diumenge, 28 de maig del 2017

De Tavertet a Rupit: natura i tradició a Collsacabra

RUTES


De Tavertet a Rupit: natura i tradició a Collsacabra

Gustau Nerín
Foto: Alberto G. Rovi - Viquipèdia
Barcelona. Dimarts, 9 d'agost de 2016
 EL NACIONAL                  
       
Collsacabra Tavertet Alberto G Rovi. Viq











La ruta d'avui ens durà fins a un paisatge natural impressionant: els cingles de Tavertet, on la natura es presenta amb tota la seva imponència. Sortirem del poble de Tavertet i anirem fins a Rupit, un poble admirablement cuidat. Un recorregut d'una mica més de dues hores, per un camí sense dificultats especials, tot seguint la ruta del GR-2 pel massís de Collsacabra. Qui vulgui tornar caminant necessitarà com a mínim dues hores més.

Una passejada amb vistes

Podem deixar el cotxe a l'aparcament públic de Tavertet. Es recomana, abans de sortir, aturar-se al mirador del poble, des d'on tenim unes magnífiques vistes del pantà de Sau. Des del centre de Tavertet ens dirigim cap a Can Jufré on podem prendre el GR-2. La dificultat és mínima, ja que tot el camí està pavimentat. El camí puja ràpidament en sortir de Tavertet. Però la pujada forta acaba aviat i no hi haurà desnivells importants fins que s'apropi a l'arribada a Rupit, quan torna a baixar. Un dels elements clau de l'excursió és veure, de ben a prop, les impressionants parets de més de 100 metres d'alçada, dels cingles de Tavertet. A la part més alta del recorregut hi tenim unes perspectives fantàstiques, tant quan fa sol, com quan hi ha boira i els núvols queden per sota de l'espectador. Diuen que a Tavertet t'hi sents com al cel. El camí transcorre entre rouredes i fagedes, i pastures on trobarem algunes masies de gran bellesa, com la Masia de l'Avenc, del segle XIII, que ara es dedica al turisme rural.

Els cingles de Tavertet. Fotografia: Alberto G. Rovi. Viquipèdia.

Un poble amb encant

Rupit és una de les localitats més visitades de la Catalunya interior. No espereu, doncs, trobar-hi pau i aïllament. Es tracta d'un típic poble català de muntanya, construït al voltant d'un castell, que es manté molt ben conservat. Hi ha qui el defineix com "un poble de pessebre". Manté una quarentena de cases construïdes entre els segles XVII i XVIII, en molt bon estat (una de les més maques és la ferreria, de 1711, però també val la pena aturar-se a la notaria Soler). Eren cases d'artesans i menestrals, perquè en aquella època Rupit era una de les principals poblacions de la zona. Té un curiós pont penjant, de 1945, que fa molta sensació de creuar. Si ens queden energies, val la pena apropar-se a l'església de Sant Joan de Fàbregues, un bonic temple romànic. I des d'allà, els més atrevits, poden continuar cap al Salt de Sallent, una bonica cascada. Passaran per unes curioses tombes medievals: les fosses dels Bassis, excavades directament a la roca..

Rupit

Amb, o sense retorn

Després de la passejada, és de rigor aturar-se a Rupit, a dinar, o, com a mínim, a fer el vermut. No és difícil trobar un lloc per menjar, perquè és una localitat freqüentada pels excursionistes i per visitants de cap de setmana. Podem recomanar dos establiments de cuina casolana: Ca l'Estragues i l'Hostal Estrella. Són aconsellables als dos els plats típics catalans: sopa de galets amb mandonguilles, vedella amb bolets, xai al forn, peus de porc, ànec... Després de descansar a Rupit, hi ha la possibilitat de retornar a Tavertet caminant: es pot fer un camí alternatiu, per no repetir el mateix itinerari. En aquest cas, passaríem per la part alta dels cingles, amb unes grans vistes sobre Les Guilleries.

La Foradada. Alberto G. Rovi. Viquipèdia.

