From the architect. In the commune of Ronchamp, slightly south of east of Paris, sits one of Le Corbusier’s most unusual projects of his career, Notre Dame du Ronchamp, or more commonly referred to as Ronchamp. In 1950, Le Corbusier was commissioned to design a new Catholic church to replace the previous church that had been destroyed during World War II.
plan From the field below Ronchamp, the curving walls and roof are what define the chapel formally. It appears as if it is growing directly from the hill itself as the curve of the roof seems to be a mirror of the curve that the chapel sits on. However once inside, the curving walls and roof no longer define the pure essence of the project, rather the light is what defines and gives meaning to the chapel experientially.
section Even though, Ronchamp was a radical derivation from Le Corbusier’s other works, it still maintains some of the same principles of purity, openness, and communal sense of coming together. Ronchamp was less of a move away from the mechanistic, International Style, as it was more of a contextual response to a religious site. Ronchamp is an architecture rooted in context that’s based on modern principles, which makes Ronchamp one of the most interesting buildings of the 20th Century and of Le Corbusier’s career.
Cite: Andrew Kroll. "AD Classics: Ronchamp / Le Corbusier" 03 Nov 2010. ArchDaily. Accessed 16 Feb 2017. <http://www.archdaily.com/84988/ad-classics-ronchamp-le-corbusier/>
Colors, olors i sabors diferents, la ratafia uneix a taula des de receptes pròpies, diferents, amb combinacions de desenes d'herbes diferents | Jordi Peró
Viatge al territori comanxe de la ratafia
La ratafia és un licor medicinal, social, lliure i les receptes passen de generació en generació
El projecte d’envelliment actiu Recossira ha unit ratafia, gent gran i jove
Les ratafies del Pallars acumulen premis a nivell internacional
Tercera dimensió. Els pics punxen els núvols. La neu regalima com llet a les muntanyes que separen Catalunya i Andorra. Segona dimensió. Els boscos de pins fan surf al mar verd. Les obagues són un para-sol pintat de gebre. Primera dimensió. Araós (el Pallars Sobirà) obre la porta de la Vall Farrera. Entrem. Ensumem. Ja som dins d'una dimensió desconeguda. A veure... això? "Sajolida. És antioxidant, pot anar bé pel colesterol". Aquesta? "Flor de saüc, va bé pel refredat". I... "L'hipèric, alguns ho usen com antidepressiu". Àrnica, farigola, menta, camamilla, espígol... Més de 70 plantes. Veure. Olorar. Tastar. Aprendre. Recuperar.... Això és el Parc de les Olors d'Araós. Això és una perfumeria descapotable. Un bufet lliure de remeis. Una farmaciola de la natura. Zigzaguegen amb passes i paraules els seus conductors: Gemma Navàs i Pedro Zurita. Ens guien i ens enlairem.
Gemma Navàs i Pedro Zurita al Parc de les Olors d'Araós on creixen súper plantes per fer ratafia. Foto: Jordi Peró
1.225,5 metres d'altitud. Aquí les plantes són súper heroïnes. "Mira, aquestes durant una setmana han estat congelades", afegeix la Gemma. Un raig de sol espasa làser obliga a somriure a l'espígol. "I també passen calor perquè estan més a prop del sol", torna a afegir. Ho tenen tot en contra, oi? "Sí, a més hi ha molta pedra i les plantes han d'arrelar", com afegitó gairebé final. Però, s'enlairen. Són súper plantes. Ara reposen. Descansen. Agafen forces. Aquí i a altres boscos dels Pirineus i de Catalunya. Perquè a partir de la primavera les escollides tenen una missió. Saltaran en paracaigudes. I ho envairan tot. Elles, desenes i desenes d'herbes unides per la diferència, seran la capa que farà volar el licor més secret, medicinal, social i lliure: la ratafia (o retassia-ratassia com en diuen al Pallars). Olorem el futur. "La ratafia és una dissolució de les plantes amb alcohol, per extreure'n els principis actius. Per això la ratafia té un gust molt a herbes, molt potent. Les plantes són potents. I la ratafia és digestiva i es feia servir contra les malalties", diu la Gemma. I mirem cap a les teulades de regalèssia del poble.
Als pobles dels Pallars cada casa és una república independent. Fixem-nos a Araós. Una vintena de cases. Uns quaranta habitants. Cada casa té nom propi: Casa Aleixó; Casa Castís; Casa Jepó; Casa Peguera; Casa Xeranga... I darrere? Una farmàcia pròpia. "Abans cada casa tenia les seves herbes i un aplicatiu pel mal", diu la Gemma. I també cada casa feia la seva ratafia. La llibertat del bosc a una ampolla. Cada glop és un pas independent. Les herbes de la ratafia són un cub rubik, un trencaclosques, una clau encriptada. Al Pallars passen de generació en generació. Cada casa té la seva recepta. N’hi ha amb vint, trenta, quaranta, cinquanta... fins a cent plantes (herbes, espècies, fruits, flors...).. Per què es posa aquesta i aquesta altra no? I si posem aquesta?
