Dues obres de la col·lecció Cau Ferrat enceten l'Any Casas a Sitges

Vinyet Panyella, comissària de l'esdeveniment, oferirà divendres a la tarda al Museu de Maricel una xerrada sobre "Ball al Moulin de la Galette"

Redacció-Nd | 27/01/2016 a les 13:33h

Especial: Territorials

L'any dedicat a Ramon Casas, s'enceta aquest divendres al Museu de Maricel de Sitges | Wikimedia

 

El proper divendres a les 18.00 hores, la sala gòtica del Museu de Maricel de Sitges acull l’inici de l’Any Casas amb una conferència dedicada a dues obres de l’artista i que a la vegada formen part de la col·lecció del Cau Ferrat: l’oli del Ball al Moulin de la Galette (1901) i la carta de 1890 que Ramon Casas va escriure a Santiago Rusiñol per anunciar la seva arribada a París.

La presentació de les dues obres anirà a càrrec de Vinyet Panyella, directora de Museus de Sitges i també comissària de l’Any Ramón Casas. El Ball al Moulin de la Galette és un de les pintures més destacades que es pot observar al Cau Ferrat. Aquesta obra acostuma a ser la peça més sol·licitada per altres museus, de cara a exposicions temporals.

Amb aquest esdeveniment comencen els actes de l’Any Ramon Casas a Sitges, que commemoraran durant tot l’any, amb diferents iniciatives, el paper i la figura d’aquesta artista i els seus estrets lligams a Sitges, on va ser propietari de Can Rocamora, l’edifici que enllaça el Cau Ferrat i l’actual Museu de Maricel. La seva obra està àmpliament present a les col·leccions dels Museus de Sitges: al Cau Ferrat hi ha 15 olis i 80 dibuixos, mentre que al Museu de Maricel hi ha tres dibuixos, un oli i un plafó de rajoles.

Entusiasme forà, desdeny local

Les intervencions de Frederic Amat a les façanes de BCN no deixen indiferent

 

Natàlia Farré

@NataliaFarreEP

Dilluns, 25 de gener del 2016 - 21:57 CET
EL PERIODICO 

Ara que és més 'fashion' prescindir dels mitjons, fins i tot a l’hivern i portant vestit, Barcelona es bolca en un nou mitjó. Que s’entengui aquí per mitjó la mania tan nostrada de qüestionar qualsevol intervenció artística a l’espai públic. Polèmiques recurrents a la ciutat de les quals no s’ha salvat ni La Pedrera, sobrenom popular que en els seus inicis no era gens elogiós. Amb tot, la controvèrsia més agra va ser el 1992 i va tenir Antoni Tàpies i el seu enorme mitjó per a la Sala Oval del MNAC com a protagonistes. Els enfrontaments entre defensors i detractors van ser considerables i la humil peça de vestir va acabar a l’armari fins que el 2010 va renéixer jivaritzada a la fundació del seu autor. Bé.
  Dues dècades després, el debat torna a estar servit. El nou mitjó mira a Vitruvi i la seva forma ideal de teatre clàssic. I neix com a intervenció: Frederic Amat pretén recobrir la façana del Liceu amb 170 cercles oberts de color sang d’un metre de diàmetre. Proposta arriscada que té el sector dividit, els polítics en guaret (l’ajuntament espera un informe sobre el seu impacte) i el públic amb l’enginy disparat: dònuts, anelles, salvavides i pírcings per a un rocòdrom són les coses més boniques que s’han dit fins ara del projecte. Déu n’hi do.
  Aquest, si acaba sent, no serà el primer dels treballs d’Amat per a Barcelona. Així que el que pertoca és indagar a peu de carrer si les seves intervencions agraden molt o poc. Un treball de camp gens científic que es resumeix en entusiasme forà i desdeny local. Al peu del coliseu líric, els més prudents ho consideren «innecessari per a una façana que ja té la seva pròpia identitat» i aposten per «fer-ho a la part moderna de l’edifici, al carrer de la Unió», com apunta la propietària de l’única botiga històrica que queda a la Rambla. Pels menys ponderats, la proposta és directament «horripilant» i alhora «un niu de coloms i de brutícia». Segons el parer de l’estanquer del carrer de Sant Pau, on dóna part de la façana, «és igual de lleig que l’edifici de Via Laietana, però almenys allà hi ha espai i l’obra resulta menys agressiva».
 