Els complements

Un cop recuperat el cotxe, hi ha diversos indrets atractius a la zona que es poden visitar sense fer gaire marrada. Ben a prop de Rupit hi ha alguns pobles molt bonics. Un d'ells és Cantonigròs, des d'on es pot visitar la Foradada, un impressionant salt d'aigua en un paratge curiosament erosionat, on és un gust banyar-se a l'estiu. I, a sis quilòmetres de Rupit, un altre poble que val la pena visitar: l'Esquirol (oficialment, Santa Maria de Corcó). A aquesta zona també mereix una visita la capella de Sant Julià de Cabrera, situada a una zona elevada del Collsacabra. En direcció contrària, sortint de Rupit cap a l'Est, podem arribar al Santuari de la Salut, a 11 km. Aquest santuari es troba a Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa. El seu nom li ve d'una font d'aigües medicinals. Des d'allà es gaudeix d'unes fantàstiques vistes sobre el Canigó i la Garrotxa. Des d'allà podem anar fins al Santuari del Far, a 7 km. Està situat al capdemunt d'un cingle i té unes grans vistes dels cingles de Tavertet, del Montseny... Diuen que en dies clars, amb binocles, fins i tot es pot veure el Puigmajor de Mallorca.

divendres, 19 de maig del 2017

Istria, el jardín del Adriático


      
       

Istria, el jardín del Adriático

No hay fronteras para el sabor que destila la Península de Istria, sea su población italiana, eslovena o croata. El Mar Adriático puso denominador común a su arquitectura, playas y recetas gourmet: la excelencia. Istria vio piratas en sus costas, romanos, bizantinos, turcos y austriacos. Al final atesora lo mejor de todos ellos, entre el Golfo de Venecia y la Costa Dálmata. Tres países se entienden allí en el dialecto de la buena vida.

Maurilio de Miguel
 | 
Foto: iStock
            
La caída del Telón de Acero cambió los mapas en Europa, atendiendo a nacionalismos durante siglos soterrados. Hasta el Danubio habían llevado rusos y otomanos sus disputas. Pero, tras las dos guerras mundiales, todo imperio se retiró de los Balcanes, dando lugar provisionalmente al Estado yugoslavo... Un avispero de minorías raciales y religiosas, llamada tarde o temprano a ondear distintas banderas, aunque bajo afinidad inevitable de idiosincrasias. Tal ocurre cuando hablamos de la Península de Istria como espacio geocultural por encima de las nacionalidades que contiene. Un pescador de Eslovenia tiene más en común allí con su homólogo croata que con sus compatriotas de los Alpes.
La Península de Istria imprime carácter, hable dialecto veneciano de Trieste o lenguas eslavas. Eslovenia fue el primer Estado en constituirse al estallar la guerra serbo-croata de 1993, logrando salida marítima para separar las fronteras italianas del conflicto. Después se hizo valer Croacia como país independiente. La población croata ocupaba casi todo el litoral adriático de los Balcanes y, en consecuencia, la mayor parte de Istria quedó de su lado, entre el Golfo de Trieste y la costa de Knavar.