Als pobles dels Pallars cada casa és una república independent. A la imatge, Sorre. Foto: Jordi Peró
Salvatge, silvestre, autòctona, blava elèctrica de cel pallarès, lliure: l'hisop. "Es feia servir com a planta desinfectant i especialment indicada per al tractament de les bronquitis i altres afeccions pulmonars. És una planta capritxosa. Només apareix en espais concrets. Es fa a fora de les ermites. ", diu la Gemma. I continua la seva fama de rampelluda, geniüda, independent. Damunt la parada d'hisops hi ha l'ermita de Sant Francesc d'Araós. Aquí hi ha la llavor: aquí va néixer el poble. L'ermita és del segle XI. Però l'arc de ferradura de la façana i l'absis desaparegut podrien ser d'una església del segle X. "Catalunya té mil anys, Araós ja hi era", resa un rètol a l’entrada del poble. La llegenda diu que la ratafia té també mil anys. Ara, moltes d'aquestes plantes, com l’hisop, ja hi eren. Com les padrines que les feien servir per curar qualsevol mal. "Les padrines ens podrien ensenyar moltes coses avui dia", diu la Gemma. Com et ve això de les plantes? Recorda. Recorda la seva padrina: que tenia moltes plantes. I ella de petita zigzaguejant. Anant d'una a una altra. Ensumant llibertat. Ensumant remeis. Mentrestant, el comtat de xemeneies independents d'Araós fumen.
A trenta quilòmetres també hi ha una xemeneia fumadora independent. A terra la mullena és un mirall del cel. El sol grata com un rasclet els tres gats. S'obre la porta de Casa Mestre. Arcalís (el Pallars Sobirà). Maria Vigatà (79 anys) fa un somriure de cistell de vímet quan ensenya el porronet. Ella és una súper padrina ratafia. Els poders: Al setembre es va casar el seu nét Òscar amb la Teresa. 140 convidats. Tots es van endur un porronet de beuratge màgic: la ratafia de la Maria. Ella i el seu marit, Josep Bigordà (90 anys), fan ullets de vidre quan miren el porronet. S'emmirallen. I veuen el seu nét que ara viu i treballa a Dubai. La ratafia és record. Clic, clic... Dringuen les copetes d'aquell vidre que sembla que sempre està a punt de trencar-se, però mai ho fa. Xic, xic... Cau el líquid caramel envoltat d’una escenografia de mobles també de color ratafia. Salut! La Maria esclata a riure. "Ja m'ho diuen: "Ratassia de la Maria que ho cura tot".
Maria Vigatà i Josep Bigordà, a casa seva a Arcalís, davant de la ratafia que tothom desitja. Foto: Jordi Peró
El bosc és l'hospital. “Mira, mira, tot aquí”, assenyala la Maria. Ella té el supermercat d'herbes davant de casa. Per Sant Joan les cull. Les deixa madurar tres mesos. Per la lluna vella d'agost ho cola tot. Per Tots Sants ja té la primera ratafia davant. Però sempre llibertat, independència. "Potser em passo amb les herbes, canvio molt", diu. Però tothom passa per casa seva. Taf, taf, taf, taf... El soroll d'un tractor pica a la porta. I la Maria l'obre amb un crit: "Que vingui a fer una copa de ratassia!". Apareix amb la granota verda d'extraterrestre treballador l'Albert Vilardell. Ramader. Un dels trenta habitants del poble. La Maria fa de balança: a la mà esquerra una copeta de ratafia; a la dreta una plata de bunyols de sucre. L'Albert s'equilibra a peu dret. La ratafia, al Pallars, és el passaport de l’hospitalitat. És un benvinguts. Passeu, passeu. Que casa meva és casa vostra. Si és que hi ha cases d'algú. La ratafia és una teulada per a tots: una xarxa social molt antiga. La socialització líquida de la llibertat individual per beure-la col·lectivament. La ratafia és tenir cura dels propers. Salut al segle XXI. Salut! "Ben bona és", diu l'Albert. I la Maria, amb aquell caràcter lliure, que no envanta res diu: “Vos dir?”
Anton Salvans: "Vols més llibertat que escollir una herba o una altra?"
Les copetes gairebé buides. Els gats narcotitzats pels raigs de sol. Culets de ratafia a l'aire lliure. El vidre ho veu tot. Veu que aquesta ratafia, sempre diferent, però sempre igual de desitjada, es va endur el 2011 el primer premi del Concurs de Ratafia del Pallars i cada any s'emporta un premi o un altre. Els culets de ratafia s'esfumen. La Maria riu: “Ja m’ho diuen sempre si me’n queda: "Què t’ha quedat ratassia? Sempre faig curt!”
D'esquerra a dreta, Anton Salvans, Maria Sebastià, Carme Bros, Joan Obiols, al Cafè Pessets de Sort, termòmetre huma del Pallars i també seu del Concurs de Ratafia. Foto: Jordi Peró
Cap igual. Colors, olors, sabors diferents. Quatre ampolles de ratafia guaiten amb mirada pròpia el calidoscòpic Cafè Pessets de Sort. Seu del Concurs de Ratafia del Pallars que es fa al novembre (participen 30-40 ratafies diferents). En aquest edifici modernista hi havia l'antic Hotel Pessets. Des del segle XIX. El Pessets podria ser capital del planeta: per aquí ha passat tothom. Ha vist bandolers, traginers, viatjants, polítics, artistes, exiliats... o Charles Yeager. Pilot nord-americà de la Segona Guerra Mundial. El seu avió va ser abatut a França. Va creuar els Pirineus fugint dels nazis. França, la llibertat. I va tornar la llibertat. Per això els sis mesos infantils que Antoni Salvans va passar a França li van canviar la vida. Des d'aleshores, a aquest nen de Sort de 1937, tothom li diu Anton. Clic, clic.