El que els turistes veuen com "original", els veïns no ho miren: "¿Per a què? Fa por"

. L’edifici de Via Laietana és l’Hotel Ohla, el frontal i la rereguarda del qual Amat va omplir amb immensos ulls de ceràmica. «Càmeres de vigilància de plàstic que podrien vendre al Tiger d’aquí al costat», segons descriu un dels pocs barcelonins que circulen pel carrer Comtal. La resta de paisans ni s’ho miren. «¿Per a què? Si fa por», assegura un veí no gaire content amb el que veu des del seu balcó. Molt diferent ho perceben els de fora. Un jove amb aspecte nòrdic –de fet és serbi i té un nom impronunciable– enfoca amb la seva càmera una de les pupil·les de ceràmica. «Ho trobo meravellós i en absolut intimidant», reflexiona.
   De la mateixa opinió són unes noies valencianes que afirmen que ho perceben com una cosa «súper original que contrasta estupendament amb les construccions del barri». Menys entusiasta es mostra un grup d’italians: «No és harmònic amb la resta de façanes», encara que després de pensar-hi bé, donen un cop de mà a l’artista: «Barcelona és una ciutat jove, moderna, al capdavant de l’avantguarda, es pot permetre aquestes coses». La mateixa opinió expressen sobre el Liceu després de veure una foto amb la simulació de l’obra.
Com una tassa de te

Joan S Puig Pasqual

COM UNA TASSA DE TE

Guy Nader i Rosita Calvi, libanès el primer, italiana la segona, es mostren exultants amb Amat. Nader es dedica a la poesia i imagina «el Liceu com una tassa de te la qual agafar per una de les seves nanses». Calvi és ceramista, així que la seva opinió és més pragmàtica: «S’ha de crear nous imaginaris i apostar per l’evolució de l’art». Tots dos coincideixen que és un projecte «fantàstic». La mateixa passió que dirigeixen cap al 'Mural de les olles', la paret del Mercat de les Flors que Amat va entapissar amb olles de ceràmica cap a l’any 2000. A tots dos els «encanta». I a Nader el fascina que totes les formes siguin diferents: «Permet fabular amb les peces en funció de l’estat d’ànim», afirma mentre les observa. No diuen res de la 'Pluja de sang' que decora l’escala del Teatre Lliure, però un intueix que hi estarien a favor. Una cosa que no passa amb l’Enric, un historiador de l’art per a qui les llàgrimes d’Amat són tristes i no aporten res. Ja ho dèiem, entusiasme forà, desdeny local. 

TEMES

• Liceu

A Cadaqués, "ES GREC, Ο ΈΛΛΗΝΑΣ" de Kostas Kóntos

El vaixell d'Odisseu

BLOC DE CLÀSSIQUES DE L'ESCOLA VEDRUNA-GRÀCIA DE BARCELONA

A Cadaqués, "ES GREC, Ο ΈΛΛΗΝΑΣ" de Kostas Kóntos 

El vaixell d'Odisseu 

A Cadaqués, un dels pobles més emblemàtics del paisatge català, s´hi respira Grècia a dreta i a esquerra. Blau sobre blanc, els colors de la bandera hel·lènica són també patrimoni d´aquest indret que forma part indestriable de la vida dels qui se senten (i s´han sentit) literalment atrapats per la teranyina dels seus colors i de la seva llum. Jo mateix en sóc un exemple. Hi ha a Cadaqués una petitíssima comunitat grega (són a tot arreu, com a bons grecs!) arrelada des de fa una pila d´anys que ens va descobrir l´excel·lent programa de cultura gastronòmica Karakia (El camí del temps) dedicat a Grècia. Aquí en teniu un extracte:

“Seguint la premissa que els grecs sempre han estat entre nosaltres, buscàvem altres emigracions a cavall entre els antics foceus i els nostres actuals veïns hel·lènics. Cadaqués va ser el destí. Allà hi viu en Constantí Kóntos, nét d'un bus grec anomenat com ell, però a la grega: Kostas Kóntos.