Dalmacia se llamó esta comarca, bajo posesión romana, el año 177 a.C. De ahí que Eslovenia lleve conservando en pie, más de dos milenios, el palacio pretoriano de Koper, su puerto peninsular más activo. Los piratas tenían en Istria una de sus plazas fuertes, dueños de los secretos para navegar sus corrientes marinas. Ya el historiador griego Estrabón se refería a la dolce vita de sus latitudes... En fin, los posteriores trasvases de población impuestos por las potencias que allí gobernaron hicieron el resto a la hora de unir a unos y otros bajo la misma brisa adriática, por encima de fronteras trazadas o por trazar. Unas fronteras bastante diluidas, ahora, al ingresar Eslovenia y Croacia en la UE.
Viaje en el tiempo
La ciudad italiana de Trieste no pertenece a la Península de Istria, pero viene a ser el acceso natural a ella para los viajeros que llegan del Mediterráneo Occidental. Trieste, encrucijada entre la Europa del Este y el Oeste, dos estilos diferentes tres décadas después de la Perestroika. Para comprobarlo no hay más que desplazarse 30 metros de su estación de tren modernista a la de autobuses. Una calle separa su Ferrovia del hangar donde los viejos autocares del socialismo real ponen rumbo a los Balcanes, con pasajeros taciturnos... Todo un viaje en el tiempo.
Solo Muggia conserva nacionalidad trasalpina, a día de hoy, entre las localidades preferentes de la península. Y eso que hasta 1797 dominó  aquellos pagos la República de Venecia, lo que explica que aún se hable italiano en Rovinj, el extremo sur de Istria. Muggia en todo caso se postula como centro turístico norte, antes de pasar a sus espacios eslovenos, sin que su periferia fabril haga presagiar lo mejor: el relax de playas a la sombra de villas con encanto que desde Koper llega más tarde. Koper tira del antiguo Condado de Istria hacia el sur, entre fuentes, arcadas y callejones venecianos que no impiden la amplitud de plazas como la que recuerda a Tito, el caudillo socialista que gobernó Yugoslavia durante 27 años.
Apenas 42 kilómetros de costa adriática posee Eslovenia. Los suficientes, sin embargo, para custodiar también unas salinas, cerca de las cuales, en Portoroz, opera una granja salvaje de peces, que nada tiene de piscifactoría. En cuanto a puertos deportivos, Piran le pone al país plaza mayor frente al mar, galerías de arte y tabernas de genuino sabor, en un intento de dirigir su turismo hacia el consumo cultural. Porque se trata de un burgo cuyas casas caen en cascada hacia la ensenada, con señas de identidad modernistas entre los estilos Liberty y Secession de sus edificios. Fue Piran antiguo faro de navegantes, lo que le otorga autoridad estética.
Piran | iStock
Vestigios romanos
El interior esloveno de la península abunda asimismo en conjuntos monumentales y amurallados tales como Rihenberg y Stanjel, donde la familia Ferrari se hizo diseñar espectaculares jardines. Se diseminan por latitudes cársticas y Gorisçia reina sobre ellos entre viñedos, con el museo etnográfico más llamativo y un festival de jazz que ha traído artistas residentes al lugar, tanto patrios como foráneos. Queda dicho que Piran desciende hacia las aguas a modo de ladera.
Y, ya por tierras croatas, de esta guisa encuentran también la playa, hasta la localidad de Porec, pueblos menores como Savudrija, Umag y Novigrad, también amurallado este último y dueño de un celebrado festival veraniego que atiende por Cittanova Music Nigths. Hablamos de tierras que se adentran en el mar y vivieron de la pesca, industria que en Porec se remonta a la mitad del siglo XIX. Decumanus y Cardo Maximus se siguen llamando las avenidas de Porec, rumbo al templo de Neptuno que vio tallar mosaicos bizantinos en la Basílica Eufrasiana, su primera construcción cristiana, hoy Patrimonio de la Humanidad. Fuera del casco antiguo custodia Porec las estalactitas cavernícolas de Beredine y, para prevenir conductas primitivas del turismo, lo conduce a los complejos Laguna Verde y Azul, asimismo extramuros. En Porec quedan casas romanas y palazzos venecianos que los siglos mantienen, a resguardo, como vivienda privada.
Claro que, para vestigios romanos de envergadura en la península, el anfiteatro que preside Pula, mirando al mar. 60.000 habitantes hacen de Pula la mayor ciudad del Condado. Roma comprendió pronto su importancia geoestratégica. También el Imperio Austrohúngaro, que allí tuvo su Academia Real para ingenieros militares. Y, por lo demás, actrices como Laura Antonelli y Alida Valli vinieron al mundo en su caldo de cultivo mediterráneo.
