Sunseekers on the beach at La Barceloneta.
Photograph: Paola de Grenet for the Guardian
One of the coolest destinations in Europe just two decades ago,
Barcelona is now so overcrowded it has become a tourist theme park – and
is losing the character that made it so popular
by Stephen Burgen. Photography: Paola de Grenet
Sunseekers on the beach at La Barceloneta.
Photograph: Paola de Grenet for the Guardian
One of the coolest destinations in Europe just two decades ago,
Barcelona is now so overcrowded it has become a tourist theme park – and
is losing the character that made it so popular
by Stephen Burgen. Photography: Paola de Grenet
It’s
9am on a hot August morning and timed tickets to visit Barcelona’s
emblematic Sagrada Família basilica have already sold out. Only a few
years ago you could turn up and queue for maybe half an hour to get in
but with the soaring numbers of visitors to the city (around 30 million
last year) anyone who arrives on spec is likely to be disappointed.
Those who have tickets amuse themselves in the queue by taking
selfies in front of the temple’s ornate nativity facade. Groups of
tourists trail behind their lollipop-waving guides. Street vendors
spread out their wares on the pavement – pirated designer sunglasses and
tacky memorabilia - until a heavily-armed police patrol moves them on.
At the stalls around the square you can buy soft toys, Gaudí ashtrays
and Barça scarves.
Antoni Gaudí’s masterpiece was begun in 1882 and is due for
completion in 2026. The work was intended to be funded by penitent
sinners – but there are more tourists than repenters around these days
(it is the city’s most popular destination, with 4.5 million visitors in
2016), so tourists are footing the bill.
The Sagrada Família, Barcelona’s most popular destination
Even tourists who book tickets for popular sights such as the Sagrada Família (left) Casa Batlló (right) are in for a long wait
At Casa Batlló, Gaudí’s apartment building in the busy Passeig de
Gràcia, the queue snakes around the corner, and this is the queue for
people who have bought advance tickets at €28.50. They wait behind a
sign that says “Skip the Line”. The woman at the door says the wait for
people with tickets is around 20 minutes. After a pause she shrugs: “OK,
perhaps more like 40.”
Barcelona remains a beautiful city, one of the most attractive in
Europe, huddled between the mountains and the sea, with a wonderful
climate and wealth of architecture and history.
It remains a beautiful city but there is now tat for sale at every turn
Advertisement
It
used to pride itself on the quality of its design and was dubbed the
capital of cool in the late 20th century. It is far from cool now
though, and a day traipsing around the tourist hotspots reveals how it
has become the home of tat, with the magic word “Barcelona” printed on
any old junk, from straw hats and teddy bears to beach towels and coffee
mugs. Not to mention all manner of ceramic creatures made in Gaudí’s trencadís style of broken tiles.
La Rambla … Barcelona’s most famous street is now its epicentre of overtourism
La Rambla is Barcelona’s most famous street but for residents it
became its least-loved long ago, so crowded as to be virtually
impassable for nine months of the year.
From the moment it was created in the 18th century La Rambla became a
place where the wealthy could flaunt their finery and the poor could
hustle and everyone could breathe, outside the walls of the crowded
mediaeval city. It was never chic, indeed, it was always slightly edgy
and marginal – but now there is nothing but souvenir shops, interspersed
by McDonald’s and shabby restaurants serving kebabs and paella a
startling shade of chrome yellow.
Shuffling room only on La Rambla
At all hours, young men invite you sotto voce to a “coffee shop” à la
Amsterdam. This is something new. At night there are prostitutes, which
isn’t new, except now most of the women have been trafficked.
Last year a consortium was appointed to come up with a plan to
attract residents back to La Rambla. They have consulted widely and
details of the plan are expected to be published soon, but they have
their work cut out.
“La Rambla is above all a business,” says Fermín Villar, president of
the Friends of La Rambla, which represents the street’s residential and
commercial interests. “Every year more than 100 million people walk
along this street. Imagine, if each person spends only one euro.”