Era el 1912 i en Kostas Kóntos, acompanyat per una colònia de bussos grecs, van arribar a Cadaqués. Havien sortit de Simi, una petita illa del Dodecanès, perquè se'ls havia acabat el seu modus vivendi, l'extracció d'esponges marines, i van decidir seguir buscant feina mar endins. El que podia semblar una emigració arriscada, no ho era tant si tenim en compte que, en aquella època, els únics bussos professionals de la Mediterrània eren grecs i italians. D'aquesta manera van arribar fins a Mallorca, Barcelona i, finalment, a Cadaqués, on van ser cridats per rescatar un famós vapor enfonsat amb matrícula de Glasgow. En les profunditats d'aquell mar van descobrir el corall i es van establir en aquesta població per treballar en l'extracció de l'anomenat or vermell.
Amb la Guerra Civil Espanyola, tota la colònia que havia arribat amb en Kóntos se'n van tornar i només es va quedar en Kostas, que va arrelar-se aquí tot casant-se amb la cadaquesenca Maria Batllori.

Potser perquè en Constantí té el cor repartit entre Grècia i Catalunya, ens va voler fer notar les similituds que tenen tots dos països. Els cementiris mirant al mar, com el de Portlligat; el color blau tenyint les portes i finestres de les cases cadaquesenques i el mateix Cadaqués, que té uns aires molt semblants a l'illa de Simi.”

Doncs bé, en Kostas, el nét del bus de Simi, ha obert al carrer Unió, 11 de Cadaqués un restaurant (o “sa taverneta”, com a ell li agrada dir) que porta per nom “ES GREC, Ο ΈΛΛΗΝΑΣ”, article salat inclòs. El peix fresc i les especialitats de la cuina grega més tradicional ens recorden que catalans i grecs estem agermanats i seguim compartint molts lligams després de vint-i-set segles. Felicitats, Kostas, i per molts anys! Συγχαρητήρια, Κώστα, kαλές δουλιές!

Publicat per El vaixell d'Odisseu a 17:47

El Nido del Águila, retiro de Hitler en los Alpes Bávaros

 

El Nido del Águila, retiro de Hitler en los Alpes Bávaros

18 octubre, 2014 

Hay varios motivos por los que merece la pena visitar Berchtesgaden (aquí unos cuantos), pero quizá su reclamo más popular es el Nido del Águila, antigua casa de retiro de Hitler y uno de los pocos edificios vinculados al partido nazi que se conservan en Alemania. La Kehlsteinhaus es uno de esos lugares que siempre recomendamos visitar. No sólo nos ofrece la oportunidad de seguir aprendiendo sobre uno de los capítulos más tristes de nuestra historia, sino que además nos brinda la posibilidad de disfrutar de un entorno natural increíble en plenos Alpes Bávaros. Fue una de las visitas más impactantes de nuestro viaje en coche por Alemania.

Breve historia del Nido del Águila

La Kehlsteinhaus, más conocida como Nido del Águila, es una casita tipo chalet edificada en 1939 para el 50º aniversario de Adolf Hitler. Este lugar de retiro se construyó a escasos kilómetros de una de sus guaridas principales; el Berghof, del que sólo quedan algunas ruinas en la zona de Obersalzberg. Situado en lo más alto de la montaña que le da nombre -Kehlstein (1834 m.)-, el Nido del Águila estaba destinado a ser un lugar de descanso para el Führer, pero se cree que sólo llegó a visitarlo unas 10 veces. Y es que, al parecer, Hitler padecía vértigo. Quizá por eso, por su escasa vinculación con el régimen nazi, este chalet se salvó de la destrucción cuando las tropas aliadas lo tomaron en mayo de 1945.

Conociendo la Kehlsteinhaus y los Alpes Bávaros

Hoy en día el Nido del Águila alberga un restaurante y puede ser visitado, pero no es un museo. El acceso es libre siempre que uno suba por la montaña andando, lo cual puede llevar unas 2 horas de subida. Si queréis ahorraros la caminata (lo más probable), deberéis aparcar en el enorme parking del centro de visitantes de Obersalzberg y tomar allí un bus lanzadera. Este bus recorre unos 6,5km por una serpenteante carretera de 4 metros de ancho al borde de impresionantes precipicios. Digamos que no es un trayecto muy recomendable para gente con vértigo. Eso sí, las vistas son inmejorables.

• Ver galería completa en Facebook [26 fotos]

El bus os dejará en la cima y ya podréis ver el Nido bastante cerca, pero aún os quedará una ascensión de unos 125 metros. Este último tramo se puede hacer en el ascensor original de la época, cuya construcción costó la vida de 12 hombres. A este elevador, al que hicieron hueco a través de la roca, se accede a su vez por un túnel de otros 125 metros. Si sois claustrofóbicos, o queréis evitar posibles colas, o si os gusta caminar, podéis subir por un senderito en poco más de 20 minutos (aunque seguro que os resultará más agradable hacerlo de bajada, que fue lo que hicimos nosotros).

