dissabte, 23 de març del 2019

Eivissa és especial, també en la seva genètica

Un estudi revela que els eivissencs, com els bascos i els sards, són un exemple d’anomalia genètica

4 min. 22/03/2019 21:16

TONI POU

ARA.CAT

Els eivissencs no procedeixen dels fenicis que van ocupar l’illa al segle VIII aC. / GETTY

Primer van ser un grup d’intel·lectuals alemanys que a principis dels anys trenta fugien del nazisme (el filòsof Walter Benjamin, l’artista Raoul Hausmann i companyia). Després, alguns arquitectes catalans encapçalats per Josep Lluís Sert, que perseguien el mite de l’illa blanca. A finals dels seixanta, una gernació de hippies. Tots ells anaven a Eivissa a buscar un lloc especial, màgic, diferent de la resta del continent. El que no sabien ni els intel·lectuals alemanys, ni els arquitectes catalans ni els hippies de tot el món era que Eivissa és, efectivament, diferent en un sentit molt particular: segons un estudi recent dirigit per l’investigador Francesc Calafell, de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF), els eivissencs són diferents de la resta de població del seu entorn a escala genètica. La diferència, a més, és tan significativa com la que presenten els habitants del País Basc i de Sardenya, considerats casos d’anomalies genètiques.

Quatre mostres sospitoses

La història d’aquest descobriment il·lustra perfectament com funciona la recerca. En un estudi exploratori de la genètica del Mediterrani de la península Ibèrica, Calafell i els seus col·laboradors es van adonar que hi havia quatre mostres molt diferents de la resta. En van analitzar la procedència i van descobrir que totes quatre procedien d’Eivissa. Sense dubtar-ho, van deixar de banda l’estudi inicial per aprofundir en l’abast i els motius d’aquella singularitat genètica que tot just treia el nas a les seves mostres. A continuació van analitzar la informació genètica de 105 voluntaris de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, juntament amb 189 mostres d’altres regions d’Espanya. Els resultats van corroborar que els eivissencs autòctons -amb els quatre avis illencs- eren genèticament diferents de la resta d’habitants de la Península. “Hem trobat un excés de zones del genoma amb les mateixes seqüències procedents del pare i de la mare, cosa que indica que el grau de parentiu dels illencs és més elevat que en altres regions”, destaca Calafell. A banda d’aquest resultat, a Eivissa es produeix un altre fet que reflecteix aquest parentiu: “Hi ha deu cognoms autòctons que porten un 20% de la població resident”, explica l’investigador. I això en una població de prop de 50.000 habitants, molts dels quals no són autòctons.

D’on provenen els eivissencs?

Per explicar aquesta singularitat es pot recórrer a la història de l’illa, que a diferència de les veïnes Mallorca i Menorca va ser conquerida pels fenicis al segle VIII aC. Però la genètica és tossuda: les anàlisis d’ADN antic que els investigadors han efectuat a partir de mostres de la necròpoli fenícia de Puig des Molins, datada de fa 2.500 anys, indiquen que els eivissencs actuals no tenen origen fenici. Els seus genomes també són molt diferents dels genomes dels habitants del nord de l’Àfrica, que van controlar l’illa després de la caiguda de Roma al segle V, com ho demostra l’anàlisi genètica que s’ha practicat a 157 mostres d’aquesta regió. D’on procedeixen, doncs, els eivissencs?

Per resoldre l’enigma, cal afegir una altra variable a l’equació: l’ecologia. Eivissa és l’illa més àrida de les Balears i això, històricament, ha imposat limitacions importants a la quantitat de població que podia sostenir. Així, Eivissa ha sigut sempre l’illa més feble davant d’atacs i epidèmies com les que es van produir al llarg dels segles XVI i XVII. Pirates berbers, malària, l’atac franco-otomà del 1536 i la pesta bubònica del 1652 van delmar la població de l’illa. I en una població reduïda, l’evolució del genoma pot estar fortament condicionada per l’atzar. En un exemple extrem, si en una població de cinc conills -dos de negres i tres de blancs- només tenen descendència els negres, els gens que porten la informació del color blanc desapareixen de la població. A parer dels científics, aquest efecte, conegut com a deriva genètica, ha condicionat l’evolució genètica dels eivissencs. “Això explica l’absència de trets genètics antics i la seva diferenciació, perquè la població actual descendeix d’un nombre reduït de supervivents”, aclareix l’investigador doctorand Simone Biagini, primer autor del treball.