Carme Bros: "Això és una riquesa, per a grans i joves. Implica sortir als camins, als prats, trobar les herbes. Implica contacte amb la natura"
Dringuen els vasets. Home lliure: "Vols més llibertat que escollir una herba o una altra?" Això fa. Camina. Camina molt per buscar herbes. N'hi posa 35, 40 herbes. Rebel·lia existencial: "No la vull fer cada any igual". Indòmit. Ell no beu mai la ratafia que fa. Insubornable. "La meva satisfacció és fer-ne i experimentar que és bona i aquella satisfacció me la transmeten a mi la gent que la tasta", diu. Clic, clic. I allarga el vaset. “Prova-la, dona!”. "És bona, és bona", sentencia la Maria. Ell riu. Maria Sebastià. 86 anys. De Tírvia. Beu un glop del rebost d’infància. "La padrina feia ratassia, la mare feia ratassia. És una cosa medicinal. Si et feia mal la panxa et donaven una mica de ratassia. Et curarà", diu. Ara en fa ella. La seva ratafia té 15 herbes. Clic, clic. Prova-la. Joan Obiols: "És bona, és bona". De Perniu. Sempre n’havia vist fer a casa. I ell fa vint anys que en torna a fer. Posa més de 30 herbes. Clic, clic. Nil Escola. 22 anys. De Sort. Fa dos anys que en fa. Sempre n'havia vist fer a la família. Els tiets guarden arxius de receptes d'anys i panys. I ell va provant... aquesta herba, aquesta altra... I Carme Bros dubta quina ratafia agafar. Clic, clic. Salut!
"La ratafia és una riquesa per a grans i joves", explica Carme Bros, a punt de provar les ratafies dels seus alumnes del Taller de Ratafia. Foto: Jordi Peró
Carme Bros. Professora del taller de Ratafia de Sort. Dos dies de llibertat total. El primer els alumnes surten a buscar herbes al bosc. El segon s’elabora la ratafia. Clic, clic. Va tastant la ratafia dels alumnes. "Molt bona, molt bona", diu. Un altre glop: "Això és una riquesa, per a grans i joves. Implica sortir als camins, als prats, trobar les herbes. Implica contacte amb la natura", una altra glopada: "Aprecien que és un licor nostre, d'aquí". Un altre xarrup: "I quan algú vol oferir-ne diu: "Tasta ratafia que és de casa...". Brindis per l'orgull socialitzat. Salut. Clic, clic. Com no, també fa ratafia. Salut i Recossira! Perquè ella també ha estat darrere de Recossira. I això és un brindis per la Salut!.
Mira la taula de ratafies del Pessets en pla general Artur Agulló. Arrossega la cadira cap endavant. I torna a glopejar la paraula màgica: Recossira. En pallarès vol dir vigilar, cuidar, tenir cura. Agulló és vice president de la Fundació Casanovas-Sansa. I la ratafia ha servit per repartir remeis per a la salut. Som el 2009. Comença el projecte Recossira. Mirem primer el mapa. Al Pallars Sobirà hi ha unes 7 mil persones. Més de 1.000 tenen entre 65 i 84 anys. Més de 300 més de 85 anys. Anem al Pallars Jussà. 13.600 persones. 2.600 tenen entre 65 i 84 anys. Més de 730 són més grans de 85 anys. Resum: solitud. Recossira atenia la gent gran des de l'envelliment actiu i saludable. Cada persona en funció de la seva necessitat: veure si s'alimentava bé; si anava al casal; si necessitava alguna petita reparació a la llar... I la ratafia? Clic, clic. "Una de les activitats de participació era lligar-ho amb la ratafia, amb aquesta tradició del Pallars d'anar traspassant el coneixement de les persones grans a la gent jove", diu Agulló. La ratafia eterna medicina social. Així sorgeix el taller de ratafia. El Concurs de Ratafia del Pallars I com, no: la Ratafia Recossira. Clic, clic.
Àngel Portet: "La ratafia neix com una coca-cola. És un remei pels mal posats de panxa, neix com un digestiu"
Ringgg... Darrere la porta que s'obre es fa la ratafia Recossira. Aquesta i desenes més per a clients personalitzats. Però aquí sobretot es fan 25 ratafies diferents i desenes de licors. Ringgg... Licors Portet. La Pobla de Segur. Des de 1883. Clic, clic. Carlos Portet deixa tastar ratafia a uns clients. "Es buena, és buena", diuen. I ell riu. Ringggg.... Darrer d'aquest negoci familiar, de la filosofia lleidatana del "brillo", de l'anar per feina, de l'R+D de la suor, d'obrir i tancar portes... Hi ha 21 premis internacionals als seus licors des del 2001. 15 per a les ratafies. Els han premiat a Londres, San Francisco, Brussel·les... Com diu Àngel Portet: "Des del reducte comanxe del Pallars". Sempre a l'atac.
Àngel Portet, envoltat de ratafies premiades internacionalment. Foto: Jordi Peró
Aquí han disparat amb el màrqueting del clic, clic. "Jo pensava que el meu pare estava sonat. Anava tot el dia amb ratafies al maleter. Ara també ho faig jo", diu l'Àngel. Clic, clic i Salut per tot el planeta. Parlem del pare. Joan Portet. Nascut el 1916. De Salàs de Pallars. Entra a treballar el 1949 fent societat am la família Ribera, que tenia l'empresa de licors. El 1952 adquireix el negoci. I.. clic, clic. Es troba dos alambins de destil·lació molt antics. Tot canvia. "El meu pare era una mica el Ferran Adrià dels licors i es va inventar un sistema de fer ratafia per parts", diu l'Àngel. Com? Doncs això. La ratafia sempre es macera: 40 dies de sol i serena. Els Portet una part de la ratafia la maceren: les nous verdes. I l'altra, les herbes, la destil·len. Eureka! I clic, clic. Són els únics. "Per què destil·la el meu pare? perquè el sabor de la destil·lació és més fi, però més persistent, amb molt poca destil·lació fas molts litres de licors. La nostra ratafia és la que té més alcohol de mercat, però és la més fina", diu l'Àngel. La destil·lació són les herbes del bosc dutes a l'ampolla. La realitat beguda. Ringggg.....