Una vez arriba, lo cierto es que no hay mucho que hacer. Lo esencial es disfrutar de las impresionantes vistas, que abarcan un espacio de unos 200km a la redonda. Frente a vosotros tendréis la majestuosidad de los Alpes Bávaros, con el Hoher Göll (2.522 m.) sobresaliendo entre todos los picos, y los Alpes Austríacos (la frontera de Austria se encuentra a pocos kilómetros). Abajo, junto a Berchtesgaden, veréis las aguas del Lago del Rey (Königssee) colándose entre las montañas. Son paisajes para enmarcar .Con suerte veréis algún águila u otras aves pintorescas. Con mala suerte, la niebla no os dejará ver nada. Tenemos entendido que se pueden hacer visitas guiadas en inglés. Quizá merezca la pena, ya que poco se explica allí de la historia del lugar. Por último, tratándose de un restaurante, otra cosa que podéis hacer es visitar el interior (algunas salas mantienen bastantes elementos originales, como techos, chimeneas, ventanales, etc.) y disfrutar de una comida a 1.834 metros de altura, que es algo que no se hace todos los días.

Centro de Documentación de Obersalzberg

Antes de subir al Nido del Águila, o quizá al volver, os recomendamos visitar el Dokumentation Obersalzberg. En su exposición permanente sí encontraréis abundante información sobre el Berghof, el Nido del Águila, la vida de Hitler, el aparato de terror nazi o la persecución de los judíos, incluyendo vídeos, audios, fotografías originales, documentos de la ép0ca y un recorrido por pequeños tramos de lo que en su día fue un enorme complejo subterráneo de búnkeres. Es una gran oportunidad para aprender una lección histórica que ha de servir en nuestros días para que nunca vuelve a repetirse un episodio tan oscuro.

Información práctica para visitar el Nido del Águila

• Ubicación: Kehlsteinhaus, 83471 Berchtesgaden, Alemania (Google Maps)
• Cómo llegar:
  • Desde Salzburgo (Austria). Se puede llegar en vehículo privado en unos 40 minutos (38km). En el bus 840 desde el centro se llega en 45 minutos (5,10€ por trayecto en 2014). También hay un tren directo cada hora desde la Salzburg Hauptbahnhof.
  • Desde Múnich. En vehículo privado se tarda unas 2h, la mayor parte por autopista (gratis). Calculad rutas con ViaMichelin. Y ojo con pasar por Austria, donde se puede requerir viñeta. No hay tren directo desde Múnich. Se debe tomar el tren hacia Salzburgo y bajarse en Freilassing para hacer el cambio hacia Berchtesgaden. (unas 3h en total dependiendo de los horarios).
  • Una vez en Berchtesgaden hay que ir hasta Obersalzberg (a unos 4km), donde se puede llegar con el bus local 838 (unos 3€ ida y vuelta) que cubre la ruta “Berchtesgaden – Obersalzberg – Hinterbrand” y bajarse en Dokumentation. O bien en vehículo privado hasta el parking de pago del Dokumentation. Una vez allí sólo se puede subir al pico en el bus lanzadera (o andando 6,5km).
  • Ver todas las ubicaciones en Google Maps
• Horarios:
  • Nido del Águila: abierto de principios de mayo (sin concretar) al 31 de octubre.
  • Bus-lanzadera: de 08:30h a 16:00h cada 25 minutos. Último regreso a las 16:50h.
  • Centro de documentación Obersalzberg:
    • Abril-octubre: L – D de 09:00h a 17:00h, última adimisión 16:00h
    • Nov-marzo: M – D de 10:00h a 15:00h, última adimisión 14:00h. Lunes cerrado.
    • Cerrado: 1 enero, 1 noviembre, 24, 25 y 31 de diciembre.
• Precios:
  • Parking Obersalzberg: 3€ todo el día
  • Bus-lanzadera de Obersalzberg al Nido: 16,10€ (ida y vuelta). Ver más precios.
  • Centro de documentación Obersalzberg: 3€ adulto. Ver más precios.
  • Descuentos con packs combinados (Nido + Mina de Sal) y tarjetas familiares, etc. Preguntad en la Oficina de Turismo.
• Web oficial: Eagle’s Nest | Dokumentation Obersazlberg | Berchtesgaden
• Dormir:
  • Nosotros dormimos en el Camping Mühlleiten, a 3km del centro de Berchtesgaden en dirección al lago Königsee. El entorno es fantástico y las instalaciones muy buenas. Llevábamos tienda de campaña, pero también ofrecen apartamentos.
  • Si lo preferís, echad un ojo a este listado de hoteles en Berchtesgaden y alrededores.
•  Comer: No comimos en ningún lugar especialmente interesante, así que os enlazamos aquí las opiniones de los usuarios de Tripadvisor para que vosotros mismos decidáis.

