PAÍS-SATGES - PAISATGES DE CATALUNYA I DEL MÓN-

diumenge, 13 de setembre del 2015

Sis vistes insòlites des de l’Estació Espacial Internacional

/ 12.09.2015

NUVOL-PANTALLES

Els astronautes que habiten l’Estació Espacial Internacional tenen el privilegi d’experimentar els meravellosos fenòmens naturals de l’univers com ningú altre pot fer-ho. Miho Janvier, en un article publicat originalment a The Conversation, ens il·lustra amb fotos i vídeos sis vistes meravelloses que esdevenen encara més increïbles des de l’Estació Espacial Internacional (ISS).

La tempesta tropical Bill vista des de la ISS. Fotografia: Scott Kelly/Nasa/EPA.

Imagina poder veure les llums de les ciutats que s’estenen per tot el delta del Nil i tot seguit, menys d’una hora després, poder mirar avall i veure l’Everest. Els astronautes de l’Estació Espacial Internacional (ISS, de l’anglès International Space Station) es troben entre els pocs afortunats que poden gaudir de la humil i única experiència de veure la bellesa de la Terra des de l’espai.
Però la ISS no només ofereix espectaculars i incomptables vistes dels paisatges naturals i artificials del nostre planeta. També submergeix els seus residents a l’entorn espacial de la Terra i els revela quina és la dinàmica de l’atmosfera, des de les seves capes més baixes fins al seu ‘escut magnètic’ protector.
Les millors vistes es veuen des del que s’anomena la Cúpula, un mòdul d’observació que fou adherit a la ISS l’any 2010 i que consta de set finestres. Així doncs, quines són aquestes vistes meravelloses que es poden veure des de l’estació espacial?

Les tempestes i els llamps

Quan l’òrbita de la ISS passa just per sobre d’un mar de núvols de tempesta, no és estrany que els astronautes puguin presenciar una quantitat impressionant de llamps. El que si és inusual, en canvi, és veure el que s’anomenen “espectres vermells”, com els que observaren els astronautes a bord de l’estació espacial el dia 10 d’agost d’enguany.

El dia 10 d’agost del 2015, els astronautes de la ISS pogueren veure un espectre vermell (l’estructura vermellosa en forma de medusa en la part dreta de la imatge) que aparegué sobre uns núvols de tempesta. Fotografia: Nasa.

Els espectres vermells són descàrregues elèctriques, similars als llamps. Però en comptes d’ocórrer en les capes més baixes de l’atmosfera terrestre, aquestes descàrregues ràpides i de color taronja-vermellós (a causa del nitrogen excitat present a aquestes altituds) es produeixen molt més amunt i són difícils d’observar des de la Terra.

Les albes i les postes del sol

Posta del sol a l’oceà Índic. Fotografia: NASA/ESA/G Bacon.

Tenint en compte que la ISS orbita la Terra cada 90 minuts, els astronautes poden arribar a veure la sortida i la posta del sol uns 16 cops cada 24 hores. Aquestes emocionants vistes mostren un horitzó que recorda l’arc de Sant Martí, a mesura que el Sol apareix i desapareix més enllà de l’horitzó.

(La ràpida fluïdesa del pas dels dies)
Els canvis de colors són a causa de l’angle amb el qual arriben els raigs solars i dels processos de dispersió que pateixen en travessar l’atmosfera terrestre. Si des de la Terra es poden veure vistes similars que són realment al·lucinants, veure el nostre planeta mare il·luminat per la sortida del Sol ha d’afegir, sens dubte, intensitat a la imatge.

Les estrelles i la Via Làctia

Aurora from the International Space station from Olafur Haraldsson on Vimeo.
Les condicions atmosfèriques i la contaminació lumínica incideixen en la capacitat que tenim de veure les estrelles i altres cossos celestials des de la Terra. A mesura que la llum viatja a través de capes d’aire fred i calent de l’atmosfera, el torçament dels raigs dóna lloc a una imatge parpellejant dels objectes més llunyans; mentre que les partícules en suspensió a l’atmosfera, com per exemple la pols, impedeixen que puguem veure objectes més tènues com ara les nebuloses o les galàxies. La manca d’una atmosfera a l’altitud en la qual orbita la ISS permet als residents de l’estació espacial veure les estrelles, la Via Làctica i altres trets astronòmics amb una claredat major del que és possible fer-ho des de la Terra.

