dilluns, 14 de novembre del 2016

Les vicissituds i llegendes del pont del Diable sobre el riu Llobregat

Tasta el Vallès

Les vicissituds i llegendes del pont del Diable sobre el riu Llobregat

Destruït i construït diverses vegades, l'arc central del pont és el gòtic amb més llum de Catalunya amb aproximadament 37 metres




Vista del pont del diable a Castellbisbal | Marta Maseras



Diu la llegenda que... "Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple, va dir que valdria més donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar. El diable, car no era altre el cavaller, es posà tot seguit a treballar amb tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de Can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de la fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont, deixà caure amb ràbia la pedra a terra, i quedà dreta, tal com encara avui es troba, i enfonsada set canes" (Recull Joan Amades 1890-1959).

Més conegut com el pont del diable de Martorell, una bona part també pertany a Castellbisbal, al Vallès Occidental. Construït a la part més estreta del riu Llobregat, el pont d'origen romà, cap al segle X aC, formava part de la Via Augusta, amb una llargada inicial de 130 metres i 10 metres d'ample, quasi horitzontal i de construcció senzilla, com es pot veure en els extrems del pont. Ha estat declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.


Placa incorporada al pont del Diable | Marta Maseras



Ha estat reconstruït diverses vegades. Completament destruït per una crescuda de riu, el van reconstruir l'any 1143. Cap al 1283 es va iniciar a càrrec de Bernat Sellés una restauració d'estil gòtic. L'arc central és el gòtic amb més llum de Catalunya amb aproximadament 37 metres. Aquest pont ja no permetia el pas de vehicles, destinat només a pas d'animals. Cap a l'any 1768, va ser reformat per Juan Martín Cermeño. I finalment l'any 1939 va ser destruït per l'exèrcit republicà per evitar l'entrada de tropes franquistes. El pont que veiem ara quan passem per l'autopista és una reconstrucció del 1963, seguint l'estil gòtic.


A un costat, a la part de Castellbisbal, hi trobem l'Arc del Triomf, que dóna entrada al pont. Segurament n'hi havia un altre a l'altre costat, que no s'hauria conservat. Aquí veiem algunes plaques amb inscripcions romanes que indiquen les legions romanes que hi van treballar al pont (legio X Gemina, IV Macedonia i VI Victrix).

Atents en passar el riu, el dimoni encara conviu entre nosaltres. Veritat o mentida..., el que sí que és cert, és que el Pont del Diable és de visita obligada.


Passejant per dalt del pont del Diable | Marta Maseras

Detall de l'arc central del pont del Diable a Castellbisbal | Marta Maseras

La llegenda del pont del Diable | Marta Maseras

diumenge, 13 de novembre del 2016

¿Per què és tan especial la superlluna d'aquest dilluns?

¿Per què és tan especial la superlluna d'aquest dilluns?

Podrem veure la Lluna més gran i brillant des del 25 de gener de 1948


¿Per què és tan especial la superlluna d'aquest dilluns?
ANDRES PIÑA / EFE
La Superlluna des de la ciutat de Valparaíso (Xile).

Opinió

Juan Carlos Ortega
Juan Carlos Ortega

La lluna vista per internet

Diumenge, 13 de novembre del 2016 - 11:01 CET
EL PERIODICO                                           
Aquest dilluns, 14 de novembre del 2016, és un dia assenyalat per a llunèfils i llunàtics perquè d'aquí unes hores, i per cortesia de les lleis de Newton, tindrem l'oportunitat de veure la Lluna més gran i brillant des del 25 de gener de 1948. En aquella ocasió m'ho vaig perdre perquè vaig néixer gairebé un any després, però l'espectacle torna dilluns a la tarda i és probable que algun dels dos mil milions de mòbils que pul·lulen per la superfície del globus capti aquesta vegada la imatge lunar del segle. ¿Per què és tan especial aquesta oportunitat?