Anfiteatro de Pula | iStock
Camino de Pola desde Porec se pasa por Vrsar, que presume de mareas azul turquesa. Se atraviesa luego el fiordo de Lim y Rovinj, asentamiento isleño que en 1763 se unió al continente, tras ver cómo sus tribus de Iliria se romanizaban, adquirían naturaleza bizantina, se sometían a los francos, al Patriarcado de Aquilea y, a la postre, al Doge veneciano. De aquel entonces data su renacentista Torre del Reloj y el Arco de Balb, uno de los tres accesos que poseía su ciudadela. Posteriores son sus magníficas vistas desde la iglesia de Santa Eufemia y la colonia de pintores que puebla el lugar.
Medulin se llama la villa más meridional de Istria, ubicada entre olivos, viñedos, campos de trufa y yacimientos arqueológicos, como los del Vizula, el monte Vzcevan y Sveti Petar. Y, al doblar la península en dirección Este, surge la cuenca minera de Labin, en su día también fortificada por los venecianos. Vestigio de ello es la Puerta de la Santa Flor, tras la que se alcanza la plaza principal de esta villa, cuyas fachadas lucen colorido casi tropical. La llamada de la costa permite al Condado atesorar, tierra adentro, los orígenes remotos del castillo en torno al cual creció la medieval Pazin.
Bajo su museo etnográfico, el río Pazincica se adentra en la tierra, dando lugar a una espectacular sima cárstica: la Cueva de Pazin. Sus caminos discurren por un cañón de medio kilómetro, sobre 100 metros de caída libre... Toda una puesta en escena geológica que en 1885 inspiró a Julio Verne la novela titulada Mathias Sandorf, entre espeleólogos.
Muggier | GordonBellPhotography / iStock
Región de grandes artistas
Los novelistas Julio Verne y James Joyce habitaron y escribieron en Istria, siglos después de que lo hiciera Dante Aligheri, padre de las letras italianas. La belle époque y el modernismo, en todo caso, fraguaron la edad dorada de la península, sumando a sus crónicas el quehacer del compositor Gustav Mahler, el médico Robert Koch e Isadora Duncan. No en vano, la aristocrática ciudad de Opatija ejerció como epicentro de la vida artística centrouropea en tiempos del emperador Francisco José, allí donde el continente se anuncia.
Fue Opatija la gran residencia estival de los cortesanos austrohúngaros, del siglo XIX al XX, según pregona todavía su urbanismo costero, festoneado de palacetes, casas de baño y fachadas de grand hotel. Abbazia se llamaba entonces y el parque de Villa Angiolina, con su jardín botánico y sus marquesinas de orquesta, invita a cerrar los ojos, para oler y oír lo que fue perfume sonoro en la cultura de los grandes balnearios. Su arquitectura historicista, así como el museo que la casa suiza añade a las exposiciones de Villa Angiolina, explica que Opatija lleve por sobrenombre La Rivera del Adriático. Más allá queda ya la Bahía de Kvarner y la actual ruta del turismo dental que parte de Rijeka. Se siguen tomando las aguas medicinales por estas latitudes, cuyos odontólogos, por si fuera poco, se han hecho además famosos en todo el mundo. Pero esta ya es otra historia.
Vino y jamón más allá...
Dioniso se recostó en Istria al pasar a llamarse Baco en el panteón de divinidades romanas... Aunque desconocido todavía, bajo las viñas franco-alemanas de riesling y frente a los caldos italianos, gana puntos y adeptos el vino de autor esloveno. Se sirve en las tierras cársticas de la península y, regando su cocina creativa, atrae a quienes piensan que la brisa mediterránea se reduce en Eslovenia a sus 42 km de costa, con puerto de recreo en Piran y cargueros en Koper. El malvasía con Denominación de Origen sorprende en las bodegas de San Martin, Cejkotova Domaiya y Casa Crasna.
Jamón con rúcula en Trieste. | iStock
Por si fuera poco, en semejante comarca se anuncian jamones de calidad pata negra... No necesitan ahumarlo para que sepa a gloria, lejos de Extremadura. La villa rehabilitada de Goriska ejerce como epicentro cultural de tal zona viticultora, permitiéndose cada año un festival de jazz y otro de poesía, ambos al calor del vino. Stare Goriska se llama la ciudad que, tras la I Guerra Mundial, quedó del lado italiano, con población balcánica. El reajuste de aduanas, tras la caída del Imperio Austrohúngaro, hizo que en la Yugoslavia de Tito naciera una Nova Goriska, a su vez partida en dos con el Telón de Acero. Se entiende así que, frente a su estación ferroviaria, donde se estableció el último checkpoint trasalpino, en el 2004 celebrase Eslovenia, a bombo y platillo, su entrada en la UE sin fronteras.