Licors Portet elabora desenes de ratafies diferents, alguna amb receptes el segle XVIII. Foto: Jordi Peró
Licors són colors. Centenars i centenars d'ampolles. Calidoscopi. Arc de Sant Martí. Pantone líquid. Però anem a veure l'exèrcit d'elit. Desenes d'ampolles de ratafia. Afilerades, endreçades, obedients. Totes semblen iguals, però no. "El problema de la ratafia és que té sabors diferents. No hi ha un gust únic", diu l'Àngel. El patchwork, el trencadís, el puzle, els cassigalls de la història de la societat de Catalunya simbolitzats i materialitzats en un licor. Ratafia és ratafies. El remei de la pluralitat, de la diversitat, de la col·lectivitat. La medicina del misteri. El secret de la memòria. L'enigma de la continuïtat. La descoberta. La sorpresa. L'espurna de la vida: "La ratafia neix com una Coca-Cola. És un remei pels mal posats de panxa, neix com un digestiu", diu l'Àngel. La Coca-Cola catalana de milers de fórmules secretes. Que hi poseu a la vostra? "Clau, canyella, anís estrellat, cardamom, farigola, romaní, marialluïsa, menta, tarongina, hisop, berbena, flor d’àrnica, angèlica, poliol... i unes quantes més", diu l'Àngel. Clic, clic i salut!
EL RETORN DE LA RATAFIA
La ratafia ha retornat. Bé, mai havia marxat. Però sí, sempre s'havia associat a un licor de gent gran, massa dolç... Ara les coses estan canviant. La ratafia s'està posant de moda, es gaudeix. La beu gent jove, es troba cada cop més a la carta de restaurants de tot Catalunya, a bars musicals, el seu consum s'estén més enllà de les zones tradicionals i desembarca amb bon pas a Barcelona. Aquest licor està avançant per guanyar el premi de producte de proximitat i de país.
El mapa de la ratafia és també un mapa de Catalunya. La ratafia ha estat històricament arrelada a la Catalunya Vella: els Empordàs; la Garrotxa; el Gironès; la Selva; el Ripollès; els Pallars; l'Alt Urgell; el Vallès, la Segarra i les Garrigues. Això no impedeix que en altres zones se n'hagi fet o se'n faci. La demarcació de Girona és la gran productora i consumidora de ratafia. I Santa Coloma de Farners i Olot són els dos grans pols magnètics del licor.
La ratafia catalana és una indicació geogràfica protegida des del 1989. El pes social també es veu en les diverses fires i festes que tenen com a protagonista la ratafia: Santa Coloma de Farners; Besalú; Centelles; Igualada; Sort; Berga, Cardedeu... La ratafia també és molt comuna a la Val d'Aran (aigua de nodes); Occitània, Menorca, a l'Aragó, a Itàlia, França, i fins i tot a Suïssa, Polònia, Lituània; Austràlia i Bolívia.
La ratafia forma part de l'imaginari de Catalunya. Aquella ampolla que sempre hem vist a les cases. És un licor de casa. Per això la ratafia és un dels pocs licors que, encara, actualment moltes famílies catalanes elaboren artesanalment a casa seva. Provés de la barreja històrica de la destil·lació dels alcohols que van dur els monjos dels monestirs d'arreu d'Europa i de la saviesa de la pagesia amb la recol·lecció d'herbes. En l'alcohol es va trobar un poderós aliat com a extractor i conservador dels principals actius de les plantes medicinals. Aquest va ser el primer ús dels licors: com a estomacals, tonificants, aperitius, digestius. I els pagesos van aprofitar la saviesa dels monestirs i va començar a ser habitual l'elaboració de forma casolana per tal de guarir malalties. Fins avui que també serveix com a medicina social: pels àpats familiars, com a símbol d'hospitalitat, o com a licor per gaudir.
La ratafia catalana és una indicació geogràfica protegida des del 1989. Foto: Jordi Peró
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
Centre de Documentació del Paisatge a l'Hospici d'Olot | Generalitat de Catalunya
L’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb seu a l’Hospici d’Olot, ha estat font d’inspiració per a diversos països del món a l’hora de portar a terme polítiques de paisatge. Una quinzena d’observatoris internacionals paisatgístics s’han inspirat en el model de gestió i l’estructura organitzativa de l’ens català. Països com Líban, Colòmbia, Canadà, Suècia, Finlàndia, Irlanda, Regne Unit o Països Baixos han mostrat interès en conèixer a fons el model de l’entitat per poder importar les estratègies catalanes als seus observatoris.
El recent creat observatori neerlandès ha convidat l’entitat catalana a participar aquesta setmana a la Conferència Internacionals d’Observatoris del Paisatge que té lloc a Amersfoort. Representants de l’Observatori del Paisatge de Catalunya presentaran les polítiques i instruments de protecció, gestió i ordenació del paisatge català, molts dels quals són pioners.
L’interès internacional sobre l’experiència catalana recau principalment en la redacció dels catàlegs del paisatge. Un documents tècnics que determinen la tipologia dels paisatges de cada zona, els seus valors i estat de conservació, els objectius de qualitat que han de complir i les propostes per assolir-los. Actualment estan aprovats els catàlegs de set zones catalanes, entre ells, el de les comarques gironines.
