El
Museu d’Història de Catalunya va inaugurar el 31 de març una exposició sobre els templers que es podrà visitar fins al 23 de juliol.
Josep Maria Sans i Travé (Solivella, 1947) és una de les persones que més en saben del país i
el dia 27 d’abril pronunciarà una conferència sobre els templers catalans. Serà una de les activitats complementàries de l’exposició. Sans i Travé és un home incansable. Mentre espera que li portin la premsa en català –a la cafeteria on fem l’entrevista, la tenen en castellà i ell no la vol llegir en aquesta llengua–, té desplegat l’ordinador on repassa la presentació de la conferència que ha de pronunciar (sobre l’origen social dels templers); consulta quan li cal una pissarreta i, a més a més, revisa les galerades d’un llibre de divulgació sobre els templers que apareixerà abans no acabi l’any. Aquest home, que va dirigir l’Arxiu Nacional de Catalunya entre el 1992 i el 2015, viu amb un peu a l’edat mitjana i un altre en el present més immediat. Ara es veu feliç per haver estat un dels artífexs de l’exposició que el museu dedica als templers, un orde militar que durant gairebé dos segles va ser un dels grans poders en l’Europa cristiana. I ens parla d’aquests personatges de fa set segles, i vuit i nou, amb una naturalitat total.
—
Calia que el Museu d’Història de Catalunya dedicàs una exposició als templers? Hi ha res que no s’hagi explicat, encara?—Quedaven moltes coses per a explicar i aquesta exposició és necessària. En primer lloc, perquè s’havia d’haver fet el 2012, quan es complien set-cents anys de la supressió de l’orde, però per diverses circumstàncies, entre les quals les econòmiques, no es va poder fer. Ara es compleixen set-cents anys de l’assignació dels béns dels templers a l’orde de l’Hospital –o de Rodes, o de Malta, com en vulgueu dir– i per tant, té tot el sentit del món, perquè la història no ha fet justícia amb els templers.
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
—
Què voleu dir?—Van ser els grans perdedors, van acabar molt malament, pitjor que els càtars. Per això, al substrat de la consciència europea, hi quedava una reivindicació dels templers, una consciència. Aquí no se n’ha fet la reivindicació social. El 2012 a Europa hi va haver tota una reivindicació de la memòria dels templers i aquí només jo vaig fer unes quantes conferències. Hi havia d’haver hagut actes oficials i fins i tot un congrés que no es va fer per raons econòmiques. Per tant, calia.
—
És a dir, quan parlam de memòria històrica potser ens ho miram malament, perquè gairebé sempre observam fets de fa només setanta anys…—És clar. De la supressió de l’orde del Temple en fa més de set-cents i en el procés hi ha un judici brutal amb el rei de França i l’Església contra els templers, que són condemnats injustament. En tots els processos contra els templers catalans, no n’hi ha cap ni un que assumeixi ni accepti la més mínima irregularitat. Són jutjats amb acusacions falses, els apliquen la tortura i els condemnen per sempre. La societat està en deute amb els templers. Ha de reivindicar la història real i, per tant, la seva innocència. Cada any nombroses organitzacions internacionals que se’n consideren hereves fan una petició a la Santa Seu perquè anul·li la butlla de supressió de l’orde
Vox in excelsor, del 22 de març de 1312, que es dictà durant el concili de Viena del Delfinat i que suprimí sense judici l’orde del Temple.
—
Em sembla que serà tan complicat com aconseguir l’anul·lació del judici al president Companys…—No me’n parleu. És complicat perquè és anar contra una ordre dictada per un papa, però potser serà més fàcil que anar contra l’estat espanyol.
—
El dia 27 parlareu dels templers a la Corona d’Aragó…—Jo no faig servir mai el nom ‘corona d’Aragó’: parlo dels catalans i dels templers catalans. Els aragonesos em critiquen molt, però és que la gran majoria dels responsables de les comandes eren catalans, i els donants també.
—
D’acord, sou a punt de publicar els documents dels judicis contra aquests templers.—Sí, ho publicarà la Fundació Noguera enguany, coincidint amb l’assignació dels béns dels templers als hospitalers. Hi va haver trenta-tres judicis a Saragossa, trenta-dos a Lleida, tres a Olite, tres a Cervera, quatre a Tarragona, vint-i-cinc al Masdéu i set a Nicòsia. És una documentació molt interessant perquè precisament tots es refermen en la correcció de les seves actuacions.