Les òrbites dels astres no són circulars sinó el·líptiques. La Lluna, en el seu viatge al voltant de la Terra, té un màxim acostament de 356.500 km (perigeu) i un màxim allunyament de 406.000 km (apogeu). I la Terra, en el seu viatge al voltant del Sol, s'acosta un màxim de 147 milions de quilòmetres i s'allunya un màxim de 152. Reunim coincidències i considerem la situació en què s'arriba al perigeu molt a prop del moment en què s'alineen el Sol, la Lluna i la Terra. La diferència serà avui de tot just dues hores, i per això la Lluna plena es veurà un 14% més gran i fins a un 30% més brillant del que és habitual. A més, en aquell instant la Lluna estarà a 147.985.477 km del Sol, és a dir, també molt a prop del seu màxim acostament a l'estrella, una ajuda suplementària per a un pleniluni esplendorós (a les 00.00 la il·luminació serà del 99,4%). Fins aquí les millors condicions per a l'objecte observat. Però un simple nuvolet pot arruïnar la festa, així que també convé optimitzar les condicions del subjecte observador.

ATMOSFERA NETA

Per a un espectador a Madrid la Lluna sortirà a les 18 hores i 24 minuts. Hi ha escenaris més apropiats. Convé que l'atmosfera sigui neta i seca i convé situar-se de manera que a l'horitzó, per on hagi de sortir la Lluna, es retallin les siluetes d'arbres o edificis. Aquestes referències serviran perquè el cervell estimi espontàniament la mida de les coses. És un escenari perfecte perquè una il·lusió òptica se sumi a l'espectacle.
En efecte, a prop de l'horitzó la gran bola de la Lluna sembla molt més gran que unes hores més tard, quan flota allà dalt sola, penjada al firmament. Per convèncer-se d'això, n'hi ha prou de fer dues fotografies de la Lluna (o del Sol), una d'enganxada a l'horitzó, una altra al punt més alt, i comprovar després que els diàmetres són idèntics en els dos casos. Pel mateix preu, quan surti la Lluna, aquesta es veurà de color rogenc, ja que, estant a prop de l'horitzó, la seva llum viatja un camí més llarg a través de l'atmosfera abans d'arribar a la nostra retina. L'aire absorbeix llavors les longituds d'ona més curtes en benefici de la llum vermella o ataronjada. Falten poques hores per acomodar-se en algun bon lloc d'un bon desert amb una bona palmera a l'horitzó i amb un bon got de vi a la mà per disfrutar d'uns bons segons de glòria còsmica. Si alguna cosa surt malament sempre ho podem tornar a intentar el 2034.



dimecres, 2 de novembre del 2016

El passaport Gaudí

EL TREBALL D'UN ARQUITECTE GENIAL

El passaport Gaudí

La Generalitat crearà el 2017 una gran ruta dedicada a l'arquitecte "per augmentar el coneixement dels catalans"

 LA GRAN RUTA SOBRE L'ARQUITECTE

Gaudí, més enllà de BCN

CRISTINA SAVALL / MATARÓ1
UN DISCURS QÜESTIONAT

El Consell Gaudí impulsa un portal informatiu centrat en 14 edificis, arxius, museus i espais vinculats a la seva vida


El passaport Gaudí
DANNY CAMINAL
Edifici de La Pedrera, l'ensenya de la fundació Catalunya-La Pedrera, al passeig de Gràcia de Barcelona.