L’Observatori, al Consell d’Europa
L’Observatori del Paisatge de Catalunya és també l’assessor del Consell d’Europa en matèria paisatgística. Participa activament en el desplegament de la informació sobre el paisatge europeu a institucions i a la ciutadania en general. Ho fa juntament amb França, Portugal, Suïssa, Eslovàquia i la regió belga de Valònia amb el Sistema d’informació del Conveni Europeu del Paisatge (ELCIS). Aquest sistema permet accedir a les institucions a la principal informació en matèria de protecció i gestió del paisatge.
L’Observatori del Paisatge de Catalunya és una institució que neix l’any 2005 com a ens d’assessorament de la Generalitat i de conscienciació de la societat en matèria de paisatge. Està estructurat en forma de consorci pel Govern, les administracions locals, universitats i col·lectius professionals. Des del seu naixement l’Observatori ha tingut la seu tècnica a Olot, ubicada a l’Hospici.
Un centenar de persones celebren els deu anys de l'Observatori del Paisatge. Foto: Martí Albesa
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
La Casa Vicens de Gaudí obrirà finalment al públic a la tardor
L’actual propietari, MoraBanc, executa les obres de rehabilitació i restauració de la finca
Fotografia: Barcelona Turisme
Casa Vicens, la primera casa projectada per Antoni Gaudí i vuitè edifici barceloní catalogat com a Patrimoni Mundial per la UNESCO, es podrà visitar regularment per primera vegada a partir de la tardor d’aquest 2017. L’andorrà MoraBanc va adquirir la finca l’any 2014 i des d’aleshores projecta la seva obertura al públic, que s’ha accelerat amb l’obtenció, el setembre de 2016, de la llicència d’obres de rehabilitació i adequació de l’espai per acollir les visites. La intervenció, amb una inversió de 4 milions d’euros i liderada per Joan Abellà, vol recuperar l’obra original de Gaudí (1883-1885). La visita es completarà amb una exposició permanent sobre la història de la Casa Vicens. MoraBanc vol que aquest nou atractiu turístic de la ciutat tingui un impacte sostenible al barri de Gràcia i per això es limitaran a 500 els visitants diaris i s’evitaran les cues al carrer.
L’objectiu principal de la proposta museològica de la Casa Vicens és recuperar i posar en valor l’obra original de la casa projectada per Antoni Gaudí entre el 1983-85. És a dir, que la rehabilitació i adequació de l’espai gira al voltant de la casa d’estiueig que l’arquitecte va construir per encàrrec de Manuel Vicens, i no de la transformació que va experimentar l’any 1925, de la ma de l’arquitecte Joan Baptista Serra de Martínez, quan uns nous propietaris van voler convertir-la en residència habitual i en van modificar elements significatius d’ús i d’accés.
Així doncs, més enllà de la restauració d’elements malmesos pel pas del temps, la intervenció arquitectònica (a càrrec dels estudis d’arquitectes Martínez Lapeña-Torres Arquitectes i Daw Office) recupera la verticalitat del projecte original (enfrontada a la horitzontalitat de la casa-residència ampliada, amb un habitatge per planta). Per això es recupera l’emplaçament de l’escala on Gaudí la va situar originalment -i que es va destruir amb la primera gran reforma-, tot i que no es replicarà.
Amb aquesta lògica, el projecte museològic de MoraBanc utilitzarà algunes estances de la reforma de 1925 per ubicar-hi una exposició permanent on s’explicarà la història de Casa Vicens. A més, i degut al fet que el mobiliari original de la Casa no s’ha pogut recuperar, les parets podran acollir ‘intervencions d’artistes o dissenyadors que moblin temporalment l’espai’, segons explica el director del projecte, Joan Abellà. La Casa Vicens comptarà també amb un programa d’exposicions temporals i uns programes amb activitats culturals i educatives per a tots els públics.
Els espais visitables (1.200 metres quadrats en total) seran des del soterrani (llibreria, botiga i serveis) i fins a la segona planta (espai expositiu), passant per la planta baixa (accessos, jardí i cafeteria) i la primera planta (espai expositiu). En canvi, no es podrà accedir al terrat de l’edifici, perquè les mesures de seguretat requerides haurien desnaturalitzat l’arquitectura gaudiniana, segons expliquen els arquitectes. MoraBanc invertirà al voltant de 4 milions d’euros en les obres i la museografia de la Casa Vicens. Unes obres que van començar la seva fase final i més rellevant a finals de l’any passat, després que els promotors obtinguessin la llicència definitiva per intervenir en un espai que és monument històric artístic i Patrimoni Mundial per la UNESCO. 150.000 visitants a l’anyEls responsables del projecte han explicat aquest dimarts que volen que la Casa Vicens sigui un exemple de “turisme sostenible”. Conscients que la seva inauguració coincideix amb l’actual debat sobre el model turístic a Barcelona i, a més, amb l’Any Internacional del Turisme Sostenible per les Nacions Unides, la Casa vol fer una entrada “amable” a la ciutat i al barri de Gràcia. En aquest sentit, Casa Vicens treballa ja amb el Districte de Gràcia i el departament de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona per desenvolupar un Pla d’impacte turístic de la Casa Vicens en el barri.