Itziar González, the architect who heads the symposium, says the
first task is to convince people that La Rambla can be saved. “It’s not
just about changing things,” she says, “it’s about changing minds.”
Feeding the pigeons on Plaza Catalunya
Advertisement
It’s
doubtful, however, whether the Boqueria food market on La Rambla can be
saved. Once a mecca for cooks and foodies where you could buy
everything from truffles to edible insects, the stallholders are one by
one caving in to the force majeure of tourism, with fresh fish, meat and
vegetables giving way to juice bars and assorted takeaways. The very
reason for visiting la Boqueria – even as a tourist – will soon cease to
exist.
Once one of the finest food markets in Europe, the Boqueria market is now a tourist trap
Barcelona is one of Europe’s most densely populated cities, with few
open spaces. So when the seafront at Barceloneta was opened up in time
for the 1992 Olympic Games it gave the city breathing space, just as La
Rambla had two centuries earlier. It became the new place to pasear, the evening or Sunday stroll that is such a part of Spanish life.
But Barceloneta has become another no-go zone for residents as it has
degenerated into a sort of urban Lloret de Mar. Lie on the crowded
beach and every few minutes a vendor will offer you beer or water or a
mojito, a massage, a henna tattoo and sometimes weed. Rickshaws ply the
waterfront while shirtless young men whizz by on electric scooters.
The beach district of Barceloneta has become a virtual no-go zone for local residents
The saddest thing about all this is the city is rapidly losing its
identity and becoming like everywhere else. A new word has been coined
to describe this apparently unstoppable process: parquetematización – the act of becoming a theme park. Barcelona has become an imitation of itself. Looking for a holiday with a difference? Browse Guardian Holidays to find a range of fantastic trips
Since you’re here…
…
we have a small favour to ask. More people are reading the Guardian
than ever but advertising revenues across the media are falling fast.
And unlike many news organisations, we haven’t put up a paywall – we
want to keep our journalism as open as we can. So you can see why we
need to ask for your help. The Guardian’s independent, investigative
journalism takes a lot of time, money and hard work to produce. But we
do it because we believe our perspective matters – because it might well
be your perspective, too.
The
Guardian is editorially independent, meaning we set our own agenda. Our
journalism is free from commercial bias and not influenced by
billionaire owners, politicians or shareholders. No one edits our
Editor. No one steers our opinion. This is important because it enables
us to give a voice to the voiceless, challenge the powerful and hold
them to account. It’s what makes us different to so many others in the
media, at a time when factual, honest reporting is critical.
If everyone who reads our reporting, who likes it, helps to support it, our future would be much more secure. For as little as £1, you can support the Guardian – and it only takes a minute. Thank you.
TV3 estrena la superproducció ‘La catedral del mar’
TV3, Antena 3, Netflix i Diagonal TV han coproduït aquesta adaptació audiovisual de la novel·la d'Ildefonso Falcones
La catedral del mar,
la novel·la d’Ildefonso Falcones, arriba aquesta nit a TV3. La
construcció de l’església de Santa Maria del Mar és el punt de partida
d’una història d’intriga, amor, violència i passió a la caòtica
Barcelona medieval. Arnau Estanyol, el protagonista, és fill d’un jove
pagès que es refugia a la ciutat, tot fugint de la tirania del seu
senyor feudal. A poc a poc, Arnau experimenta un ascens social que li
acaba portant maldecaps i despertant velles rancúnies familiars. La seva
lluita és, alhora, la lluita per la llibertat i la dignitat dels pobres
i les minories davant els poderosos.