Dimecres, 2 de novembre del 2016 - 21:45 CET
EL PERIODICO                                           
El Consell Gaudí posa les bases per crear la primera ruta a través de l'obra de l'arquitecte. Aquest consell, liderat per la Generalitat i l'Ajuntament de Mataró, va néixer fa tres anys a la capital del Maresme amb motiu de la celebració del 130è aniversari de la construcció de la primera obra ideada per l'arquitecte: la nau de la cooperativa La Obrera Mataronense. L'objectiu d'aquesta entitat que agrupa investigadors, institucions públiques, museus i gestors o propietaris de monuments gaudinians és difondre informació sobre l'autor de meravelles modernistes, com la Pedrera i la Casa Batlló, i vetllar per la preservació de la seva obra.
Després de reunir-se el consell aquest dimecres al matí, Josep Maria Boya, director general d'Arxius, Biblioteques, Museu i Patrimoni del Govern, ha anunciat la creació el 2017 d'un passaport que activarà una ruta dedicada a Gaudí en què participen 14 monuments, la majoria de Barcelona.
Els 14 monuments que, d'entrada, participaran en aquest passaport que se segellarà a cada visita són la Nau Gaudí de Mataró (1883), la Casa Vicens (1883, que es troba en la fase final de la seva restauració), la Sagrada Família (1883), els pavellons de la finca Güell (1884), el Palau Güell (1886), la Casa Calvet (1900), la Torre de Bellesguard (1900), el parc Güell (1900), el portal de la finca Miralles (1902), el Misteri de Montserrat (1907), el col·legi de les Teresianes (1890), la Casa Batlló (1906), la Pedrera (1906) i la cripta de la colònia Güell (1908). "Estem oberts que n'hi entrin més, fins i tot ens hem dirigit a la catedral de Palma de Mallorca", ha assenyalat el director general de Patrimoni, que descriu l'obra de Gaudí com "la joia de la corona" del patrimoni català.
Això anirà acompanyat del naixement del Portal Gaudí (www.portalgaudi.cat), que informarà de tots els béns patrimonials de l'arquitecte, d'entrada en cinc idiomes, que s'aniran ampliant en els pròxims mesos. "Aquesta web vol facilitar l'accés a les activitats relacionades amb l'obra de Gaudí i difondre informació sobre la història i sobre horaris, localitzacions i preus", ha explicat Boya.

Epitafi de la Natura

dimarts, 1 de novembre del 2016

Obren completament la tomba de Jesucrist per primera vegada en 500 anys

Obren completament la tomba de Jesucrist per primera vegada en 500 anys

L'equip que s'encarrega de restaurar el Sant Sepulcre a Jerusalem retira la làpida que el cobreix, que es va destapar parcialment el 1809

Els treballs de rehabilitació d'aquest lloc de pelegrinatge cristià costaran gairebé 3,5 milions d'euros i s'acabaran la primavera del 2017



Obren completament la tomba de Jesucrist per primera vegada en 500 anys
DUSAN VRANIC / AP
 EL PERIODICO
ANA ALBA / JERUSALEM JERUSALEM
Dimarts, 1 de novembre del 2016 - 19:37 CET
Desenes de pelegrins esperen en una llarga cua, amb paciència i emoció, per entrar durant un minut al Sant Sepulcre, el lloc on la majoria de les confessions cristianes creuen que va estar enterrat Jesucrist després de ser crucificat i abans de ressuscitar el tercer dia.
El diminut cubicle, on l'accés està regulat per un monjo grec ortodox que renya a qui intenta arrencar a la visita uns segons més del temps estipulat, és el centre de l'església del Sant Sepulcre, situada a la Ciutat Vella de Jerusalem, en territori palestí ocupat per Israel, segons la llei internacional.
La capella on hi ha aquest lloc sant, l'Edicle, està amagada per bastides i teles blanques amb motiu de la primera restauració completa que es portarà a terme aquí des del 1810. Un equip d'arqueòlegs, científics i restauradors de la Universitat Tècnica Nacional d'Atenes, dirigit per la professora Antonia Moropoulou, s'encarrega dels treballs.

INCENDI EL 1808

Els pelegrins que van arribar al Sant Sepulcre dijous es van emportar un gran disgust al comprovar que estaria tancat durant dos dies per les obres de restauració. Desconeixien que a dins de l'Edicle, els tècnics estaven agafant mostres de la presumpta tomba de Jesús de Natzaret, que es va obrir dimecres a les 8 del vespre.
L'última obertura havia sigut parcial, el 1809, per preparar la restauració que es va portar a terme després d'un incendi que va causar danys severs el 1808. El sepulcre va patir seriosos desperfectes posteriorment, en els terratrèmols del 1867 i el 1927. La primera obertura, completa, va tenir lloc el 1555, quan Bonifaci de Ragusa era custodi de Terra Santa.
Una cinquantena de privilegiats van assistir dimecres passat, a porta tancada, al moment històric de la retirada de la làpida de marbre que cobreix la tomba. Entre ells hi havia les autoritats religioses dels tres principals corrents que guarden aquest lloc sant i que han pactat la seva rehabilitació: ortodoxos grecs, catòlics romans i armenis ortodoxos.

