultura mig hippy i mig anarquista que durant la dècada dels
seixanta va arrelar amb força a Amsterdam encara perdura, tot i que molt
diluïda per la pressió del capitalisme global, la gentrificació i el
turisme. Els anys setanta i vuitanta, okupes de mig món peregrinaven a
Amsterdam perquè els joves van decidir passar a l’acció i ocupar
massivament edificis buits a una ciutat on aconseguir un petit
apartament podia implicar anys de llistes d’espera. El moviment okupa a Amsterdam
va tenir gran força política, els enfrontaments violents amb la policia
eren habituals i va aconseguir que l’okupació fos legal fins al 2010,
en què les lleis van canviar. De tota manera, avui dia encara resten
vius alguns edificis emblemàtics com el Vrankrijk, a la cèntrica Spuistraat.
Enamorar-se d’Amsterdam és relativament fàcil. Els canals, els ponts i
l’arquitectura la fan una ciutat de gran bellesa. Si hi afegim que
molts dels habitants són joves, rossos i guapos, i van d’un lloc a un
altre en bicicleta portant un ram de tulipes al cistell mentre mengen
entrepans de lletuga amb formatge, tenim una ciutat aparentment
idíl·lica i de postal. Amsterdam entra pels ulls i afavoreix l’amor a
primera vista. A continuació, miraré d’anar una mica més enllà de la
postal i els tòpics i explicaré quins són els meus cinc racons preferits
de la ciutat. Més enllà del Dam A diferència d’altres ciutats, que no tenen cap centre
neuràlgic ben definit, o que en tenen més d’un, com Barcelona i Berlín,
Amsterdam té un centre indiscutible: la plaça del Dam, seu de l’antic
Palau Reial i de qualsevol protesta, antiga o moderna. Al Dam sempre hi
ha gent i bullici, és punt de partida i de confluència, lloc de trobada i
espai ideal perquè els turistes s’estrenin en el difícil art d’esquivar
tramvies i bicicletes.
A pocs metres del Dam, però, hi ha un oasi verd de silenci: el
Begijnhof. És un gran pati interior en forma de jardí amb gespa i
arbres, delimitat per una sèrie de boniques cases construïdes el 1346
per acollir-hi una comunitat de monges beguines. Allà hi ha, al número
34, la casa més antiga de la ciutat. És de principi del segle XVI i una
de les dues que encara queden a Amsterdam amb façana de fusta. Les
façanes de fusta les van prohibir el 1521 perquè s’incendiaven massa
fàcilment.
Enmig del verd i la pau hi ha l’Engelse Kerk (Església Anglesa), que
és on les monges anaven a missa i ara sovint s’hi fan concerts de música
clàssica. Com que després de la Reforma aquesta església va ser
confiscada, les monges van unir dues cases i el 1665 hi van fer una
capella clandestina.
El Begijnhof és obert de 9.00 a 17.00, l’entrada és gratuïta i la porta d’accés, situada a Spui, força difícil de trobar. Més enllà de Rokin Del Dam en surten els carrers de Rokin i Damrak, els dos
carrers idèntics a centenars d’altres carrers de ciutats centreeuropees,
en què l’únic que canvia és l’ordre de les botigues idèntiques amb
productes idèntics que hi podem trobar. Més que prescindible. On millor
es pot comprovar l’esperit comerciant dels holandesos és als mercats a
l’aire lliure. El més famós i turístic és l’Albert Cuyp Market, si no
comptem el mercat excepcional que s’organitza un cop l’any el dia de
l’aniversari del rei (Koningsdag), el 27 d’abril, en què literalment
tothom surt al carrer a comprar i vendre tot allò que ja no utilitza.
Aquest a banda, el meu preferit és el doble mercat que cada dissabte
omple els voltants de l’església protestant del segle XVII anomenada
Noorderkerk, al costat del canal Prinsengracht.
Som al barri del Joordan, considerat per molts el més bonic de la
ciutat, encara més ple d’artistes i gent jove que la resta. A la part de
darrere l’església hi ha el mercat dels pagesos, on es pot comprar
fruita, verdures, peix, flors i fruits secs. Com que ja hem dit que
Amsterdam és una ciutat lliure, també hi ha algun ‘pagès’ que ven
productes de cosmètica i darrerament fins i tot hi he vist algun cotxe
de segona mà entre les parades. A la part de davant, l’heterodòxia és
encara més gran i el pa artesanal, els formatges i els productes
orgànics estan barrejats amb les patates fregides, l’artesania i els
teixits. Malgrat tot, se’n continua dient boerenmarkt o mercat dels pagesos. Si hi aneu, aprofiteu per menjar un pastís de poma (appeltaart) al cafè Winkel, allà mateix. Els entesos diuen que és el millor de la ciutat. Més enllà dels ‘coffee shops‘ L’esperit lliure d’Amsterdam també es fa palès en la legislació i
la ciutat és famosa per haver legalitzat la prostitució i el consum de
drogues toves. Això ha convertit el barri vermell, a tocar de l’estació
central de trens, en una autèntica atracció turística, en què gent de
totes les edats, sexes i procedències passeja tot mirant de reüll les
prostitutes darrere els vidres i ensumant la flaire que surt dels coffee shops.