“Dins la seva singularitat, a qui s’assemblen més els eivissencs és als catalans i valencians”, diu Calafell. Finalment, aquest fet ha conduït els investigadors a formular la hipòtesi que els eivissencs actuals són descendents dels catalans que van conquerir l’illa el segle XIII. “Qui més poden ser, sinó?”, es demana l’investigador.

Etiquetes

dissabte, 16 de març del 2019

Manifestació Madrid

dimarts, 12 de març del 2019

RECORDANCES CERVERINES 19- LA GRAN NEVADA DEL 1944, A CERVERA, I QUELCOM MÉS. - (1)

Escrits del Víctor

RECORDANCES CERVERINES 19-1

03-09.03.19

LA GRAN NEVADA DEL 1944, A CERVERA, I QUELCOM MÉS. - (1)

Una vegada hi havia una conjunció meteorològica, propiciant que el 22 de febrer de 1944 es formés una gran borrasca pels volants de l'estret de Gibraltar que després és dirigí al Mediterrani, recollint un estol d'aire humit i calent de llevant, i en arribar a terra s'ajuntà amb una massa més freda que venia del sud, topà amb la cota de neu de Tarragona i Lleida, que l'endemà, mateix, provocà un gran temporal que afectà principalment Catalunya, convertint-l'ha en la nevada més gran del segle XX, - sobretot en les zones que esmentarem-, i que va començar a caure la tarda del 23 de febrer del 1944 (un Dimecres de Cendra) per tota Catalunya, principalment la nit a gran part del país, i que el dia 24 va nevar intensament, sobretot a la meitat oest, en zones del prelitoral tarragoní, i principalment a Terres de Ponent, i si anem concretant, anirem a parar a les Comarques de La Segarra, L'Urgell i El Priorat, encara que són zones amb uns hiverns molt freds, però que no hi neva amb molts freqüència, així i tot, amb dades del “Servicio Nacional de Meteorològía”, de l'època, els gruixos acumulats en aquests llocs, de major a menor, foren aquests: 180 centímetres de neu a Falset (El Priorat), 133 cm a Cervera (La Segarra), 115 cm a Tàrrega (L'Urgell) o els 98 cm de Lleida, els llocs més importants que foren afectats. Aquests majestuosos fenòmens meteorològics, i la seva conseqüència va durar del 23 al 26 de febrer del 1944, encara que el tou de neu en molts llocs durà fins a finals de juny, on s'acumularen gruixos, els més alts des de 1904. Tot això passà al revés d'ara, 75 anys després, que veiem clarament els efectes del Canvi Climàtic, de l'anticicló, o de tot plegat, ja que aquest febrer i principis de març, sembla talment com si fos a finals d'abril, principis de maig, amb temperatures d'entre 25 i 30ºC.-. Potser en aquella època, encara que fos normal aquell temps, es seguia aquell refrany, del “Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot”. Mentre passava tot això, a Barcelona i Girona, la cota de neu va arribar per damunt dels 800 metres, degut d'una entrada d'aire més càlid, a diferència de La Segarra, i concretament a Cervera, la seva capital, que tot plegat va quedar tan enfarinat que semblava més aviat Sant Moritz o Baqueira Beret, etc.

La munt de neu al Carrer Major de Cervera.

Esplicaven cerverins de l'època que en un dels llocs on si va arrecerar més quantitat de neu, i que a més va quedar atapeït com una “coca” , i que tota la llargada del carrer pleníssim, però de neu, va ser el principal carrer cerverí: El Carrer Major,- aquests que ara està buit, i no de neu , sinó de tot -. Diuen, vés ha saber, que hi havia tanta neu acumulada, que per anar d'un costat a l'altre de les voreres, per exemple de “Cal Massot”, -ara anomenada Casa Dalmases-, a Ca l'Alfa, o Cal Castells , ara no sé com es diu- que era un dels llocs que m'havien donat. Les referències que m'han arribat és que aquells dies, encara a resultes de la Gran Nevada, el Carrer Major de Cervera, que estava curull de neu. -a punta pala-, mai més ven dit, tant a consequència d'haver regolfat la neu durant més de 15 dies, va esdevenir un gruix tan important, que, diuen, hi havia una alçada esgarrifosa, que era d'uns dos metres, hi ha resultes de la neu encaixonada dins del Carrer Major, es diu que per anar d'un costat a l'altre s'hi havien obert tùnels o passadissos.

