dijous, 23 de març del 2017

Hassan Fathy, l'arquitecte genial dels totxos de fang

google li dedica un 'doodle'

Hassan Fathy, l'arquitecte genial dels totxos de fang

L'egipci, que va morir el 1989, va ser pioner en la recuperació de tècniques tradicionals per a l'arquitectura


Hassan Fathy, l'arquitecte genial dels totxos de fang

    EL PERIÓDICO / BARCELONA
    Dijous, 23 de març del 2017 - 13:08 CET

    Hassan Fathy va ser un arquitecte egipci emblemàtic per la seva tasca de recuperació dels mètodes de construcció tradicionals. Nascut el 23 de març de 1900 a Alexandria, aquest pioner de l'arquitectura sostenible va treballar amb materials com el fang i la terra, sempre respectant la tradició i valorant els estils de vida de cada lloc.
    Fathy, que també és conegut per ser poeta, músic i inventor, va aprendre l'ofici d'arquitecte a la Universitat del Caire. A l'inici de la seva carrera es va dedicar a la docència, però ràpidament va començar a dirigir projectes arquitectònics propis. Aquest dijous fa 117 anys del seu naixement (va morir el 1989) i Google li ha dedicat un 'doodle'.

    VENTILACIÓ NATURAL D'EDIFICIS

    Fathy utilitzava en els seus projectes estructures tradicionals, com arcs i 'malqaf' (també anomenat captador de vent o torre de vent), un dispositiu arquitectònic utilitzat per a la ventilació natural dels edificis. A més de preservar el llegat arquitectònic d'Egipte, Fathy va buscar noves fórmules d'edificar.
    Aquest arquitecte egipci també s'implicava en la construcció de comunitats i instruïa els seus habitants perquè sabessin mantenir casa seva després que ell acabés la feina. A Espanya Hassan Fathy és el responsable de Sa Bassa Blanca, a Mallorca, una construcció d'influència àrab que acull exposicions temporals.

    LA FITA DE NOVA GOURNA

    Un dels seus projectes més ambiciosos és la vila de Nova Gourna, a Luxor (Egipte). La va dissenyar i construir sense utilitzar materials moderns i cars com l'acer o el formigó. Ell mateix va explicar el projecte en un llibre que va publicar el 1969: 'Arquitectura per als pobres: un experiment a l'Egipte rural'.


    Fathy va adaptar Nova Gourna a les necessitats dels seus habitants, va treballar conjuntament amb ells i els va ensenyar tècniques arquitectòniques, com treballar els totxos. A la vila va construir un teatre, una escola, un mercat i una mesquita.
    El 'doodle' que aquest dijous li rendeix homenatge incorpora, d'una manera gràfica, una visió general de les seves tècniques i de la seva manera d'entendre l'arquitectura.

    Notícies relacionades


    Publicat per a Cap comentari:

    dimecres, 22 de març del 2017

    El final de la Sagrada Família

    El final de la Sagrada Família

    El final de la Sagrada Família

    Les difícils relacions històriques entre el temple i l’Ajuntament dificulten la culminació de l’obra
    CATALINA SERRA / ELENA FREIXA Barcelona ARA