Rodolf Sirera, Antonio Onetti i Sergio Barrejón s’han fet càrrec de
l’adaptació televisiva d’aquesta novel·la. Rere la càmera, hi ha Jordi
Frades. Pel que fa als actors, Aitor Luna interpreta Arnau i Michelle
Jenner, Mar. També hi participen actors reconeguts com ara Pablo Derqui,
Josep Maria Pou, Ramon Madaula, Nora Navas i Anna Moliner.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
La catedral del mar és una superproducció que ha comptat amb
més de cent cinquanta actors, centenars de professionals i gairebé
quatre mil figurants. La majoria de les escenes són enregistrades en
espais exteriors. És una coproducció de TV3, Antena 3, Netflix i
Diagonal TV. Tal com establia l’acord entre aquestes cadenes, TV3 emet
la versió en català després d’Antena 3, que la va emetre en castellà, i
abans que Netflix, que l’explotarà al mercat internacional. La sèrie té
vuit capítols i s’emetrà cada dilluns a les 21.55.
Les
Festes Majors d'arreu, en general si assemblen molt, alguns diuen que
totes són iguals, però unes són més iguals que altres i aquests
és el cas de la Festa
Major de Sitges.
Segurament d'aquest munt de paraules, frases , dades i records que he
posat en aquest A
CORRE-CUITA,
hi mancarà molta cosa, i suposo que els nostres lectors, ho podrien
incrementar moltíssim, ho farem en pròximes edicions, així i tot
espero que ús agradi.
DIJOUS
23 D'AGOST - LA VIGÍLIA; DIVENDRES 24 D'AGOST - DIADA DE ST.
BARTOMEU APÒSTOL, PATRÓ DE SITGES; DISSABTE 25 D'AGOST - VOT DE
VILA A SANT LLI; DIUMENGE 26 D'AGOST; Pregó
de la Festa Major de Sitges; Pregoner, Pregó Satíric; sons de
gralles, amb una barreja d'olors, de colors, de gustos, de suors, de
coneguts,
d'amics, d'enemics, de barrets de palla, de
cerveses,cerveses,cerveses,..., de copes de cava, de“xupitos”;
d'ennuvolats, de grallers, d'ànima sitgetana, de cors festius,
d'esperit col-lectiu; d'antics coneguts, de cartells de Sant
Bartomeu;de xafarderies vàries, de tapes, d'apujades de preus; de
balls populars, de tocs de gralla,i tocs de tambors; d'abillats de
colles de diables;de tiradors de birra; de mòbils, de fotos
antigues, de creus de Sant Jordi (bandera de Sitges) als balcons;de
llaços grocs;de petons indiscriminats; d'esmorzars matiners; de
color groc a dojo;de fotos perecederes; de copes de plàstic pel
cava; de bars plens; de sons de picarols; d'alegries desmesurades; de
botigues obertes; de records d'amics i moments que mai moren; L'Eco
de Sitges especial; La processó de Sant Bartomeu; i de records
amagats; d'espurnes indiscriminades; d'aparadors tapats; de gelats
que és desfant; de gots de plàstic; de les Pizzes al“Don Pollo”
i els durums ; de masses , carretilles i foc;Uns
balcons curulls amb l'estelada, llaç groc, creu de Sant Jordi i el
cartell de la FM;
Grallers; Santa Tecla, Colles de grallers; Moixiganga;
Canal BlauTV ; Samarretes grogues ;les Matinals; Bars, Restaurants,
vermuts,i Picon; barrets, Colles de Diables; forans de fora,
sitgetans fora vila; són endarrerida, molta calor; molta gentada,
Focs artificials,
Sant Bartomeu,
Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla; Tabernacle de Sant
Bartomeu; canelons i pollastre ,tapes, visitants i turistes,
Pendonista, Agost, Cap de Colla; Cap de la Vila; Ofici, el Drac,
Versos diabòlics, Color groc; Bastoners, Caps Grossos, Entrada de
gralles o Grallers; Munió de gent al Cap de la Vila; Cartell de la
FM; Setembre; Gegants:
Gegants
“Americanos” (Cubanitos); Gegants de la Vila; Gegants Moros,i
Cabeçuts; Castells i castellers; Balls
populars: De