Fotos: (1 a 5) Nido del Águila y vistas de los Alpes Bávaros (6) Búnker en el Centro de Documentación de Obersalzberg. Autoría: Lupe/Los apuntes del viajero.

Qué visitar en la Selva Negra (Alemania)

8 octubre, 2013 Alemania  

Durante nuestro viaje en coche por Alemania en el verano de 2012 pasamos varios días en la preciosa Selva Negra, una turística región del sudoeste del país. Más que una región, Selva Negra (Schwarzwald en alemán) es en realidad el nombre popular con el que se ha conocido históricamente a una boscosa zona de más de 6.000km² en el estado de Baden-Wurtemberg. Se cree que fueron los romanos quienes la bautizaron así, impresionados por la densidad de sus bosques y la oscuridad de sus caminos. En este post os dejamos algunas sugerencias sobre lugares que ver en la Selva Negra para que os animéis a explorarla por vuestra cuenta.

Tomando como referencia Triberg (en el corazón de la Selva Negra), estos son los aeropuertos internacionales más cercanos: Basilea-Mulhouse-Friburgo (127km), Estrasburgo (84km) y Zúrich (128km). Si hacéis click en los enlaces podréis comparar el precio de los vuelos desde diferentes ciudades.

Ciudades de la Selva Negra

Uno de los encantos de la Selva Negra es precisamente que no hay grandes núcleos urbanos. A nivel turístico las dos ciudades más importantes son Baden-Baden (en el norte) y Friburgo (en el sur). De hecho, un itinerario recomendado para unos 3/4 días consiste en ir de una ciudad a otra haciendo visitas por el camino.

Friburgo de Brisgovia

• Leer post con todos los detalles

• Listado de hoteles en Friburgo

Friburgo es una de esas ciudades donde uno se quedaría a vivir. Con poco más de 200.000 habitantes y un clima relativamente benigno, Friburgo destaca por sus calles empedradas, su ubicación a las puertas de la Selva Negra, su ambiente relajado y joven, su compromiso con el medioambiente y su calidad de vida. Además no faltan monumentos notables, como su preciosa catedral. Para nosotros es una visita imprescindible en la Selva Negra. Además, en las cercanías podéis visitar el Monte Feldberg (para esquiar en invierno o para hacer senderismo y tener vistas de la región el resto del año) y el Europa-Park, el parque temático más grande de Alemania (a unos 35km).

Baden-Baden

• Leer post con todos los detalles

• Listado de hoteles en Baden-Baden

Para ser sincero, no esperábamos gran cosa de Baden-Baden, ciudad famosa por sus balnearios, su casino y otras atracciones relacionadas con el turismo de lujo. Sin embargo, pasamos allí casi una jornada entera y debo decir que nos encantó. Su casino, al que dediqué un artículo, es considerado uno de los más bonitos del mundo y merece una visita. Además, aunque quizá no sea precisamente una ciudad para mochileros o bajos presupuestos, dar un largo paseo junto al río es gratis y muy recomendable.

· Otras ciudades en las que no pudimos estar son Freudenstadt (que destaca esencialmente por tener la Plaza de Mercado más grande de Alemania) y Offenburg, donde tiene su inicio/final el Black Forest Railway (Ferrocarril de la Selva Negra), que atraviesa toda la región.

Pueblos de la Selva Negra

La Selva Negra es una zona esencialmente rural. A continuación os sugerimos varios pueblos que nos parecieron encantadores, pero si tenéis tiempo suficiente creo que merece la pena perderse por los sinuosos valles de la región y descubrir otros pequeños pueblos escondidos entre los bosques. Conducir por la Selva Negra es un placer, así que sólo el paseo habrá merecido la pena.