diumenge, 14 de maig del 2017

L’enigma no resolt de l’estel més misteriós de l’univers

Ciència i Tecnologia > Ciència

L’enigma no resolt de l’estel més misteriós de l’univers

Un fenomen de dimensions colossals afecta un estel mitjà de la constel·lació del Cigne



Hi ha un estel a la nostra galàxia que experimenta un fenomen extraordinari, de dimensions colossals. I els astrònoms encara no saben explicar què és.
Tot va començar el 2009, amb el llançament de la missió Kepler  de la NASA, que tenia l’objectiu de detectar planetes fora del nostre sistema solar. El telescopi de la missió va començar examinant una part reduïda i molt concreta del nostre univers observable, on hi ha uns 150.000 estels. Durant quatre anys, el telecopi va anar observant la brillantor d’aquestes estrelles distants, per detectar si hi havia en algunes d’elles disminucions de la intensitat de la llum pel trànsit de planetes que poguessin tenir. I efectivament, el telescopi Kepler ha permès la detecció de moltíssims trànsits, i la confirmació de l’existència de molts exoplanetes. Però en una d’aquestes estrelles, la KIC 8462852, situada a uns 1.500 anys llum de nosaltres, a la constel·lació del Cigne, les disminucions de llum que s’hi van detectar eren del tot anòmales, i no s’hi trobava cap explicació. Va néixer així el gran enigma de l’estel més misteriós de la galàxia, coneguda popularment com l’estel de Tabby, en honor a la seva principal investigadora, l’astrònoma nord-americana Tabetha Boyajian.
Les baixades de llum de l’estel tenien lloc en períodes aproximats d’uns set-cents dies, uns dos anys. Aquest mes de maig del 2017 n’hi ha d’haver una altra, i els astrònoms hi tenen la mirada posada. Les baixades que es van detectar entre el 2009 i el 2013 tenien unes característiques absolutament sorprenents. Per entendre-ho, val la pena recuperar les paraules de Boyajian, la seva descobridora, en la conferència que va fer en el Ted Talk de l’any passat:
«Quan un planeta fa un trànsit per un estel, bloca una mica de la llum, i la profunditat d’aquest trànsit reflecteix la mida de l’objecte que passa entre l’estel i nosaltres, que l’observem. Així, per exemple, agafem Júpiter: els planetes no arriben a ser gaire més grans que Júpiter. [El trànsit de] Júpiter faria una caiguda de l’1% en la brillantor d’una estrella com aquesta [una vegada i mitja el nostre Sol]. La Terra, d’altra banda, és onze vegades més petita que Júpiter, i el senyal de baixada de llum amb prou feines seria visible en les dades.
O sigui que tornem al nostre misteri. Fa uns anys els caçadors de planetes, depurant dades a la recerca de trànsits, van veure un misteriós senyal procedent de l’estel KIC 8462852. Deien que només un objecte igual de gran que Júpiter podia fer una baixada com aquella en la llum de l’estel, però també es deia que havia de ser gegant; els trànsits normalment només duren unes poques hores, i aquest es va allargar durant gairebé una setmana.»
Boyajian explica que, a més, la gràfica de la baixada de llum era (anormalment) asimètrica: en comptes de marcar una U en la caiguda de llum es veia una forma estranya de davallada de la llum, volent dir que allò que obstruïa la llum no podia ser cap objecte esfèric com un planeta. L’astrònoma continua així:
«Després, el març del 2011, vam veure això: caigudes de la de llum de l’estel en un 15%. Això és enorme en comparació amb un planeta, que només faria un descens de l’1% com a màxim (…). I de nou, després d’això, no succeeix gran cosa fins al febrer del 2013. Les coses comencen a ser realment de bojos. Hi ha un enorme complex de caigudes en la corba de llum en què apareixen, i duren uns cent dies, tot el temps fins al final de la missió Kepler. Aquestes caigudes tenen formes diverses. Algunes són molt afilades, i altres són amples, i també tenen durades variables. Algunes duren només un dia o dos, altres més d’una setmana. I també hi ha tendències cap amunt i avall en algunes d’aquestes caigudes, com si es superposessin diversos esdeveniments independents. I en aquell moment, l’estel va tenir una baixada de la seva lluentor de més del 20%. Això vol dir que tot el que blocava la seva llum tenia una superfície de més de 1.000 vegades la del nostre planeta Terra.»
L’equip de científics voluntaris que estudiava les dades obtingudes amb el telescopi Kepler es van preguntar si hi havia errors. Però les dades eren bones. I doncs, què passava amb l’estel?