    "Oi que pels Jocs Olímpics hi va haver un acord pel qual administracions en mans de diferents partits van fer un pla de treball conjunt per les obres, que van suposar enderrocar moltes cases i traslladar milers de veïns? Doncs si llavors va funcionar, per què ara no es pot plantejar un pla d’acció similar per la Sagrada Família?” Esteve Camps, president delegat de la junta constructora del temple, ho diu, com una opinió personal, al final d’una llarga trobada en què ha insistit moltes vegades que l’aspecte urbanístic és un problema de l’Ajuntament i que ells prou feina tenen a acabar les obres al seu solar.
    Un solar, cal dir-ho, que ha funcionat com un estat independent durant molts anys, fins al punt que a l’Ajuntament no hi havia entrat cap plànol fins aquest 2017. L’obra més emblemàtica de la ciutat, l’edifici més gran i que serà el més alt quan s’acabi la torre central de 172,5 metres s’ha fet sense que els inspectors municipals hagin revisat les obres. I això que avui fa 135 anys que es va posar la primera pedra. En tots aquests anys, les relacions entre el temple, propietat de l’arquebisbat de Barcelona, i els diferents consistoris municipals han variat en funció del seu color polític. Això no tenia gaire importància durant el franquisme, quan les obres es feien lentament a partir dels donatius dels fidels, però amb l’eclosió turística postolímpica la situació va canviar brutalment i les obres van patir una acceleració espectacular que va agafar la ciutat amb el pas canviat. L’objectiu de la junta és acabar tota la part arquitectònica el 2026, d’aquí nou anys, però encara no hi ha un pla clar sobre com culminar l’accés a la façana principal, que pot suposar l’enderrocament de pisos i la reubicació de centenars de persones.
    “El problema és que els consistoris només duren quatre anys, i quan hi ha el canvi, el nou que arriba no vol saber res del que ha fet l’altre -explica Camps-. Els nous, i ho trobo lògic, volen estudiar el tema abans de prendre una decisió i, com que el tema és complex, quan ho tenen mig negociat hi ha un altre canvi”. Ell, de fet, explica que quan va accedir al càrrec fa sis anys, el seu antecessor, Joan Rigol, li va assegurar que ho tenia gairebé tot tancat amb el consistori socialista. Després, Camps va pactar un altre pla amb el govern municipal convergent, també fins a l’extrem que estaven a punt de convocar un concurs internacional. Però amb l’arribada dels comuns les negociacions han tornat a començar de zero. I aquí és on som.
    Els comuns diuen que de moment el tema urbanístic i el planejament de la part afectada per l’accés a la façana de la Glòria “no és prioritari”. Aquest és el mantra. Mentrestant, això sí, s’han decidit a posar ordre finalment a la construcció. I és que el mite que la Sagrada Família no tenia llicència d’obres és cert, tot i que el 1885 es va demanar un permís a l’antic Ajuntament de Sant Martí de Provençals. No van obtenir resposta i per això la junta diu que les obres no són “il·legals” sinó que estan en una situació “anòmala”.
    El novembre de l’any passat, l’Ajuntament i el temple van acordar crear una comissió tècnica de treball per “normalitzar” la situació amb un projecte d’obres que donés cobertura tècnica i jurídica a la llicència. Segons explica Janet Sanz, tinent d’alcalde d’Urbanisme, fins ara ja s’han fet dues sessions de la comissió, i els equips tècnics del consistori i de la junta estudien no només el procés per tenir la llicència sinó també l’estat dels treballs que s’estan executant actualment. “La voluntat compartida és trobar la millor solució tant per a la ciutat com per a la continuïtat de les obres”, diu Sanz.
    “Quan tingui la llicència em diran què toca pagar, però cal tenir en compte que hi ha bonificacions en funció de l’acord amb la Santa Seu sobre la construcció de temples”, avisa Camps. El president delegat de la junta es revolta quan li recorden les acusacions que el temple no paga impostos. “Estem disposats a pagar tots els impostos que ens pertoquin per llei -diu-. Però l’IBI no l’hem de pagar perquè som una fundació, i l’IVA de les entrades tampoc perquè està ben clar a la butlleta que és un donatiu per a la construcció del temple, i això està certificat per l’Agència Tributària. El que sí que paguem és l’IVA de tot allò que venem a la botiga, i quan toqui pagarem la llicència”.
    De fer-se càrrec del reallotjament dels veïns afectats tampoc no en vol sentir a parlar. Almenys de moment, fins que no hi hagi una negociació més clara sobre el tema. “És la Sagrada Família qui ha de tenir la iniciativa i moure peça si té interès a fer l’escalinata. Nosaltres, per ara, només ens centrem a regularitzar el tema de la llicència”, explica Montserrat Ballarín, regidora del districte i negociadora amb uns veïns que reclamen pacificar una zona aclaparada per l’allau de turistes. “La ciutat s’hi vol implicar i, encara que confiem en els arquitectes de la Sagrada Família, pensem que hi ha d’haver un control públic per part dels serveis tècnics municipals sobre el que està passant. I ara ells estan disposats a col·laborar”.
    Qui els espera amb candeletes és Daniel Mòdol, el regidor d’Arquitectura que va comparar el temple amb una mona de Pasqua -un símil, d’altra banda, que ja havia fet el mateix Dalí-. Mòdol explica que les futures actuacions en el temple hauran de passar per una renovada comissió municipal de qualitat arquitectònica que serà vinculant. No serà retroactiva, però, i només se centrarà en el que es faci en el futur en un temple que, per a ell, ja fa molts anys que va deixar de ser de Gaudí.
    Però tant si hi ha acord final com si no, les obres no s’aturaran. Això és segur. “Podem acabar l’edifici el 2026 si es manté el ritme actual d’ingressos -diu Camps-. I ho podem fer tot a casa nostra sense necessitat d’ocupar més espai. Seria un disbarat, perquè es perdrà la perspectiva, però la basílica podria funcionar perfectament”, afegeix. Quan li demanaven quan s’acabaria el temple, Gaudí deia que el seu client, Déu, “no té pressa”. Els seus representants a la Terra, però, ja fa temps que en tenen. I molta. I no sembla preocupar-los si la ciutat no hi arriba a temps.
    image-alt