Triberg

• Leer post con todos los detalles

• Listado de hoteles en Triberg

Triberg es quizá el pueblo más conocido de la Selva Negra y uno de los principales focos de turismo de la región. El lugar en sí no es que tenga un encanto especial (hay pueblos mucho más bonitos), pero sus famosas cataratas (primera foto del post), que se venden como las más altas de Alemania sin serlo -pero que son preciosas en todo caso- y sus relojes de cuco (entre ellos los dos que rivalizan por ser el más grande del mundo) han situado a este pueblo en el foco de atención. Además, se encuentra en plena Selva Negra.

Gengenbach

• Leer post con todos los detalles

• Listado de hoteles en Gengenbach

Gengenbach es uno de los pueblos más bonitos de Alemania. Su atractivo se limita a cuatro o cinco calles y su plaza central, pero merece la pena acercarse hasta allí aunque sea un par de horas para maravillarse con su arquitectura tradicional (esas casitas con entramado de madera que se ven en la foto) y quizá degustar un pedazo de tarta Selva Negra, el postre oficial de toda la región.

St. Peter

St. Peter es un pequeño pueblo situado a poco más de 20km de Friburgo. Su atractivo principal es el monasterio benedictino del s.XI, pero recomendamos la visita simplemente por su entorno y la carretera que lleva hacia él. Comprenderéis por qué los romanos bautizaron a esta zona como Selva Negra. Especialmente si la niebla se apodera de todo, como nos pasó a nosotros.

· Otras poblaciones populares que no tuvimos el placer de conocer son: Schiltach, Gutach, Calw, Staufen im Breisgau, Haslach im Kinzigtal o Altensteig. // En los comentarios Laura nos sugiere también Donaueschingen, población donde confluyen los dos ríos que dan origen al Danubio.

Otros lugares de la Selva Negra

Lagos Titisee y Schluchsee

• Leer post con todos los detalles

• Listado de hoteles en Titisee

Estos dos lagos son lo más famosos de la Selva Negra y se hayan separados por unos 15km, así que pueden visitarse en el mismo día desde Friburgo u otras localidades cercanas. En Titisee encontraréis más oferta turística en cuanto a actividades que realizar, alojamiento, etc. pero también es el menos tranquilo de los dos. En Schluchsee no vimos que hubiera mucho que hacer, pero precisamente por ello nos pareció ideal para descansar, tomar un baño refrescante (frío más bien) o pasear por la orilla.

Museo al aire libre de la Selva Negra

El Schwarzwälder Freilichtmuseum Vogtsbauernhof (web en castellano), cerca de Gutach, es una especie de granja-museo ideal para pasar una mañana en familia. Aquí veréis casas típicas, corrales con animales domésticos, exposiciones sobre las tradiciones de la zona, talleres con herramientas en desuso, graneros, molinos y varias actividades enfocadas especialmente a niños. Lo recomendamos tanto para adultos sin niños como para familias, ya que es una buena combinación entre visita cultural y lúdica.

Si habéis estado en la Selva Negra agradeceremos vuestros comentarios sobre éstos y otros lugares que se puedan visitar. Si no habéis estado aún, esperamos que esto os llegue a ser de ayuda y os animéis a pasar unos días allí. ¡No os arrepentiréis!
Ubicación de las sugerencias en Google Maps:
Fotos: (1) Cataratas de Triberg (2) Friburgo (3) Baden-Baden (4) Reloj de cuco gigante cerca de Triberg (5) Gengenbach (6) St. Peter (7) Lago Schluchsee (8) Museo al aire libre de la Selva Negra. Autoría: Lupe/Los apuntes del viajero.

US snowstorm White House timelapse footage BBC News

US snowstorm White House timelapse footage BBC News

Está aquí: Home \ General \ Arte Toscano y Arte Moderno

Arte Toscano y Arte Moderno

Por: Alvaro Laforet

2016/01/23 8:52 PM

Último fin de semana para disfrutar de la exposición de Arte Renacentista y una excepcional selección de las mejores obras de Arte moderno Occidental del Siglo XIX en una misma visita. Si al ya por si atractivo de las obras de los artistas del renacimiento añadimos el denominador común del concepto “místico” de las obras de los artistas modernos de principios del reciente siglo pasado, la experiencia es única.
Una tarde con horario excepcional para esta convocatoria y última oportunidad; del jueves 21 al domingo 24 la exposición estará excepcionalmente abierta desde las 10:00 hasta las 23:00h, última admisión a las 22:00h.
Van Gogh, Picasso, Matisse, Ernst, Miró, Redon, Fontana, Chagall, Millet … etc, y una impresionante selección de obras de autores desde el renacimiento hasta la modernidad y arte contemporáneo completan esta excelente exposición que fue preparada durante tres años por el comisario y director de arte de la Fundación Palazzo Strozzi en el hermoso palacete en Florencia
Dónde dormir. Hotel Savoy, www.roccofortehotels.com

Compartir:

Publciado por: Alvaro Laforet

 

El repte de viure sense aigua potable

PER AIXÒ, TAMBÈ, NECESSITEM LA INDEPENDÈNCIA...!!!