D’entrada, els promotors volen evitar que es formin cues al carrer per accedir a la finca, de manera que es dirigirà els visitants perquè esperin en tot cas al pati interior de la casa. La mobilitat exterior també preocupa i es planteja com afavorir el desplaçament fins al carrer Carolines en transport públic. Més encara quan ja està projectada la reforma de l’Avinguda Príncep d’Astúries per reduir-hi el trànsit. Amb tot plegat, Casa Vicens estima que la xifra de 50 visitants l’hora podria satisfer aquestes preocupacions. Això suposaria 500 visitants diaris (l’edifici obrirà 10 hores) i uns 150.000 visitants anuals.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Según la Unesco, un tercio del patrimonio artístico del planeta se halla en Italia. Y dentro de ese país, la parte del león corresponde a la Toscana, una región risueña donde el arte se confunde con la vida: vivir es un arte, y éste se vive con pasión. Todo allí, hasta el paisaje, parece retocado por la mano de un estilista. Un viaje por aquellas tierras nos arroja de bruces en brazos de la belleza y el goce de vivir.
Carlos Pascual
Día 1. Llegada a Pisa
Es la puerta de entrada más cómoda, por tierra, mar y aire, para trazar un recorrido ambicioso -aun así, ojo, no todo se podrá ver, ni en doce días, por las diez provincias que integran la región toscana-. La ciudad de Pisa tiene un icono de alcance universal, su torre inclinada, un campanile románico cuyos misterios tan bien apuntaba aquella famosa película de los hermanos Taviani, Buenos días, Babilonia. Pero la torre es sólo una pieza más de esa explanada prodigiosa que es el Campo dei Miracoli, donde se alzan además el Duomo, el Baptisterio y el Camposanto, todo realizado en mármol radiante de la vecina Carrara. Tanto en la Catedral como en el Baptisterio, los hermanos Giovanni y Nicola Pisano labraron sendos púlpitos que son anticipo del verismo renacentista.
En el Camposanto, aparte de frescos medievales (Triunfo de la muerte), hay otros de Benozzo Gozzoli, quien plasmó como nadie el ideal de paisaje toscano. Muchos turistas se pierden estos y otros detalles por hacerse la fotografía con la original pose de estar como sujetando a la torre vacilante. El conjunto fue posible por el auge de la República de Pisa en los siglos XI y XIII, cuando el Arno era navegable en su tramo final. Merece la pena descubrir la ciudad, venida a menos cuando el río se encenagó, llena de encanto a pesar de todo.
Día 2. Puccini, pistolas y arte de vanguardia
Lucca, situada a media hora de Pisa, es una gran sorpresa por tres razones: su recinto fortificado, tardío (siglos XVI y XVII) pero completo; el conjunto de iglesias románicas con franjas superpuestas de arquillos ciegos y columnas (que ya vimos en la torre y el duomo de Pisa); y la tercera razón es Giacomo Puccini, el genial compositor de óperas. Nació en una casa que se visita como museo y se instaló en una villa junto al lago próximo de Massaciuccoli, la cual también se visita, y donde está enterrado. Puccini eligió este idílico rincón de la geografía toscana porque le encantaba cazar patos. "El rifle es mi instrumento favorito, después del piano", decía.
No rifles, pero sí pistolas dieron fama -y el propio nombre- a la vecina ciudad de Pistoia. En realidad, las pistole que usaba el vecindario del siglo XIII, al parecer con entusiasmo, eran puñales. Pero la industria metalúrgica (de dagas o luego pistolas de fuego) dieron a Pistoia poderío suficiente para costear un recinto amurallado, un duomo y un baptisterio muy notables. También la siguiente ciudad, Prato, tiene un casco viejo interesante, duomo incluido, pero lo más chocante es el centro de arte contemporáneo que luce a la salida, de lo mejorcito de Italia en ese terreno. Día 3. Florencia: primer encuentro con los genios
Por Florencia se movieron casi todos, no sólo arquitectos, pintores o escultores, también Bocaccio, Dante o Maquiavelo. El saludo a este exceso de ciudad de arte debería empezar por lo que es su auténtico corazón, la Piazza della Signoria, presidida por el Palazzo Vecchio, flanqueada por la Logia dei Lanzi (ya no pueden los ociosos sentarse en sus gradas, como hacían los enamorados de Una habitación con vistas) y plagada de estatuas; entre ellas, una mala copia del David de Miguel Ángel. La hilera de las estatuas parece señalar la entrada a los Uffizi, cuyas salas podrían consumir la entera jornada.