—
Com és que aquests judicis a Xipre afectaren templers catalans fins al punt d’incloure’ls en el volum documental que preparau?—Doncs perquè molts templers de casa nostra anaven a servir a l’Orient i en el moment de la supressió de l’orde encara no havien tornat i, per tant, els enxampen a Xipre i el judici es va fer allà mateix. El servei a Orient obria les portes a les obtencions de càrrecs més importants i, a més a més, alguns templers catalans van arribar a ser grans mestres a l’Orient, com per exemple el solsoní Arnau de Torroja, que ho va ser entre el 1181 i 1184, un clar exemple de català universal.
—
Per què ens fascinen avui dia els templers?—Perquè acaben molt malament i perquè havien estat un orde molt potent i de molt de prestigi. Alguns membres, a més a més, van acabar a la foguera, com per exemple Jacques de Molay, executat el 1317.
—
Els templers han protagonitzat també moltes novel·les històriques…—La novel·la històrica m’agrada molt, tota en general, però passa que ara en llegeixo poca. Tinc una biblioteca de 50.000 volums, un pis ple de llibres, una biblioteca repartida en tres seus i no sé on tinc cada cosa, i moltes moltes fotocòpies. Això és un desori, però m’agrada molt la novel·la històrica i n’he llegida molta. Els templers no han desaparegut mai de la novel·la des del segle XVIII, quan amb la maçoneria les lògies ja s’hi van vincular. Ara també hi ha molts ordes que s’hi volen vincular i reivindicar-ne l’herència, malgrat que la Santa Seu ho refusi.
—
Jaume I va ser educat a Montsó pels cavallers del Temple. Com va influir aquesta decisió en el rei Conqueridor?—Va ser gràcies a la seva educació a Montsó, dirigida pel templer Guillem de Mont-rodon, de Vic, que es va influir en la voluntat reial de conquerir a l’islam com més terrenys millor. Darrere del projecte de conquesta de Mallorca i de València, hi havia els templers i la seva educació en la lluita contra els infidels. Els templers, sempre que podien, feien la guerra, ocupaven territori i intentaven vèncer els islamites aquí i a l’Orient, però a l’Orient no van poder mantenir-se i el 1291 van perdre Sant Joan d’Acre.
—
Potser al Conqueridor li varen inculcar l’esperit guerrer, però la temprança no va ser una de les seves virtuts…—Això forma part de la seva vida privada i val més que ho deixem estar, però en general la moralitat dels membres dels ordes militars no excel·lia. Molts nobles ingressaven a l’orde com una sortida molt bona i el 30% dels frares del temple eren fills de la noblesa, que d’aquesta manera aconseguien una posició social fantàstica: rebien una comanda, súbdits, cabals, feien la guerra… Era una possibilitat millor que no pas una canongia o una abadia. Un 60% eren sergents, fills de propietaris rurals importants, perquè cap templer no podia ser d’origen servil. I els altres eren capellans que no podien tenir cap càrrec a l’orde.
—
Diuen que la supressió dels templers va anar lligada estrictament amb els afers econòmics del rei de França…—És cert, Felip el Bell comença el procés contra ells per les necessitats econòmiques de la tresoreria reial francesa. En tenia, de necessitats, perquè abans del procés havien expulsat els llombards i els jueus, havien confiscat els seus béns i havia hagut de trencar la moneda, és a dir, les havia hagut de recollir per tornar a encunyar-les sense tanta plata i més coure, i això ho va fer dues o tres vegades. Ell sap perfectament que els templers tenen molts cabals a França, perquè en alguna ocasió li han fet de banca i li han deixat diners. I amb el procés aconsegueix de no tornar-los, igual com Jaume II aquí, perquè els béns mobles se’ls van quedar les monarquies i els immobles van passar a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. A Miravet hi havia la torre del Tresor, amb els diners i l’arxiu de tota la província.