    Per saber-ne més

    Jordi Faulí: "Un cop acabada respondrà d’una manera clara al que Gaudí havia pensat"
    Publicat per a Cap comentari:

    La estación de metro más bonita del mundo

           

      La estación de metro más bonita del mundo

      Se llama Toledo, está en Nápoles y es un auténtico museo subterráneo con obras de prestigiosos artistas mundiales.

      Noelia Ferreiro
       | 
      Foto: CAHKT / iStock
      Stendhal lo dejó claro en uno de sus apuntes viajeros: “No olvidaré jamás la Vía Toledo ni todos los otros barrios de Nápoles”. Poco imaginaba el autor más sensibilizado con la belleza que, siglos después, bajo esa misma calle que tanto le había marcado, se abriría un espectáculo visual único, seguramente capaz de potenciar su síndrome.
      La estación de Toledo viene a hacer literal la definición de arte underground en esta ciudad italiana tan caótica como hermosa. Porque esta parada de la línea 1 del metropolitano es un auténtico museo a 50 metros de profundidad. No en vano, el diario británico The Daily Telegraph la ha encumbrado recientemente como “la estación más bonita del mundo”.
      Inaugurada en el año 2012, se trata de uno de los accesos a los Barrios Españoles (Quartieri Spagnoli), el distrito más popular, donde se condensa la más auténtica esencia napolitana: la ropa tendida, las calles laberínticas, las motorinos que se cruzan anárquicas… todo muy al estilo neorrealista, como una película de los años 50.
      CAHKT / iStock
      Bajo tierra, sin embargo, todo cambia de repente. Nada de ruido, nada de caos y, a cambio, todo un torrente de ingenio, toda una explosión de arte. Empezando por la salida Montecalvario, con un inmenso cráter que conecta el nivel de la calle con el hall que da paso a las profundidades. Aquí, iluminado con luz natural que se vierte desde la claraboya, el transeúnte se encuentra con un paisaje marino compuesto por miles de mosaicos de Bisazza que revisten las paredes en una degradación de azules. Un diseño que tiene autoría española: la del arquitecto Oscar Tusquets Blanca, que lo ideó como una representación del movimiento del mar, con el que dieron las excavaciones al perforar la tierra. Y que, además, queda perfectamente integrado con los restos de una muralla del periodo aragonés que también fueron encontrados en las entrañas.
      Pero si descender por las escaleras mecánicas como quien desciende al fondo de los océanos es una experiencia onírica, igual de gratificante resulta acceder al metro por su segunda entrada. Aquí encontramos Engiadina, un gigantesco panel de cerámica de Francesco Clemente, y pocos pasos más adelante la colorida obra El Vuelo, del matrimonio formado por Ilya y Emilia Kabakov.
      Zoonar GmbH / Alamy Stock Photo
      Pero con esto no acaba todo. En esta suerte de exposición subterránea como si de una prestigiosa pinacoteca se tratara, también aparece la serie de Shirin Neshat con fotos de Luciano Romano, que lleva por título una curiosa sentencia: El teatro es vida. La vida es teatro. No preguntes dónde se ha ido el amor. Y en un largo pasillo, mientras se salva la distancia sobre una pasarela mecánica, el viajero puede entretenerse con los múltiples rostros de Oliviero Toscani en su pieza Razza Humana. Dicen que son rostros de la gente corriente napolitana.
      La de Toledo no es la única estación de la ciudad agraciada con diseño especial. En realidad forma parte del programa Estaciones de Arte, encargado a arquitectos de renombre tanto locales como internacionales. Así, mientras en Vanvitelli hallamos las luces de neón de Mario Merz, en Dante sorprende una inquietante instalación de zapatos de Jannis Kounellis. Y ello por no citar la estación Municipio, alumbrada por Alvaro Siza y Eduardo Souto de Mura, que incluye su propio museo. ¿Hay alguna manera más bonita y estimulante de emprender el camino al trabajo?
      Salvatore Micillo / iStock