Les pluges d’estels

La desintegració d’una perseida fotografiada l’agost del 2011 des de la ISS. Fotografia: NASA.

Els astronautes a bord de la ISS també tenen l’oportunitat de presenciar la desintegració de meteoroides en l’atmosfera terrestre. Aquests petits cossos són fragments que s’han separat de cossos celestials del tipus asteroides o cometes. Quan entren a l’atmosfera de la Terra a gran velocitat, la calor causada per la interacció dels cossos amb l’aire ràpidament els destrueix. Mentre que la possibilitat de veure aquest espectacle des del terra depèn de les condicions meteorològiques, estar a la ISS garanteix els millors seients per observar aquests estels fugaços que travessen, en flames, el cel del nostre planeta.

Les aurores

Aurora from the International Space station from Olafur Haraldsson on Vimeo.
També conegudes com les llums del Nord o del Sud, les aurores es creen quan una tempesta solar, és a dir, núvols ejectats pel Sol farcits de partícules energètiques, o un vent solar intens interactua amb l’escut magnètic de la Terra. En col·lidir amb ella, aquests rierols de matèria solar proporcionen energia a les partícules que hi ha dintre de l’escut magnètic del planeta.

Quan entren a la capa superior de l’atmosfera terrestre, aquestes partícules energètiques exciten els àtoms de nitrogen i d’oxigen presents a aquestes latituds. Llavors, en tornar al seu estat fonamental (provinents de l’estat excitat), aquests àtoms emeten llum de diferents colors que ens indiquen quina era la quantitat d’energia que havien absorbit. Aquest fenomen produeix, típicament, una espècie de cortines, amb forma de sanefa, de colors verds i vermells: les aurores.

Els raigs còsmics

Els raigs còsmics no són realment un fenomen que es pugui veure. Aquestes partícules energètiques de mida subatòmica provenen d’intenses fonts astronòmiques, com ara l’explosió d’una estrella o un forat negre. La penetració d’aquests raigs en el cos humà pot arribar a danyar teixits i l’estructura de l’ADN, i pot provocar l’aparició, en el transcurs del temps, de diverses tipus de malalties.
Afortunadament, la majoria dels raigs còsmics no arriben a penetrar la gruixuda atmosfera de la Terra. Però com que la ISS es troba fora d’aquesta zona protegida, la possibilitat que aquestes partícules incideixin en els astronautes augmenta de manera considerable. Sovint, quan tanquen els ulls, els astronautes veuen una mena de flaixos de llum. Es creu que aquests flaixos són causats per raigs còsmics que interactuen amb aquelles parts del cos que juguen un paper important en la visió, com poden ser el nervi òptic o els centres visuals del cervell.
Les tempestes solars, amb la seva forta estructura magnètica, actuen com a escut dels raigs còsmics. Així doncs, el pas d’una tempesta solar per la Terra pot arribar a ser indirectament presenciat pels astronautes a bord de la ISS mitjançant la disminució dels comptes de raigs còsmics enregistrats. Un fenomen que es coneix amb el nom de “disminució de Forbush”.
Quina sensació es deu “sentir” quan una tempesta solar passa pel sistema terrestre?
(Traducció de Rosa Rodríguez)
Podeu llegir l’article original a The Conversation.

Catalans stage huge pro-independence rally

Huge crowds pack Barcelona for Catalonia Day

dimarts, 1 de setembre del 2015

El batec de la Pedrera

Propostes

El batec de la Pedrera

L'univers de Gaudí i l'origen de la vida en un espectacle audiovisual al terrat de la Casa Milà

Inés Cornelles

NUVOL

La visita nocturna «Gaudí's Pedrera: The Origins» recorre la Casa Milà d'una manera tan exclusiva i singular com l'edifici que mostra. La nit dóna caliu i serenor. No hi ha grups d'escolars ni tants turistes com de dia. L'arquitectura gaudiniana es fusiona amb projeccions audiovisuals que culminen al terrat. La Pedrera és una casa amb vida pròpia i aquesta ruta íntima té tots els ingredients per prendre-li el pols.