Una petita història, dins de la Gran Nevada.

I també diuen les cròniques que: “Quinze dies justos de començar la Gran Nevada, quan el carrer Major de Cervera estava atapeït de neu. Tanta que per passar d'un costat a l'altre s'hi havien obert túnels i passadissos en la seva llargada. Mentre la neu apilotada irradiava molta fredor arreu de la principal via cerverina, dins del balcó, a la cambra, car, del tercer pis, em sembla, de Cal Massot, - ara nomenada Casa Dalmases-, i que segurament hi feia més fred que al defora, se sentien els plors d'un nadó, (Que amb els anys ha fet totes les bajanades del món). Fou el primer fill d'un matrimoni segarrenc, - que els cronicons diuen s'estimaven força-,...I precisament, aquell dia un divendres 10 de març del 1944, i el xiquet amb aquell “Fred de Déu”, aterrà, encara amb llevadora - sense eufenismes -, en aquesta “Vall de Llàgrimes”, i li van posar el nom del besavi, que llavors no n'hi havia gaires. Pensareu de que va tot això?. Amics, els cas que ens ocupa, passà exactament un divendres, d'ara fa 75 anys, enguany cau en diumenge, i és un 10 de març del 2019. Aquells eren temps grisos, porucs i gelats, en la més pura postguerra, a uns cinc anys després de la fi de la Guerra Incivil, - millor dit de la Revolta feixista, o del Cop d'Estat contra la República-, que el nadó de la nostra historia no s'adona fins molt temps després”

…................

Sabeu que la majoria de Recordances Cerverines, són la suma de molts records, i moltes experiències viscudes per hom i molta gent. Aquests cas és diferent ja que el protagonista, és l'escrivent, l'autor, o l'escriptor. Tot això m'ho han explicat, ja que hom oficialment no hi era. I car hom no recorda aquella època, però sí que recordo gent que recorden a gent que ho recordaven.

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

Escrits del Víctor

RECORDANCES CERVERINES 19-1

03-09.03.19

LA GRAN NEVADA DEL 1944, A CERVERA, I QUELCOM MÉS. - (1)

La munt de neu al Carrer Major de Cervera.

Una petita història, dins de la Gran Nevada.

…................

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

divendres, 8 de març del 2019

Descobrir Barcelona més enllà de la ciutat Comtal

CONTINGUT PATROCINAT

Descobrir Barcelona més enllà de la ciutat Comtal

A prop de la capital catalana hi ha tot un món de possibilitats, encara desconegut, per gaudir del lleure, la cultura i la natura

La Sagrada Família, el Parc Güell, la Rambla, el Barri Gòtic… És impensable no associar els atractius turístics de Barcelona amb l’obra arquitectònica de Gaudí i amb el bullici dels carrers o dels barris més famosos de la ciutat Comtal. Però l’espectacular patrimoni cultural, industrial i artístic del territori s’estén més enllà dels límits de la capital i dels punts d’interès que recomanen la majoria de les guies de viatge: a totes les seves comarques s’hi pot gaudir de l’art, les tradicions, la natura i la gastronomia catalanes.
Per demostrar que l’encant barceloní abasta també els territoris que envolten la ciutat, la Diputació ofereix, al seu web de turisme “Barcelona és molt més” (barcelonaesmoltmes.cat), una selecció de propostes alternatives per a tots els gustos distribuïdes per tota la demarcació.
Gaudí i altres joies de la Catalunya moderna

Els qui no vulguin reununciar a Gaudí estan de sort. El geni va deixar la seva empremta més enllà de la capital catalana i en obres tan diverses com naus industrials, criptes, cellers i jardins. La cripta Gaudí de la Colònia Güell, una singular colònia industrial del segle XIX ubicada a Santa Coloma de Cervelló, és potser la més coneguda en haver estat declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat. Però encara n’hi ha moltes més, com la nau Gaudí de Mataró, que es considera el seu primer edifici i que actualment acull exposicions artístiques, o els Jardins Artigas, situats als afores de La Pobla de Lillet, on pedres, aigua i vegetació juguen i es combinen de manera elegant.
El segell gaudinià també es pot trobar a Montserrat, que amb el seu santuari, monestir i muntanya esdevé un dels eixos culturals de Catalunya i conjuga espiritualitat, natura i cultura. Pujar en cremallera, anar a veure la Moreneta, escoltar el Virolai i passejar pel Camí de la Santa Cova, un autèntic museu a l’aire lliure que a més del monument de Gaudí acull creacions d’altres artistes de renom, són excel·lents propostes per gaudir d’un diumenge en família.
Però de modernisme també n’hi ha més enllà de Gaudí. A Terrassa, per exemple, el moviment està profundament vinculat al món de la indústria. Cases burgeses, xemeneies, antics vapors i fàbriques conformen el patrimoni terrassenc, entre el qual destaca l’edifici que actualment acull el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), antiga seu de la fàbrica tèxtil Vapor Aymerich, Amat i Jover, i dissenyat per Lluís Muncunill. Al municipi també s’hi celebra, el segon cap de setmana de maig, una fira modernista, cultural, turística i comercial, que pretén transportar els visitants a l’època compresa entre finals del segle XIX i principis del XX.
Fortaleses medievals, oració i natura salvatge