      Publicat per a Cap comentari:

      dissabte, 18 de març del 2017

      La bellesa dels presseguers en flor es converteix en una ruta turística


      Cultura > Cultura popular

      La bellesa dels presseguers en flor es converteix en una ruta turística

      Aitona promociona el seu patrimoni natural i cultural al voltant de la fruita dolça, el conreu principal de la vila



      Per: Redacció
      17.03.2017  02:00

      El presseguer floreix a principis de març amb una flor de color rosat. I en indrets on hi ha milers de presseguers, com ara la zona del Baix Segre, l’espectacle és una meravella. Conscients d’això a Aitona ja fa uns quants anys que organitzen una ruta per admirar aquesta explosió de color, que s’acaba a finals de mes. Pagesos i gent del poble fan de guies i expliquen tot el que cal saber sobre el cicle del presseguer i el patrimoni arquitectònic de la vila. La idea de desplaçar-se a veure la floració de la natura està molt arrelada en altres cultures com la japonesa, on cada primavera es fa una gran festa al voltant de la flor de cirerer.
      En el cas d’Aitona, rere aquesta iniciativa hi ha Fruiturisme, un projecte que vol difondre la riquesa natural, cultural i patrimonial del món de la fruita dolça. Per això no només organitzen la ruta dels presseguers en flor a la primavera sinó que al llarg de l’any ofereixen tot d’activitats turístiques al voltant del principal conreu de la vila. Així al mes de juny es pot contemplar el naixement del fruit i al llarg de l’estiu participar en la recol·lecció i degustació de les diferents varietats que es conreen a la zona. A més també s’organitzen rutes fotogràfiques, rutes per fer corrents i una altra d’inspirada en El segon origen, el film que va dirigir Carles Porta inspirant-se en el llibre de Manuel de Perdolo Mecanoscrit de segon origen i que es va rodar a Aitona.

      [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

      Publicat per a Cap comentari:

      dilluns, 13 de març del 2017

      Les darreres aventures de Cassini, per Enric Marco


      Les darreres aventures de Cassini

      Publicat el per


      Potser la gent ja no ho recorda, però des de fa 13 anys la nau de la NASA Cassini es troba en òrbita al voltant del gegant anellat Saturn. El coneixement detallat del sistema del planeta que hem adquirit des d’aleshores és extraordinari. Les imatges de les llunes, dels anells, de Tità i Encèlad, móns potencialment habitables, han meravellats els amants de la ciència. En aquest bloc n’hem parlat a bastament.
      Actualment la nau pràcticament ha esgotat les reserves de combustible necessari per als coets que li permeten maniobrar i, per tant, des del control de la missió al Jet Propulsion Laboratory, temen perdre la possibilitat en un futur pròxim de dirigir-la. El perill que un dia un Cassini descontrol·lat caiga en la lluna Tità, amb mars d’hidrocarburs o en Encèlad, un món amb dolls d’aigua que denoten l’existència d’un mar interior, és massa gran per no fer-hi res. Cassini pot dur encara, després de 20 anys a l’espai, algun bacteri terrestre resistent i contaminar uns mons, sinó amb vida pròpia, si amb una química pre-biòtica interessant d’estudiar en un futur.

      Així que després d’explorar de prop les més de 60 llunes de Saturn, Cassini s’anirà acostant progressivament als anells per a submergir-se definitivament en la densa atmosfera del planeta el 15 de setembre pròxim.
      Els anells de Saturn són una zona perillosa per a una nau espacial. Milions de cossos de roca i gel orbiten en el pla equatorial del planeta. Un xoc amb un d’aquests objectes de la mida d’un autobús destruiria la nau sense remei. Ara se sap que aquests són controlats per petites llunes, anomenades pastores, que situades just al a l’interior dels anells regulen que la estabilitat i la pervivència al llarg del temps.

      En el procés de caiguda sobre el planeta, Cassini es troba actualment executant un conjunt d’òrbites fregant per fora l’anell exterior F de Saturn, amb un període de 7,2 dies en un pla inclinat 63,5 graus des del pla equatorial del planeta. Les 22 òrbites que farà fins el 22 d’abril són gairebé idèntiques, situant-se Cassini en el punt més pròxim (periastre) a uns 150.000 km de Saturn, i el punt més llunyà (apoastre) a 1.280.000 de quilòmetres de Saturn. Les velocitats relatives a Saturn en aquests punts seran de 76.150 quilòmetres per hora i 9.000 km/h respectivament. A partir del 22 d’abril, després d’un acostament agosarat a la lluna Tità per donar-li impuls, iniciarà el conjunt d’òrbites finals passants entre l’anell i el planeta fins al Gran Final del 15 de setembre.
      Les òrbites actuals fregant l’anell F porten la nau espacial prop de Saturn, i, de tant en tant, Cassini passa a tocar d’alguna de les petites llunes pastores que orbiten a prop, o fins i tot dins dels anells. Aquesta setmana, Cassini va fer observacions de la petita lluna Pan amb una resolució vuit vegades millor que les anteriors aproximacions. Pan orbita dins de l’anell A, tot just, dins de la divisió Encke. L’estudi de la petita lluna, especialment prop del seu equador, proporciona pistes clau de com aquests objectes interactuen amb els anells.

      L’explicació de l’estranya cintura al voltant de Pan caldria buscar-la en els inicis de la formació dels sistema d’anells de Saturn quan la lluna ja formada va anant netejant de cossos del que seria la futura divisió d’Encke i la lleu atracció gravitatòria va acumular la fina pols al voltant de la zona equatorial.
      Ací podeu veure un gif animat de la petita lluna Pan en moviment.
      El final de la missió Cassini encara ens donarà sorpreses. Ja en parlarem.
      Més informació a la fantàstica i completa pàgina web de la NASA dedicada a la missió: Cassini, mission to Saturn.
      El bloc de Daniel Marín també en parla, La asombrosa Pan, la luna de Saturno.
      Imatges:
      1.- Imatge artística de Saturn i Cassini. NASA.
      2.- Anells de Saturn amb les subdivisions més importants.NASA/JPL/Space Science Institute.
      3.- Vídeo: NASA / Jet Propulsion Laboratory – Caltech
      4.- Òrbites finals de Cassini abans del 15 de setembre. NASA/JPL-Caltech.
      5.- Imatge encara no processada de la lluna Pan, obtinguda el 7 de març 2017 per Cassini. NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute
      6.- Imatge encara no processada de la lluna Pan entremig de la divisió d’Encke, a l’anell A de Saturn.NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute.