Dossier

El repte de viure sense aigua potable

Les aixetes de Senan ragen aigua amb nitrats i el poble no es pot pagar la solució

DANI REVENGA Senan ARA 24/01/2016 00:00

 

• 

La Maria, com la resta de veïns de Senan, beu, cuina i es dutxa amb aigua d’ampolla. / TJERK VAN DER MEULEN

La petita població de Senan (Conca de Barberà) arrossega des de fa anys un problema de salubritat de l’aigua que raja de les aixetes de les cases. L’aigua té, històricament, un excés de nitrats i de sulfats que fa que no sigui adequada per al consum humà. Un problema que ells no poden resoldre per les limitacions pressupostàries d’un municipi d’una cinquantena d’habitants censats -només uns 15 hi viuen tot l’any- i que, de moment, no ha comptat amb la implicació de cap altra administració per garantir el subministrament, una carència impensable a la gran majoria de municipis catalans.

El problema de l’aigua de Senan ve de lluny. Els nitrats estan escampats pels camps que envolten el poble, una conseqüència de l’activitat agrícola de la zona. Els fertilitzants i altres productes químics que s’han anat acumulant són arrossegats per l’aigua de la pluja cap a les captacions, una dinàmica que perjudica la qualitat de l’aigua, que sense ser altament nociva, no és recomanable. Així ho manifestava una notificació que van rebre l’estiu passat a l’Ajuntament, en la qual el departament de Salut els advertia que l’aigua no era saludable i els amenaçava amb multes d’entre 3.000 i 60.000 euros. L’alcaldessa, Carme Ferrer, explica: “Ja érem conscients del problema, així com de la nostra incapacitat per posar-hi remei”. Però es queixa: “Ja que ens diuen que l’aigua no és bona, el que esperem és que ens ajudin a corregir el nostre problema”.

La solució al problema de l’aigua de Senan està sobre la taula i té ben definit quin seria el seu cost. Es tractaria de construir 4 quilòmetres de canonades per connectar el dipòsit del poble amb el pou que hi ha a l’Espluga Calba, cosa que els permetria disposar de l’aigua potable de la mancomunitat de les Garrigues. El projecte costaria 240.000 euros, una quantitat que està lluny de les possibilitats d’un municipi tan petit. “Esperem que algú ens ajudi -diu l’alcaldessa-. De moment l’ACA ens ha fet una memòria del cas i la Diputació ens ha fet un projecte a preu públic, que hem pogut pagar, però les obres no les podem finançar”, confessa. Carme Ferrer recorda que el problema ja va estar en vies de solució fa uns anys, quan l’Agència Catalana de l’Aigua els va concedir una subvenció. Però amb la fallida financera de l’ACA, aquells diners van quedar congelats i el projecte en un calaix.

Aigua embotellada, de l’Espluga

La falta d’aigua de boca suposa una gran incomoditat per als veïns de Senan. Estan conscienciats i, tot i que ningú ha demostrat que pugui provocar el desenvolupament de malalties de manera directa, saben que no és saludable. Per això, des de fa anys, han optat per beure només aigua embotellada. Però, com que al poble no hi ha cap comerç, no els queda més remei que comprar-la quan baixen a l’Espluga de Francolí, el municipi d’una certa envergadura que tenen més a la vora. Són nou quilòmetres per una sinuosa carretera, amb la dificultat afegida que la majoria dels veïns de Senan són gent gran, als quals els costa més carregar garrafes. Maria Guiu és una d’aquestes persones i es queixa: “És una gran molèstia, a més l’aigua de l’aixeta no és bona per a res, fa malbé la rentadora perquè té molta calç i quan et dutxes et deixa els cabells bruts”.