FOTOS EN EXCLUSIVA

El patriarca ortodox, Teòfil III, alts representants de la Custòdia de Terra Santa (franciscans), el bisbe armeni Sevan, autoritats religioses coptes i membres de la família musulmana que guarda la clau de l'església i l'obre i la tanca diàriament estaven expectants i commoguts.
Ningú ha pogut fer fotos de la retirada de la làpida, excepte les càmeres de National Geographic, que per tenir l'exclusiva va pagar desenes de milers d'euros, segons fonts locals.
Marie-Armelle Beaulieu, responsable de la revista 'Terre Sainte', va ser una de les afortunades que van assistir a la retirada de la llosa. Explica a aquest diari que a sota “hi havia una altra peça de marbre gris i esquerdada”. Entre una làpida i l'altra hi havia sorra, i dins del sepulcre, també. El llit funerari està tallat en pedra de Jerusalem.
Beaulieu comenta en un article que va córrer el rumor que aquesta sorra “feia una olor suau que va envair l'espai”. Altres testimonis presencials ho confirmen. Testimonis recollits quan l'arquitecte Nikolaos Komnenos va obrir parcialment la tomba el 19 de novembre del 1809 parlen de “una estranya fragància”. En diverses ocasions s'ha parlat d'una aroma agradable procedent dels fèretres que contenien restes de sants.

FRESCOS DESINTEGRATS

Quan es va retirar la làpida el 1955, Bonifaci de Ragusa va deixar escrit el que havia trobat a l'interior de la tomba. Al sepulcre hi va veure pintats uns frescos en què apareixien dos àngels i unes inscripcions. Una deia: “Ha ressuscitat, no és aquí”. Segons el custodi, els frescos es van desintegrar.
“Al centre del lloc sant es va trobar un tros de fusta embolicat amb un drap preciós. A penes el vam aguantar (…) al contacte amb l'aire, el drap es va desfer i van quedar uns fils d'or. A la fusta hi havia unes inscripcions esborrades (…), encara que es podia llegir en lletres llatines majúscules 'Helena Magni”, va assenyalar Bonifaci de Ragusa. Aquestes paraules es referien a Helena, la mare de l'emperador romà Constantí, que va identificar els llocs sants a Jerusalem l'any 326.
El tros de fusta es va dividir en tres. Una part es va enviar al llavors papa, Pius IV, una altra a l'emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya i la tercera es va conservar a la Custòdia de Terra Santa, a Jerusalem.

FINESTRA A LA TOMBA

Els científics analitzaran el contingut de la tomba de Jesús, que alberga una roca on se suposa que hi va haver el seu cos, en algun moment entre els anys 30 i 33 del segle I. La roca està tapada ara i es pretén obrir una finestra al sepulcre perquè es pugui veure a través d'un vidre.
Segons una font pròxima a l'equip que s'encarrega de la rehabilitació, citada per la revista 'Terre Sainte', els científics haurien detectat “una pertorbació del camp magnètic” al sepulcre. L'equip tècnic grec no ha volgut comentar res a aquest diari sobre els seus descobriments.
La rehabilitació, acordada el març passat i que s'acabarà la primavera de l'any que ve, costarà més de quatre milions de dòlars (uns 3,647 milions d'euros), dels quals una part han sigut donats pel rei de Jordània.

La xemeneia segueix al seu lloc

La xemeneia segueix al seu lloc

Massimo Dutti restaura exhaustivament l'edifici on va viure Ramon Casas i que després va albergar el local de Vinçon


La xemeneia segueix al seu lloc
FERRAN NADEU

Dilluns, 31 d'octubre del 2016 - 20:49 CET
EL PERIODICO                                           

La botiga presumeix de modernisme i de tenir la sortida d'emergència més bonica del món