Pero conviene sisar tiempo para entrar en, al menos, otros dos museos cercanos: el Bargello (siquiera sea por ver el David de Donatello), y el Orsanmichele, por dentro y por fuera. Nos pilla, además, de camino hacia el otro centro de gravedad, el religioso: la recién prohibida al tráfico Piazza del Duomo, con la Catedral y Cúpula de Brunelleschi, el campanile en parte diseñado por Giotto, y el Baptisterio, con dos puertas en bronce de Ghiberti que anunciaban la aurora renaciente. Tampoco hay que dejar de ver el subsuelo del duomo, un museo entre cimientos del templo primitivo. El ambiente de esta plaza supera ahora al de la Signoria, es más "salita de estar", y dejan sentarse en las escalinatas. Día 4. Los secretos a voces de Florencia
La noche, en Florencia, se ventila, sobre todo, en osterie y trattorie populares. Y en barrios castizos, como el que arropa a Santa Croce, cuya crónica reflejan los relatos de Vasco Pratolini. Para la segunda jornada, se pueden dejar tres de esos barrios populares con sus respectivas maravillas. La iglesia gótica de Santa Croce vale por una catedral, alberga frescos de Giotto y discípulos, y sirve de panteón a italianos ilustres, como Miguel Ángel, Machiavelo, Galileo o Rossini. Otro barrio y templo rival es el de Santa María Novella, con fachada de Alberti (al que han dedicado la plaza con una especie de instalación de arte). También esta iglesia gótica está forrada de frescos, entre ellos algunos de Ghirlandaio y otro revolucionario, La Trinidad, de Masaccio; tiene más en el claustro, pero hay que pasar (y pagar) por otra taquilla. No perderse la farmacia histórica (funciona aún, se entra libremente). Casi al lado está San Lorenzo, un templo de Brunelleschi que tiene adosadas las Capelle Medicee, con sepulcros labrados por Miguel Ángel. El mercado que hay afuera es de lo más veterano y popular. De allí a un paso está la Galleria dell''Accademia, donde aguarda el David y los Esclavos de Miguel Ángel (sacar entrada por teléfono o Internet, o perderán el día). Y poco más allá, el Convento de San Marco, con las paredes que pintó para entretenerse Fra Angélico, y otra plaza castiza, la de la Annunziata, uno de cuyos lados cierra el Spedale degli Innocenti (hospicio) de Brunelleschi. Día 5. Al otro lado del río Arno
Tanto empacho de arte no debe privarnos de otros placeres, como el de las compras. Los anticuarios parecen una trastienda de museo. Boutiques de moda y seda encontraremos sobre todo por Via Tornabuoni (donde está el palacio-tienda de Ferragamo, que es florentino). Un sitio especial para joyas y bagatelas: el Ponte Vecchio. Antes, en las tiendas que cabalgan sus pretiles se despachaban rábanos o lechugas; ahora hay que ir con la Visa Oro. Este puente nos sirve para cruzar el Arno y adentrarnos en el Oltrarno, la otra orilla, más campestre y abierta.
No faltan platos contundentes, como las iglesias de Santo Spirito y del Cármine, ésta con los frescos precursores de Masaccio; o el Palazzo Pitti, que aloja varios museos y preside los jardines de Bóboli: un must (si uno quiere tornar a Florencia, tiene que tocar la barriga, o más abajo, al enano Morgante, bufón subido a una tortuga). Obligado ascender al Viale Michelangelo, mirador atestado de turistas y vendedores, desde el cual se cosecha la mejor vista de Florencia. Por encima asoma San Miniato al Monte, de un románico marmóreo, revestida por dentro de frescos. Ya puestos, habría que alejarse en trolebús hasta Fiésole, otro mirador con duomo y museo propios, y hasta un teatro romano; pero sobre todo con terrazas para cenar o trasegar una frasca de chianti viendo de lejos Florencia. Día 6. Por tierras del chianti
El chianti es precisamente el que nos va a ayudar a despegarnos de tanto esplendor. Y conste que el chianti classico no es el único, hay vinos toscanos mejores. Pero éste tiene su propia ruta bien marcada, al sur de Florencia. Por allí encontraremos, en un paisaje de colinas tachonadas de viñedos y escoltadas por cipreses, castillos como Meleto, Castello di Brolio o Uzzano -convertido en exquisito hotel y santuario de Baco-. Está a un paso de Greve, que es como la capital del dominio vinícola, con enoteche del mayor sibaritismo. Al lado está Montellefiore, pueblo amurallado donde está la casa de Américo Vespucio. Pero cualquier pueblo de la comarca nos sorprende por el refinamiento de sus enoteche (no sólo venden vinos, también aceites, quesos o pasta) y de sus muchos alojamientos rurales: el agroturismo es aquí una fiebre galopante. Día 7. Siena, la bien gobernada
Al llegar a Siena uno comprende el porqué del nombre del color "tierra de siena" o "siena tostado". Es el tono de piel de la eterna rival de Florencia. Su escenografía es soberbia, asentada en siete colinas y troceada en 17 contrade o barrios (los que corren el Palio). El ombligo de Siena es la Piazza del Campo, un semicírculo medieval cuya scena ocupa el Palazzo Publico con la afilada Torre del Mangia, el mejor balcón de la ciudad. El palazzo aloja, entre otras cosas, sendos frescos dedicados al Buen y Mal Gobierno, que plasman el ideal de convivencia urbana en la Baja Edad Media. Subiendo por la Via di Città, que rodea a la plaza, hallaremos la Academia Musical, tan bella como activa, y más arriba, la Piazza del Duomo. Iba a ser una catedral descomunal, pero un brazo se quedó a medias -y ahí está el Museo dell''Opera del Duomo, con el retablo de La Maestà, de Duccio-. El suelo de la catedral es un taraceado asombroso de mármoles formando escenas y figuras. Enfrente de la fachada acaban de renovar el hospital de Santa María della Scala, convertido en museo. Día 8. Rascacielos medievales