—
I encara queda cap tresor templer per trobar?—I tant. Sabeu quin és el més gran tresor templer que queda? Tota la documentació que encara no s’ha publicat. Jo n’he publicada molta, però falten per esporgar molts papers dels segles XII al XIV, que són el gran tresor amagat dels templers. De la resta, no en queda res. Quan es va lliurar el castell de Miravet, els oficials reials van rascar totes les parets per veure si hi trobaven res i els van regirar els hàbits. En els hàbits hi van trobar 6.000 sous, però a l’edifici ja no hi quedava res.
—
Hi ha cap projecte per a treure a la llum tota aquesta documentació encara oculta?—No hi ha cap projecte sistemàtic. S’ha anat fent feina amb els papers de diverses comandes i jo ara treballo la documentació diplomàtica dels templers, que sortirà aviat. Però hi ha tanta documentació que és difícil de fer un projecte sistemàtic. A la vegada, tenim el problema que fins que no estigui tot endreçat no sabrem exactament ni en profunditat qui eren els templers i què van fer a casa nostra.
—
A les novel·les històriques que tant us agraden, sovint hi veiem un últim templer fugint amb papers amagats o diners. Això va passar?—En tenim poquíssims casos i no gens heroics, ans al contrari. Un tal Jaume de Garrigans que era secretari del lloctinent Ramon Saguàrdia, per exemple, quan els oficials assalten Miravet ofereix al rei de fer-li arribar uns documents secrets. S’escapa i es lliura als oficials, però li apliquen allò tan conegut de ‘Roma no paga els traïdors’ i acaba fatal. Era un home culte perquè Saguàrdia enviava cartes al papa, als cardenals, al rei de Mallorca, als comandadors i confiava en ell, que el va trair mentre es preparava la resposta bèl·lica i la resistència als castells. Un altre cas de templer que s’escapava amb tot allò que havia pogut arrambar era el comandador de Peníscola, que tenia un vaixell carregat de diners i objectes de valor, però els oficials reials el van detenir. No n’hi ha gaires casos.
—
Què aprendrà el qui visiti l’exposició sobre els templers al Museu d’Història de Catalunya?—Obtindrà un coneixement rigorós del passat, perquè no és una exposició per a dir que macos que eren els templers, sinó que s’explica tot amb el màxim rigor, des del sorgiment a la primera croada fins a la supressió. Veurà els llocs on es van originar els ordes militars, que són els de contacte entre la civilització cristiana i l’islamisme, és a dir, a Terra Santa amb l’aparició de l’orde del Temple, el de l’Hospital, i el Teutònic; i a la península Ibèrica amb l’aparició de Santiago, Alcántara i Calatrava. Són els dos punts del món on s’originen aquests ordes religiosos i militars. També sabrà que els primers objectius dels templers eren ajudar els pelegrins que arribaven als ports per penetrar cap a l’interior, un indret molt perillós pel gran poder dels palestins de l’època, i que això els atorgaria una gran experiència militar que el monarca podia aprofitar per a defensar el Regne de Jerusalem, envoltat d’enemics pertot arreu. El visitant també aprendrà que els templers representaven l’ideal de cavaller medieval: religiós i armat contra els infidels.
—
Heu dit que els ordes militars sorgeixen en els punts de contacte entre el cristianisme i l’islamisme. Seria correcte parlar de xoc de civilitzacions o és un concepte massa contemporani?—Naturalment que al segle XII es pot parlar de xoc de civilitzacions. Hi és, i tant. Catalunya va lluitar fins que va poder contra l’islam perquè es partia de la idea de la península Ibèrica que havia estat visigòtica i, per tant, cristiana, una visió que només es trenca el 711 amb l’arribada dels musulmans. La recuperació no s’acabarà fins al 1492, després de vuit segles. Es necessita tot aquest temps per tal que un territori cristià torni a ser-ho. És clar que hi havia un xoc de civilitzacions. És clar que els historiadors hem d’evitar els radicalismes, si podem, però a la nostra Barcelona medieval no hi va haver cap mena d’oasi de pau.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Vista de noche del Parador de Cardona. Foto: parador.es
Así son las gárgolas del monasterio. Foto: Renata Sedmakova / Shutterstock.com
El pueblo fantasma de Belchite. Foto: David Sanz / Flickr (con Creative Commons)
En el interior de la cueva. Foto: Roberto F. García / espeleofoto.com