Cercolets,De Cintes, De Diables, De Gitanes ,De Panderetes, De
Pastorets, De Bastons; Palmeres..., Gent de barra de bar; l'Àliga
de Sitges,
(que diuen porta les ales a l'inrevés); El Negre-Negre de Sitges;
Respecte, la Colla Vella dels Diables; la Colla Jove dels Diables;
crits, bots,i disbauxa; Rua, cercavila, desitxos de”Bona
Festa Major...!!!”;
Dinars de Festa Major; dinars per emportar : mocadors vermells; crits
de ”Visca
la Festa Major...!!!;“Gloriós
Sant Bartomeu, que de Sitges n'és patró, Visca la Festa Major!”;
Sant Bartomeu i Santa Tecla compatrons sitgetans; Traques;
espardenyes emvetades, soroll de picarols,”La
Colla del Cep”;
taules familiars; balls clàssics, Casino Prado , Societat Recreativa
El Retiro; barrets de palla, portants del Drac; sortida d'Ofici;
Cercavila infantil, la
Jove de Sitges;
un Mòbil per persona, ”Un agost pels bars i restaurants”; moltes
pubilles; balcons guarnits, colles de nois i noies amb les mateixes
samarretes;La Festa
Major de Sitges, una festa patrimonial d’interès nacional;
Ràdio Maricel, Encesa de 21 morterets a la Platja de la Fragata;
Repic de campanes; Havaneres, TRACA, lliurament de la bandera;
trasllat de la imatge de Sant Bartomeu a casa del Pendonista; els
darrers petards; i un xic de pluja, i
no ens deixem
els silencis,
dels darrers dies,que
al final s' agraeixen i molt.
Tot
això que de debò ho he fet A
CORRE-CUITA,
i que segurament m'he deixat molta cosa al magí, per una altra
vegada, i encara hi arribaré a temps a dir: Visca
la Festa Major!
Malgrat la nostra fama de viatgers, pels carrers de Marsella es
veuen més rates que no catalans. Investigant una mica, però, descobrim
algunes petjades catalanes a la segona ciutat més habitada de l'estat
francès
Vam pujar a Marsella amb una
criatura acabada de néixer al seient del darrere del cotxe i fugint de
la calor de Barcelona. Una possibilitat d’intercanvi de casa de darrera
hora havia decidit la destinació. Mentre travessàvem Catalunya Nord
pensava que, fet i fet, en sabia ben poca cosa jo, de Marsella. Que té
un port important, més famós per la mala fama d’algun dels seus
habitants que no per la importància comercial, que la màfia corsa hi
controla o controlava el tràfic de droga i que la convivència amb la
immigració algeriana de segona o tercera generacions no sempre és fàcil i
de tant en tant es pot comprovar públicament i notòria amb revoltes de
més o menys intensitat a les banlieues.
També recordava haver-hi anat una nit fa anys partint
d’Ais-de-Provença, per escoltar el meu amic Manuel Amelong en un concert
de tango en un bar. Incapaç de recordar on, només sé que era Tots Sants
per les carabasses il·luminades. Amb ell i família vam anar a
banyar-nos en una altra ocasió a les famoses Calanques, un imponent
massís de penya-segats a la vora de Marsella amb alguns punts de teòric
accés al mar. Fins i tot recordava haver vist aquesta costa en algun
dels films de Robert Guédiguian, un dels directors francesos que
m’agraden i que després vaig saber que era nascut a tocar d’allà gràcies
a aquest bonic article de Xavier Montanyà.
També va ser Xavier Montanyà qui em va fer descobrir un llibre colpidor de l’anarquista Jean-Marc Rouillan (Odio las mañanas, 2010), un relat molt cru i directe de la seva experiència a les presons franceses. Em sonava que en alguna entrevista
que Montanyà havia fet a aquest antic company d’aventures de Salvador
Puig Antich hi apareixia la ciutat, però aquesta era l’únic i dèbil
lligam entre Catalunya i Marsella que era capaç de construir en aquell
moment.