De núvols de cometes a estructures alienígenesContinua Boyajian: «En primer lloc, algú va dir: i si aquesta estrella fos molt jove i tingués al seu voltant el núvol de material del qual va néixer? I llavors un altre va dir: què passaria si l’estel tingués planetes ja formats, i dos d’aquests planetes haguessin topat, de manera similar a la formació de la Terra i la Lluna?»
«Doncs bé, aquestes dues teories podrien explicar una part de les dades, però les dificultats eren que l’estel no semblava pas ser jove, i no hi havia cap resplendor de cap dels materials que s’haurien escalfat per la llum de l’estel en cas que l’estel fos jove o hi hagués hagut una col·lisió.
Algú altre va dir: I si hi hagués un enorme eixam de cometes passant per aquesta estel en una òrbita molt el·líptica?
Això realment és consistent amb les nostres observacions. Però estic d’acord, sembla una mica artificial. Es necessitarien centenars de cometes per reproduir el que observem. I aquests són només els cometes que passen entre nosaltres i l’estel. I així, en realitat, estem parlant de milers o de desenes de milers de cometes. Però de totes les males idees que teníem, aquesta va ser la millor.»
Però la història no s’acaba pas aquí. L’astrònoma va escriure un article explicant totes aquestes observacions, dades i teories, i al mateix temps, un col·lega seu, Jason Wright, va suggerir la possibilitat que hi hagués megaestructures alienígenes al voltant de l’estel.
«Com que les explicacions naturals eren febles, vam tenir la curiositat. O sigui que havíem de descartar que fossin alienígenes. Vam convèncer un col·lega nostre que treballa al programa SETI, de recerca d’intel·ligència extraterrestre, que aquest seria un objectiu extraordinari a atènyer. Un parell de mesos més tard, la notícia d’aquesta proposta es va filtrar a la premsa i ara hi ha milers d’articles sobre aquest estel… I si es fa una cerca a Google, es trobarà això.»
«Ara, podríeu preguntar: “Bé, Tabby, així com s’expliquen els alienígenes aquesta corba de la llum?” Bé, imagineu una civilització molt més avançada que la nostra. En aquest cas hipotètic, aquesta civilització hauria exhaurit l’energia del seu planeta d’origen. Llavors, on podrien obtenir més energia? Ells tenen una estrella mare de la mateixa manera que nosaltres tenim el Sol, i si fossin capaços de capturar més energia d’aquesta estrella, llavors això resoldria les seves necessitats energètiques. O sigui que hi anirien i construirien estructures enormes. Aquests megaestructures com panells solars descomunals s’anomenen esferes de Dyson.
És molt difícil oferir una perspectiva sobre la immensitat d’aquestes coses, però es pot mirar així: la distància entre la Terra i la Lluna és d’uns 400.000 km. L’element més simple en una d’aquestes estructures és 100 vegades aquesta mida. Són enormes. Ara imaginin d’aquestes estructures en moviment al voltant d’un estel. Es pot veure com es produirien anomalies en les dades com, per exemple, caigudes poc naturals irregulars. Però la veritat és que fins i tot les megaestructures exòtiques no poden desafiar les lleis de la física. Qualsevol cosa que fa servir una gran quantitat d’energia produeix calor, però aquí no l’pobservem. També simplement podria ser que irradiés aquesta calor en una altra direcció, i no cap a la Terra…»
El misteri no s’ha resolt. Al llarg dels últims mesos s’han publicat uns quants articles científics que treuen força a la hipòtesi de l’estructura alienígena (les observacions del SETI no van obtenir cap dada concloent) i que reforcen la de l’eixam immens de cometes com a causa dels misteriosos ‘trànsit’ en l’estel KIC 8462852. ’Com a científica, m’inclino per l’explicació natural. Però no em malinterpreteu, crec que seria increïble trobar extraterrestres. De qualsevol manera, sempre hi ha alguna cosa nova i interessant per descobrir’, deia Boyajian.
La missió Kepler va aturar la seva activitat a ple rendiment el 2013, i no va poder fer l’observació de la possible caiguda de llum de l’estel prevista per al 2015. Se’n preveia una altra per aquest mes de maig. Ara això queda més en mans de científics i astrònoms que s’hi dediquin pel seu compte. Tabetha Boyajian va acabar la seva conferència amb aquesta reflexió: ‘Què significarà quan ens trobem un altre estel d’aquesta mena? I què voldrà dir si no en trobem cap altre?’
Podeu veure ací el vídeo íntegre de la conferència de Boyajian:
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