      Publicat per a Cap comentari:

      diumenge, 12 de març del 2017

      La NASA publica les primeres imatges del sistema planetari descobert recentment

      Ciència i Tecnologia

      La NASA publica les primeres imatges del sistema planetari descobert recentment

      Les imatges han estat capturades pel telescopi Kleper · El sistema està situat a trenta-nou anys llum


      Per: Redacció
      12.03.2017  18:05
      La NASA ha publicat les primeres imatges del nou sistema planetari format per set mons similars a la Terra. Les imatges s’han fet amb el telescopi Kepler, que detecta la llum de l’estrella del sistema anomenada Trappist-1: situada a trenta-nou anys llum. Per aquest motiu la definició és en píxels.
      Les fotografies no són directament dels planetes, però en la seva animació, es veu com aquest hi orbiten perquè apareixen ombres minúscules en moviment. Fins ara, només s’havien publicat recreacions gràfiques dels set planetes, que tenen condicions atmosfèriques per albergar aigua en estat líquid, i per tant alguna forma de vida.
      Notícies del dia
      Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
      Ací podeu veure l’animació:



       
      Ethan Kruse @ethan_kruse
      For those following at home, here is the full 79 days of the 's look at , including the 5 day safe mode in early Feb.
      · Seattle, WA
      Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.] 

      Publicat per a Cap comentari:

      dimecres, 1 de març del 2017

      El Premi Pritzker, ‘el Nobel d’arquitectura’, per als catalans Olot RCR


      El Premi Pritzker, ‘el Nobel d’arquitectura’, per als catalans Olot RCR

      Els arquitectes Rafael Aranda, Ramón Vilalta i Carme Pigem reben el guardó més prestigiós d'aquesta disciplina


      Pista d'atletisme Tossols-Basil d'Olot.
      Per: Redacció
      01.03.2017  16:12
      L’estudi d’arquitectura Olot RCR ha guanyat avui el Premi Pritzker, conegut com el Nobel d’aquesta disciplina. És la primera vegada que el guardó premia a tres persones, Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalt, les cares visibles de RCR. Mai abans, un estudi del país havia rebut un reconeixement tan prestigiós.
      Bodegues Bell-lloc de Palamós. RCR Arquitectes.
      Els membres de RCR es van formar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès i han deixat la seva petjada en diverses obres de la Garrotxa, la seva comarca natal. Un dels dissenys més coneguts és la pista d’atletisme Tossols-Basil a Olot (2000), però l’estudi també ha signat obres icòniques a la resta del país: la biblioteca Joan Oliver a Barcelona (2007) o les bodegues Bell-Lloc de Palamós (2007). A l’estranger han ideat edificis com el Musée Soulages de Rodez (2014), França.
      Notícies del dia
      Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
      Biblioteca Joan Oliver de Barcelona. RCR Arquitectes.
      El jurat del Pritzker ha valorat ‘el compromís amb el lloc i la narrativa’ dels dissenys de RCR, així com les harmonies entre ‘els interiors i els exteriors’. D’aquesta manera, s’aconsegueix una ‘arquitectura emotiva i experimental’. El jurat també ha volgut destacar l’equilibri que ha aconseguit l’estudi entre el seu món quotidià —la Garrotxa— i les influències internacionals. ‘Aranda, Pigem i Vilalta han demostrat que es poden tenir ambdues coses’.
      Intervenció al restaurant Les Cols d’Olot. RCR Arquitectes.
      RCR succeeixen en el palmarès del Pritzker a l’arquitecte xilè d’Alejandro Aravena, famós per haver dissenyat diverses facultats de la Universitat Catòlica de Xile. Tanmateix, la part més interessant, i probablement influent, d’Aravena és el seu interès pels habitatges socials de baix cost i la seva creació a partir de processos participatius.

      [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
      Publicat per a Cap comentari:
      Subscriure's a: Missatges (Atom)