La ciutat ens va agradar d’entrada: prou bruta i desendreçada per a
merèixer el nom de ciutat, cent per cent mediterrània, plena de vida
malgrat ser el mes d’agost, i una vida que intueixes que en molts casos
no és senzilla. Marsella té olors i colors, parets pintades, solars
abandonats, alguns carrers principals i molts carrerons que conviden a
perdre-s’hi. La ciutat menys francesa de totes, com Berlín és la ciutat
menys alemanya, acumula mala fama i autoodi, sovint justificats però
també exagerats. És una ciutat sense grans museus ni edificis
emblemàtics que justifiquin la invasió turística. El port i la
bullabessa semblen que són els dos grans actius a oferir als visitants.
De fet, una de les coses que ens va sorprendre va ser l’absència
gairebé total de catalans. Acostumats a trobar-ne als racons més
llunyans del planeta, resulta que aquests 500 quilòmetres de carretera
no formen part del nostre mapa viatger. Quan en un supermercat vaig
veure un noi amb una samarreta que era una gran estelada vaig pensar que
si més no n’hi havia un, però després va resultar que xerrava francès.
Res, que pels carrers de Marsella es veuen més rates (de dimensions
considerables) que no catalans. L’escut de la Generalitat En una ciutat estrangera sempre cal anar amb els ulls ben
oberts. De fet, en general, en la vida cal tenir-los ben oberts, però
almenys quan som fora del nostre hàbitat natural segur. Va ser així que
un dels primers dies, enfilant la part alta de la famosa Canebière en
direcció al port, vaig veure una cosa de cua d’ull que em va fer aturar i
comprovar si no era que veia visions. I no: allò que s’albirava al peu
d’una estàtua èpica d’aquestes que omplen viles i ciutats franceses era
efectivament l’escut de la Generalitat. L’escut forma part d’una placa
que, en francès, ret homentage als voluntaris catalans, ‘combatents de
la llibertat’, caiguts en el decurs de les dues grans guerres.
L’estàtua, anomenada ‘Monument aux mobiles’, és dedicada originalment al
miler de soldats de la zona que van perdre la vida a la guerra
franco-prussiana de 1870-71.
La troballa em va fer gràcia i vaig decidir de fer-ne un piulet.
La màgia de les xarxes socials va fer la resta. La Marta Rojals em va
dur fins a en Francesc Serés i aquest va explicar que la placa s’havia
pogut col·locar gràcies a la tossuderia d’un català exiliat durant la
dictadura franquista a Marsella, Francesc Panyella, tal com constava al
final d’un article
que li havia dedicat feia uns anys. Estirant del fil vaig descobrir que
la placa s’havia col·locat l’11 de novembre de 2012 i que,
efectivament, la insistència del Cercle Català de Marsella, presidit
aleshores per Panyella, n’havia estat una peça clau. A la inauguració hi
va assistir la delegada de la Generalitat a França, Maryse Olivé, a més
de diversos càrrecs municipals.
Fundat fa just un segle, el Cercle Català de Marsella
té l’honor de ser la comunitat catalana de l’exterior més antiga
d’Europa. En aquella època, Marsella va acollir molts catalans que
fugien de la crisi econòmica. També n’hi havia que hi anaven per motius
polítics, com els dirigents obreristes que cercaven refugi després de la
Setmana Tràgica i, més tard, els qui no volien anar a fer la guerra del
Marroc, els perseguits per Primo de Rivera i els exiliats de la guerra
del 1936-1939. Tot plegat va fer que el Cercle Català es convertís en un
‘niu de separatistes, socialistes i anarquistes’, segons un document de
la policia francesa del 1928. Durant la dictadura franquista, el Cercle
va denunciar la barbàrie feixista i alguns socis van ser víctimes de
represàlies, com ara restar confinats a la ciutat sense permís per
sortir-ne. Quatre barres a la catedral Les xarxes socials també ens van donar la pista del següent
símbol de catalanitat a Marsella. Des d’Alemanya, Heike Keilhofer ens
deia que Felix von Grünberg, amic de Catalunya i aleshores diputat
socialdemòcrata, havia estat feia poc a la catedral i que hi havia vist
una gran senyera catalana penjada a la nau central. Aquí, però,
l’explicació és senzilla: hi ha penjades les banderes de totes les
‘regions’ de França i les quatre barres hi són en representació de
Catalunya Nord. També hi ha la bandera europea.