dimecres, 10 de maig del 2017

La NASA publica les imatges més espectaculars obtingudes mai de Júpiter

Ciència i Tecnologia > Ciència

La NASA publica les imatges més espectaculars obtingudes mai de Júpiter

La potent càmera de la sonda Juno ha captat unes fotografies insòlites




La lluna Io i la seva ombra sobre la gran taca vermella.
Recentment ens hem fixat molt amb les maniobres increïbles de la sonda Cassini passant entre Saturn i els seus anells en la fase final de las seva missió de dues dècades a l’espai. L’atenció mediàtica de l’exploració espacial al sistema solar ha deixat una mica de banda la informació que ha vingut obtenint la sonda Juno, també de la Nasa, que orbita Júpiter des de l’estiu passat. En les diverses òrbites que ha anat traçant, la potent càmera de la Juno ha captat unes imatges de Júpiter d’una qualitat i una espectacularitat mai vistes. Les últimes publicades són del moment en què va sobrevolar el planeta més gran dels sistema solar fa menys d’una setmana. La NASA les posa a disposició dels internautes, perquè les editin i permetin d’observar-ne millor tots els detalls, i les publica en aquesta web. N’hem fet una selecció.
La transició entre la part de llum i la d’ombra amb detalls de la turbulent atmosfera joviana:
Una tempesta amb forma de perla capturada per la càmera de la Juno el 27 de març proppassat:
Un eixam de tempestes en forma de remolí en un detall de l’atmosfera de Júpiter:
Nuvolositat a Júpiter, a l’oest de la gran taca vermella:
Júpiter des de sota; ciclons al pol sud del gran planeta gasós:
Tempestes amb forma oval esquitxen el cel de Júpiter:
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

dimecres, 3 de maig del 2017

Museus de Sitges Titulars Culturals (dilluns 24 - diumenge 30 abril)

Museus de Sitges

Titulars Culturals (dilluns 24 - diumenge 30 abril)



Museus de Sitges - Titulars d'informació

MUSEUS DE SITGES

SITGES CULTURAL

PATRIMONI

ART I COL·LECCIONS

UNIVERS MUSEUS

POLÍTIQUES CULTURALS

Repassa els Titulars Culturals de setmanes anteriors