Com que la cosa se n’ha anat una mica de mare, la tendència els darrers
anys ha estat de restringir la permissivitat de la legislació i uns
quants d’aquests coffee shops han tancat la porta. Cada cap de
setmana, però, centenars de joves alemanys desembarquen a Amsterdam amb
ganes de festa i augmenten la tradicional poca simpatia dels holandesos
envers els seus veïns.
En tot cas, està bé treure-hi el nas i veure l’espectacle, però no
cal viatjar des d’una ciutat on cada dia obren nous clubs de cànnabis
com Barcelona fins a Amsterdam per tastar herbes remeieres. Tampoc la
visita a la fàbrica de cervesa Heineken aportarà gaire més que una
llarga cua al visitant. Molt més recomanable és fer una escapada a la cerveseria ‘t IJ,
a prop del zoo i al costat d’un pintoresc molí. Si el temps acompanya
es pot seure a la terrassa i demanar una degustació dels diferents tipus
de cervesa artesana que produeixen, que es pot acompanyar d’un plat de
formatges o d’embotits. Fruit de l’èxit, la cerveseria ha obert aquest
estiu un segon local a l’emblemàtic Blauwe Theehuis del gran pulmó verd
de la ciutat, el Vondelpark. Més enllà dels grans museus El llistat de museus de ‘visita obligada’ a Amsterdam és tan
llarg que fa por. Van Gogh Museum, Rijksmuseum i Stedelijk Museum, l’un
al costat de l’altre al Museumplein, són tres autèntics gegants. Museu
Marítim, Hermitage Amsterdam, Rembrandthuis, Tropenmuseum, EYE
Filmmuseum són tots museus excel·lents, sovint en edificis imponents.
Cadascú pot triar en funció dels propis interessos, dèries i ganes de
fer cua. La meva aposta, gens ortodoxa, és no visitar-ne cap o en tot
cas reservar-los per als dies de pluja, que sovintegen. Si fa bo, en
canvi, recomano anar al terrat del Museu de Ciència Nemo, situat a tocar
de l’aigua, també a la vora de l’estació central.
El Museu és dins d’un impressionant edifici d’arquitectura moderna de
l’any 1997, obra de l’italià Renzo Piano, de color verd i amb una forma
que recorda la d’un vaixell. El museu és fantàstic i ha rebut un munt
de premis, però la terrassa que hi ha sobre la teulada, d’accés lliure,
és una autèntica meravella. Amb una vista espectacular sobre la ciutat,
el pendent crea terrasses i bancades on la gent pren el sol, la
quitxalla juga amb les fonts d’aigua i els turistes descansen una
estona. A la part alta fins i tot hi ha un bar per als assedegats. I si
afineu la vista, potser arribareu a veure la gent que fa cua per entrar a
l’Anne Frank Huis. Més enllà dels canals Molt més que els museus o els coffe shops, allò que
marca la vida i la geografia de la ciutat són els seus canals. Són 160
canals que representen més de 100 quilòmetres de camins d’aigua, amb
1.500 ponts, formant cinturons concèntrics i que fan que orientar-se a
la ciutat no sempre sigui fàcil. L’aigua és força neta perquè es renova
del tot cada vint-i-quatre hores. Entre 12.000 i 15.000 bicicletes van a
parar cada any al fons dels canals. La majoria són robades. També es
remullen alguns cotxes que es desfrenen o quan els propietaris baden a
l’hora d’aparcar. I òbviament no és habitual, però jo en els anys que fa
que hi vaig ja hi he vist dos cadàvers surant, en el moment de ser
retirats per la policia.
La meva proposta no és seure i esperar que en passi un, sinó
allunyar-nos temporalment dels canals i anar a explorar els terrenys de
les antigues drassanes de la ciutat. Darrere l’estació central de trens
hi ha una sèrie de ferris gratuïts que travessen el llac interior
anomenat IJ i et porten a l’altre costat. Cap a la banda esquerra, un
d’aquests ferris porta en un quart d’hora cap a un territori anomenat NDSM, sigles de la companyia que fa menys de mig segle encara era la constructora de vaixells més important del món.
El passat gloriós de la navegació holandesa és avui un espai preciós,
mig salvatge, en què els antics edificis ocupats la dècada dels
vuitanta han donat pas a tallers d’artistes, magatzems, alguna oficina i
una sèrie de cafès i restaurants arran d’aigua que combinen trets hippies
i modernor en les proporcions justes. Hi ha un parell de vagons de
tramvia convertits en habitatge i tres habitacions d’hotel dalt d’una de
les grues gegants que encara hi queden, però per la resta és zona
deshabitada. Per això són famoses les grans festes nocturnes que s’hi
fan, tant les oficials com les alternatives. Amb les llums d’Amsterdam
com a teló de fons, són l’escenari ideal per a deixar-se endur per
l’esperit de llibertat de la ciutat.
04.08.2018 22:00