Més curiosa és la història d’una relíquia que encara avui es conserva
a la catedral de València. Resulta que en una paret de la capella del
Sant Calze hi penja una gran cadena de ferro. És un fragment de l’enorme
cadena que temps enrere tancava el port de Marsella. Durant un atac
ordenat pel rei Alfons el Magnànim a la ciutat francesa l’any 1423, el
capità d’un dels vaixells de la flota reial, Romeu de Corbera, les va
trencar i se’n va endur un tros com a trofeu. L’arpó que va utilitzar
també es pot veure a la catedral de València amb la cadena marsellesa.
Fins ara, tots els intents dels marsellesos de recuperar la cadena han
fracassat. Fotografia: Josep B C , Viquipèdia.La torre i la platja dels catalans Però la sorpresa més gran encara havia d’arribar. Un dia que
feia calor i volíem anar a banyar-nos, vam comprovar al nostre mapa de
la ciutat que la platja que teníem més a prop es deia justament ‘platja
dels Catalans’! D’on devia venir aquest nom? Hi vam fer cap, és clar.
S’hi pot arribar fàcilment a peu, després d’una caminada agradable des
del Port Vell, primer pel moll de Rive Neuve i després pel bulevard
Charles Livon. El tram final és, justament, el carrer dels Catalans.
La platja no és gaire gran i potser no és la més bonica, però és
perfecta per a copsar l’ambient local i refrescar-se. A tocar de les
cases, una gran portalada de ferro amb les lletres ‘Plage des Catalans’
rep els banyistes. Baixant unes escales hi ha vestidors, lavabos, un
petit bar i la sorra blanca i fina, d’aquella que s’enganxa a la pell.
Ens hi vam instal·lar i vam passar unes hores precioses observant l’anar
i venir de la gent, els jocs de la quitxalla, la pilota que molesta els
qui prenen el sol, les dones àrabs que es banyen vestides… Quan es pon
el sol, fan fora tothom i tanquen la platja a cop de xiulet. El dia que
hi vam anar, una dona gran d’origen asiàtic protestava de l’aigua estant
perquè acabava d’arribar i es va fer pregar i xiular un munt de
vegades.
Com que no havíem llegit El comte de Montecristo d’Alexandre
Dumas, ens va tocar investigar la procedència del nom. Resulta que el
1720, Marsella va viure una gran epidèmia de pesta negra (anomenada ‘la
Grande Peste’) i va perdre la meitat de la població. Les autoritats van
mirar d’atreure gent d’uns altres indrets i un grup de pescadors
catalans se n’hi va anar. Els pescadors catalans tenien fama
d’aventurers i no els feia por d’anar a provar sort en aigües allunyades
on hi hagués menys competència o més peix.
Els catalans es van instal·lar a l’àrea d’allò que s’anomenava cala
Saint Lambert, on hi havia una infermeria abandonada, construïda el
1560, que durant l’època de la pesta havia servit per a deixar persones i
mercaderies en quarantena. La Torre des Catalans, encara visible a
l’esquerra de la platja, és un vestigi de l’antic llatzeret. Les
famílies dels pescadors van constituir un petit barri, conegut com el
barri dels catalans, que en aquella època restava allunyat del port i
d’una ciutat on moltes cases encara eren tancades o abandonades.