Apenas salidos de Siena por la autostrada que va a Florencia, haremos un alto en Monterriggioni. Este pueblo es modelo de villa medieval fortificada, con catorce torres en su cinto y sólo dos puertas de acceso. La sorpresa mayúscula nos aguarda empero en San Gimignano. Allí las torres no están en la muralla sino que son el estandarte de las casas de los ricos. Llegó a haber hasta medio centenar; apenas quedan una docena, como chimeneas de los humos familiares. San Gimignano se ha convertido en una suerte de parque temático. La riada de turistas va anegando las galerías de arte y tiendas exquisitas de Via San Giovanni (enotecas, moda, piel, perfumes...) hasta llegar a la Piazza della Cisterna, donde se monta el mercado semanal (y se rodó Té con Mussolini). Ésta comunica con la Piazza del Duomo, presidida por la Colegiata, el Palazzo del Pópolo (Ayuntamiento), el Palazzo del Podestà y las llamadas "torres gemelas" (no lo son). La colegiata es un must absoluto, por su ciclo de frescos, entre ellos los que pintó Ghirlandaio en la capilla de Santa Fina. En el Palazzo del Pópolo se aloja el Museo Cívico, vale la pena. A las afueras hay aziende históricas, como Pietrafitta, que se remonta al año 961 y perteneció, entre otros, a Amadeo de Saboya; siguen haciendo vino, y acogen visitas. Día 9. El país de los etruscos
Apesar de no ser mucha la distancia hasta Volterra, ésta parece quedar a trasmano, y es lástima que el turismo se le resista. Entramos allí en otra atmósfera, la del mundo etrusco, que invade el sur y oriente de la Toscana hasta fundirse con el Lazio, cuna de aquel pueblo antecesor de los romanos. Volterra ha conservado algo de ellos, en muros y arcos, pero sobre todo en un espléndido museo que reúne casi un millar de urnas funerarias; lo peculiar de esos sarcófagos de terracota es que la tapa consiste en un retrato realista del difunto o de la pareja conyugal. Volterra tiene además teatro romano, duomo con baptisterio aparte, un Palazzo dei Priori que destaca entre otros muchos. Pero lo más singular es el encanto provinciano, ausente, que tan bien reflejó Visconti en su película Vaghe stelle dell''Orsa. Ya metidos en harina etrusca, bien haríamos en bordear el mar hasta llegar a Populonia, ciudad que los etruscos dispusieron en dos planos: la acrópolis, sobre un teso; y el puerto, abierto al Golfo di Baratti. En las colinas circundantes se ocultan las necrópolis. Massa Marittima queda cerca, tierra adentro, y cuenta con un casco histórico interesante. Día 10. Arezzo y la Toscana oriental
Hemos de cruzar en diagonal todo este territorio etrusco -incluso pasar de nuevo por Siena- para llegar a Arezzo, otra de las ciudades clave, tanto para los etruscos (aquí se halló la célebre Quimera de bronce) como para las culturas medieval y renacentista. Arezzo está fajada por murallas que van ascendiendo hasta la Fortezza Medicea, convertida en parque (fue demolida) y espléndido mirador sobre las viñas del valle del Arno. Cerca de ese bastión se encuentra la casa natal de Petrarca, pero tiene más interés visitar la que edificó y decoró el arquitecto, pintor y tratadista Giorgio Vasari. La Piazza Grande, con la catedral románica, el Ayuntamiento y unos soportales animados, es el ombligo de la rutina diaria. Para el turista, sin embargo, el foco de atención está en la iglesia de San Francesco; allí pintó Piero della Francesca, en el Quattrocento, uno de los ciclos murales más importantes de Italia y del Renacimiento, La leyenda de la Vera Cruz, un hito en la historia del arte. Otra iglesia con interés artístico, extramuros, es Santa María delle Grazie. No lejos está Cortona, otro bastión etrusco, apostado sobre una colina, y con un casco histórico muy rico. Día 11. La faz marina de La Maremma
Seguir el rastro de asentamientos etruscos nos llevaría a la región del Lazio; así que descendemos por la medieval Montepulciano (de lo mejor conservado, patria del vin nobile) y la renacentista Pienza (capricho de Pío II) hasta llegar a la región sureña de La Maremma. Ya el nombre apunta lo que fue aquello en el pasado: marismas insalubres y palúdicas. Poco a poco se fueron drenando y cubriendo de cultivos, y también salinas, antaño gran fuente de riqueza. Ahora La Maremma es parque natural. Pitigliano presenta una estampa espectacular, asomada a un tajamar de toba, con planta medieval y muchos edificios renacentistas, incluso barrocos (como la fachada del duomo). Cerca de allí, Capalbio es otra plaza fuerte pintoresca, sobre un cerro, vital para la República de Siena, ya que era su salida al mar. Sorprende encontrar un montón de esculturas de Niki de Saint-Phalle (casada con el también escultor Yves Tanguély), y es que eligieron este pueblo a tiro de playa como gabinete de creación, en los años 80. Día 12. La "Costa Brava" de la Toscana
Desde las murallas de Capalbiose huele y cierne el mar. Los de Roma se ponen aquí, con la autoblu, en 45 minutos para disfrutar de playa. Estamos a un paso del Monte Argentario, que es casi una isla, ya que todo el terreno que le separa de tierra firme son dos lagunas, en las cuales se cultivan ostras y anguilas. En la entrada hacia Monte Argentario, sobre una estrecha carretera y poco más, se acopla Orbetello, con algún muro etrusco y un exiguo casco histórico. La montaña es un coloso salvaje, cubierto de pinos -recuerda a la Costa Brava española-, con excelsos miradores. En una de sus faldas se recoge Porto Ercole, aldea a la que llegó para morir Caravaggio. Lo interesante no son las casas de sabor napolitano sino los tres fuertes que protegen el enclave, obra de los españoles (aliados de los florentinos para luchar contra Siena). Uno de ellos, la Roca Spagnuola, se puede visitar con restricciones. Al otro lado de la montaña, Porto S. Stéfano es más pintoresco en su emplazamiento y recuerda a los puertos de la Liguria.
© Gili Merin
© Gili Merin
© Gili Merin
© Gili Merin
© Gili Merin
© Rory Hyde
plan
© Cara Hyde-Basso
© Sebastian Bernardy
© Luke Stearns
© Cara Hyde-Basso
© Rory Hyde
© Pieter Morlion
© Gili Merin
© Gili Merin
© Cara Hyde-Basso
© Gili Merin
© Rory Hyde
© Flickr User: elyullo
© Flickr User: elyullo
section
elevation
07.02.2017 22:00 