La xemeneia segueix al seu lloc. El mateix que ocupa des del 1902. Ferro forjat, pedra tallada i un monstre amb gira-sols per ulls. Una invitació a la fantasia que Josep Pascó va projectar a principis del segle XX per escalfar el menjador de la família de Ramon Casas. Així que la xemeneia primer va viure el modernisme del pintor, i després va veure desfilar, cap als 50, els millors vestits que es confeccionaven al país, els que sortien de les mans d’Asunción Bastida, una dels anomenats cinc grans de l’alta costura espanyola. Amb el temps va passar a ser la xemeneia de Vinçon (de fet, encara ho és en l’imaginari de la ciutat). La que tothom pujava a veure a la primera planta. La que apareixia envoltada de taules i cadires de factura moderna i firmes de prestigi. Perquè a Vinçon es tractava el disseny, per descomptat, però el millor disseny que mai va exhibir va ser el de Josep Pascó. Com deia, la xemeneia segueix al seu lloc. Però ara llueix, si es pot, millor que fa un segle. Neta i del tot restaurada. I com ella, el seu entorn.
Texto Alternativo
FERRAN NADEU
Un dels racons del pis noble. 
La xemeneia és el must de la Casa Casas Carbó. Però no és l’únic que l’edifici té per admirar. Hi ha molt més. No en va és una finca protegida, tant l’exterior com l’interior. Això significa que no es toca res sense el permís i l’aprovació del Servei de Patrimoni. Si no, que l’hi preguntin a Evaristo Saenz-Chas, director d’imatge de Massimo Dutti i l’encarregat de supervisar l’exhaustiva (i impecable, tot sigui dit de passada) restauració que la firma ha portat a terme a l’edifici abans d’obrir el que és el seu últim local fins al moment. Una megabotiga de 2.800 metres quadrats, ecoeficient, tecnològicament avançada i, el millor de tot, ¡modernista! S’ha recuperat tot el que de l’original es podia recuperar. I tot, sota les directrius de Patrimoni, des de la reparació del terra de fusta de roure de la planta noble fins a les ferramentes de les finestres. També els arrimadors de ceràmica. I el terra de mosaic. A més del fantàstic cassetonat de l’escala que puja a la tercera planta. Tot, tot. Fins i tot el pati.
Texto Alternativo
FERRAN NADEU
L'entrada principal; ara, sortida d'emergència.
Patrimoni ha decidit i els de Massimo Dutti han obeït. Vegin si no: Saenz-Chas va encarregar a uns paisatgistes anglesos un projecte per al pati exterior, el mateix on Ramon Casas tenia el seu estudi. La proposta era magnífica però va ser rebutjada, massa orgànica i massa gaudiniana per a un espai que ni és del geni de Reus ni té les ondulacions de la Pedrera. Es va optar per una cosa més noucentista, com els grans testos de terracota que ara es poden apreciar mentre es gaudeix de la façana posterior de la Casa Milà o del mural que Casas va pintar a la veïna Casa Codina i que s’aprecia a través de la tribuna. Però l’exterior no és l’únic pati de l’edifici, ni la xemeneia l’únic que et deixa bocabadat. Hi ha per exemple l’entrada principal: sostre estucat, motllures de ceràmica amb filigranes, portes de ferro forjat i llums modernistes, a apart d’una imponent escala de marbre amb un fantàstic pati interior amagat. Abans es feia servir per entrar. Ara és la sortida d’emergència més bonica del món. Una sortida que a falta de poder-se utilitzar, es pot visualment disfrutar camí del que abans va ser menjador i ara exhibeix, a més de la xemeneia, complements de dona i escultures d’art.


ELS PAPERS DE MARISCAL

Texto Alternativo
FERRAN NADEU
El pati exterior del local.
Sí. A Massimo Dutti hi ha moda, per descomptat, però també hi ha racons per a la creació plàstica. No en va, la finca sempre ha viscut connectada a l’art i al disseny. De manera que fins Nadal s’hi pot contemplar cinc escultures de Laurent Martin Lo. Després l’espai serà cedit a un altre artista. Quatre miniexposicions a l’any. També hi ha col·lecció permanent. La formada amb els trossos de paper de paret dissenyat per Mariscal i que Saenz-Chas va poder recuperar després que tots els nostàlgics els arrambessin l’últim dia de vida de Vinçon. Estan emmarcats i esquitxen parets, vestidors o espais morts del local juntament amb alguns esbossos, també rescatats, d’Asunción Bastida.
«L’objectiu i el compromís de la restauració eren ser molt pulcres amb Patrimoni perquè es volia recuperar l’originalitat de l’espai de la millor manera», diu Saenz-Chas. Propòsit aconseguit. Amb nota.