El llegat medieval també impregna els carrers empedrats de molts pobles de les comaques barcelonines. Cardona n’és un d’ells. L’imponent castell amaga segles i segles d’història i presideix el centre urbà, reconegut com a Bé Cultural d’Interès Nacional. La Muntanya de Sal, un jaciment salí explotat des de l’època romana, completa el conjunt i esdevé un fenomen natural únic al món. I Vic, per exemple, es transforma uns dies l’any en un poblat medieval amb artesans, tavernes, firaires i espectacles al carrer, on s’hi poden adquirir articles de decoració, joieria, cremes, herbes medicinals, embotits i formatges, entre d’altres productes.
Al patrimoni cultural de les comarques barcelonines el clergat, un dels estaments privilegiats de la societat feudal, també s’hi troba representat. A més de centres de reclusió de monjos i monges, en l’edat mitjana els monestirs varen ser, juntament amb les catedrals, els grans centres de cultura amb escoles i biblioteques importants. El de Sant Cugat és un dels majors exponents de l’art medieval a Catalunya, amb un dels millors claustres romànics europeus, i el de Sant Benet de Bages combina una part més monumental que parteix de l’època medieval, i una altra de més modernista que va ser residència d’estiueig del pintor Ramon Casas.
Alguns indrets combinen l’encant de castells i muralles amb la força hipnòtica de la natura. És el cas de Rupit i Tavertet, dos punts de gran interès turístic a la vall de Sau Collsacabra, a mig camí entre el Montseny i el Pirineu. Precipicis que descendeixen bruscament des d’altituds superiors als mil metres, cingles, balmes i coves, i gorgs i cascades, són el llegat de la intensa història geològica d’aquest territori, que els més intrèpids poden sobrevolar en globus aerostàtic. I l’embassament de Sau fa les delícies dels aficionats als esports aquàtics, com el piragüisme, la vela o l’esquí nàutic.
A Bagà, una aldea del segle XIII perfectament conservada, també s’hi pot trobar aquesta barreja històrica i paisatgística. Punts d’interès com el Palau de Pinós, Bé Cultural d’Interès Nacional, conviuen amb impressionants paisatges naturals: els del massís de Pedraforca, símbol dels Pirineus, en un entorn natural ideal per practicar senderisme i altres esports de muntanya.
Platges, cellers i castells humans

Amb més de 100 quilòmetres de costa, el litoral barceloní no decepciona els qui busquen sorra i mar. Sitges, antic poble de pescadors, és una destinació perfecta per gaudir de 300 dies de sol a l’any a qualsevol de les seves 17 platges, copsar l’esperit comercial i mariner de la vila voltant pel nucli antic, o degustar delícies locals a qualsevol dels restaurants del passeig marítim, com la cassola d’arròs a la sitgetana, a base de carn i peix.
Els amants del bon beure també podran satisfer el seu paladar i descobrir els secrets de les cinc denominacions d’origen (DO) de les comarques barcelonines: Penedès, Alella, Pla de Bages, Catalunya i Cava. Al seus cellers hi trobaran diferents propostes d‘enoturisme: tasts, museus, paisatges i festes relacionades amb la recol·lecció del raïm o que conviden a brindar.
I per fer país res millor que anar a veure castellers, una de les tradicions de la cultura popular catalana per excel·lència. La singularitat d’aquestes increïbles torres humanes que arriben als deu pisos d’alçada i el seu gran valor patrimonial van fer que l’any 2010 la UNESCO els inclogués en la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, fet que els va dotar d’una categoria universal.