La relació dels pescadors catalans amb els pescadors marsellesos no
era bona. Els catalans pescaven de nit amb palangre i els occitans de
dia amb mètodes més clàssics. Els catalans treien més peix i els
occitans els acusaven de destruir el fons marí, no respectar el
reglament, no pagar taxes i fer contraban de tabac i d’alcohol.
Segurament devia ser cert –si més no en part–, però els intents de
foragitar-los van ser debades, perquè, com recull Pierre Echinard al
llibre Les catalans à Marseille aux XVIIIe et XIXe siècles, el
govern local de l’època va deixar escrit: ‘Cinquanta anys d’experiència
ens han provat que els devem l’abundància de millor pesca. Quan els
catalans s’han allunyat dels nostres ports o han cessat la seva pesca,
el preu del peix ha pujat de cop en tal proporció que ha estat
impossible que el poble tingui aliment.’ Els catalans també treien
profit d’un acord del 1761 entre els Borbó de França, Espanya i Nàpols,
que permetia per exemple als francesos de treure peix a Gibraltar, però
també deixava els catalans amb les mans lliures per escometre llenguados
i sardines a la costa francesa.
Durant anys, els catalans van pescar amb èxit i van mantenir costums i
llengua. Els conflictes comercials i les enveges van fer que tinguessin
poca relació amb la població local. El barri formava part de
l’extraradi de la ciutat, fora de la muralla. Quan el 1860 es van
construir els carrers que el connecten, el barri es va posar de moda i
fins i tot Napoleó s’hi va fer construir un palau a la vora. Poc
després, els Banys dels Catalans ja tenien 70.000 clients. Hi havia
plans per a construir un casino i un hotel i la pressió urbanística i
les expropiacions van acabar expulsant el centenar de catalans que hi
restaven, que van haver de tornar al seu país o marxar a altres punts
de la costa occitana.
Avui resten un carrer, una platja i una torre que recorden la
presència catalana. El segon club de futbol de la ciutat és originari
d’aquest barri i es diu Union Sportive Marseille Endoume Catalans. I hi ha, és clar, la referència literària. A El comte de Montecristo
(1844), el protagonista s’enamora d’una catalana que viu al barri dels
catalans, Mercè Herrera. Dumas explica així com era aquell barri i la
gent que l’habitava, en traducció de Jesús Moncada:
«A cent passes de l’indret on tots dos amics, amb les mirades
clavades a l’horitzó i parant l’orella, es bevien l’escumejant vi de la
Malgue, s’eleva darrera un turó pelat i rosegat pel sol i pel mestral,
el barri dels catalans. Un dia una colònia misteriosa va sortir
d’Espanya, i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba
actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma
desconegut. Un dels caps, que entenia el provençal, va demanar al
municipi de Marsella que els donessin aquell promontori àrid i pelat en
el qual, com els mariners antics, acabaven de treure de l’aigua els seus
vaixells. Van concedir-los la petició, i, tres mesos després, al
voltant de dotze a quinze embarcacions amb què havien portat aquests
gitanos del mar, s’aixecava un poblet. Construït d’una manera estranya i
pintoresca, mig moro i mig espanyol, és el que veiem avui habitat pels
descendents d’aquella gent, que parlen la llengua dels seus pares. Al
cap de tres o quatre segles, continuen fidels al petit promontori sobre
el qual s’havien llançat com una bandada d’ocells marins, sense
barrejar-se gens ni mica amb la població marsellesa, casant-se entre
ells i conservant els costums i el vestit de la mare pàtria de la
mateixa manera que n’han conservat la seva llengua.»
Quan l’endemà vaig visitar el mercat del peix al Port Vell i vaig
observar com el peix canviava ràpidament de mans, no vaig poder evitar
de pensar que potser algun d’aquells pescadors que tallava la tonyina
amb mà experta era descendent d’un pescador català o de Mercè Herrera.