Dibuix sobre «Gaudí’s Pedrera: The Origins». Inés Cornelles.

El recorregut es pot fer en català, castellà o anglès. «La visita en anglès és la que més s'omple. La majoria de turistes saben on vénen però també n'hi ha de despistats», m’explica Maria Bendito, que treballa a Fundació Catalunya-La Pedrera i atén les persones interessades a visitar l'edifici. La seva companya Elena Bach afegeix que, en general, el turista descobreix mentre que el públic català aprofundeix i amplia.

Són les 22.40h. La cita comença en un patí rodó. La casa en té dos i l’altre és ovalat. Els colors, els detalls, el conjunt... L'espai és inspirador el mires per on el mires. És un edifici modernista que va més enllà. És l'última construcció civil que va fer Gaudí i copsa l’estil de l'artista en tota la seva maduresa. El meu guia és Oriol Cervantes, un noi jove que ens acompanya a descobrir l'essència de l'edifici pas a pas. Veiem un vídeo protagonitzat per la façana, que ondulada i massissa sembla del futur malgrat ser del segle passat. És una fatxada autoportant. Està connectada a l'edifici però és independent en termes de sostenció. Un nen aplaudeix molt fort quan acaba el vídeo. Som pocs i hi ha lluna plena. L'Oriol ens convida a comparar les columnes amb troncs d'arbres. El pati amb un bosc... I dins d’aquella selva arquitectònica, ens enfilem cap a les golfes.

El nom autèntic de l'edifici és el de la Casa Milà. Com era tradició en els habitatges burgesos de l'època, li correspon el nom de la família que la va finançar. La Pedrera era un malnom que se li va posar així que va començar la seva construcció perquè tenia aspecte de cova o de cantera. Les revistes satíriques de principis del segle XX també la van comparar amb una mona de Pasqua o un gelat que es desfà. No semblava tan refinada com les principals cases burgeses de l’Eixample barceloní, i de crítiques no li'n van faltar. Del matrimoni de Pere Milà i la senyora Rosario, ella amollava els quartos. Era la vídua d'un indià molt ric, Josep Guardiola. La relació entre els Milà i Antoni Gaudí no era per tirar coets. De la casa se'n parlava però no com la família Milà hagués volgut, i el seu cost va superar les previsions.

Arribem a les golfes. La decoració és austera perquè allà només pujaven les minyones a fer bugades. No per això tenen menys encant. Compten amb dos-cents setanta arcs catenaris. La seva distribució dóna al sostre una forma ondulada com la de la façana de l'edifici. L'estructura arquejada recorda l'esquelet d'una balena. Si la natura és cabdal en tot l'edifici, no ho és menys la religió. Però Gaudí no va deixar (o no ens ha arribat) res escrit i la Casa Milà té tantes lectures com visitants.

Pugem un graó més. Accedim al terrat. Els badalots tenen creus i formes fantàstiques. Escultures de guerrers emmascarats camuflen xemeneies. Comença la música i les projeccions vesteixen aquell terrat oníric. O potser el despullen? Estrelles, planetes, aigua, aire, terra, foc, vida microscòpica, plantes, flors, animals, color, arquitectura, trencadissos, Gaudí… No en tinc cap dubte, l'espectacle està desvestint aquella casa immensa i sinuosa. És un viatge al seu origen i també al de la vida.

Són les 12.00h. El patí ovalat és l'últim destí. Allà el grup es dispersa. Una parella. Una altra. Una família... Cadascú es retroba amb qui ha vingut. Hi ha cava per brindar i m’acomiado d’aquella casa amb ànima. Fins aviat.

L'espectacle, en fotos i en vídeo