Carme Ferrer confia que gràcies a haver-se associat amb altres micropobles tinguin la força suficient perquè alguna altra administració els aporti el finançament que necessiten. “Associar-nos dóna visibilitat als nostres problemes i ens obre portes; esperem que la Generalitat, la Diputació, el consell comarcal o tots plegats ens ajudin”, diu l’alcaldessa, que reclama també un sistema de finançament estable per als micropobles com Senan. I afegeix: “Actualment financem els serveis als veïns gràcies a subvencions, però si un dia algú les retalla, ens quedaríem sense poder garantir els serveis més bàsics”.

Micropobles: desaparició, fusió o més ajudes?

PER AIXÒ, TAMBÈ, NECESSITEM LA INDEPENDÈNCIA...!!! 

Dossier

MICROPOBLES

Micropobles: desaparició, fusió o més ajudes?

Als pobles de menys de 500 habitants hi viuen el 2% dels catalans però custodien un terç del territori

MARIO MARTÍN MATAS Barcelona ARAl 24/01/2016 00:00

• 

• 

N’hi ha 948. Aquesta és la xifra oficial de municipis que té Catalunya, després que l’any passat Medinyà (Gironès) se separés de Sant Julià de Ramis. Gairebé un miler és una xifra prou alta per defugir homogeneïtats, però la presència d’un ajuntament sí que és un tret comú de tots. Muntanyosos o costaners, agrícoles o industrials, governats per un partit o un altre, el que més marca la seva realitat és el volum de la població que acullen. Al capdavall, aquest és el factor que determina els ingressos que reben.

Dins d’aquest fenomen tan divers, són els pobles més petits, els micropobles, els que configuren una realitat paral·lela, allunyada dels focus. Des de la quietud dels seus carrers i dels seus paisatges, lluiten per sobreviure al despoblament massiu dels anys 60 i 70, tot fent de custodis de bona part del territori. Un parell de dades demostren aquesta disparitat.

Actualment, els municipis de menys de 500 habitants són un terç del total, i alhora ocupen un terç del territori català, i bona part dels recursos naturals. Per contra, només aglutinen un 2% de la població. Ara bé, alguna cosa s’ha mogut en els últims anys. Sigui per la recerca d’una vida més tranquil·la, per la millora de les comunicacions, per la pèrdua de l’estigma associat al fet de ser de poble o bé pel valor afegit dels productes de proximitat, el cert és que en els últims anys han aconseguit atreure nous habitants i, fins i tot, s’han rejovenit una mica. És cert que no a tot arreu ha passat igual, i que aquests augments de població s’han produït sobretot en municipis no tan petits. També és cert que els pobles pirinencs o els del sud de Catalunya continuen perdent població, però sí que es pot observar un canvi de tendència cada cop més consolidat.

Ho explica Maria Carme Freixa, presidenta de l’Associació de Micropobles de Catalunya, una entitat sorgida el 2008 amb la intenció “d’actuar com a lobi”. Des de l’associació, que és de participació voluntària, expliquen la seva creació perquè entenien que els interessos dels pobles més petits no estaven prou resguardats, tampoc a les associacions municipalistes tradicionals. “Quan es planifiquen les polítiques no es té en compte la nostra realitat”, assegura Freixa. No ho veu de la mateixa manera el professor de geografia de la UdL Jesús Burgueño, un dels vuit experts que van treballar en l’informe Roca de l’any 2001 que havia de posar les bases per a una reordenació territorial àmplia que, tot i que no tenia en els pobles més petits el seu principal objectiu, sí que en defensava la fusió per fer-los més eficients i, sobretot, per oferir un servei millor al ciutadà.

Una qüestió tabú

La reforma territorial altera l’equilibri entre partits polítics

Els canvis en l’administració són més complicats del que podria semblar a simple vista. Burgueño recorda que la llei municipal i de règim local de Catalunya, aprovada el 2003, fixa dues condicions molt clares per a la creació de nous municipis: que tinguin més de 2.000 habitants i que tinguin com a mínim tres quilòmetres de franja de sòl no urbanitzable respecte als seus veïns. El Parlament, però, si ho considera convenient, pot saltar-se aquests preceptes. En els últims anys ho ha fet dos cops: a Medinyà i a la Canonja (Tarragonès). “Sempre és més grat crear, perquè suprimir té uns costos”, argumenta el geògraf, crític amb unes decisions que només responen a “dinàmiques locals”.

Burgueño, tot i que es nega a reduir el debat de la reorganització territorial als pobles petits i apunta a les comarques i sobretot a les diputacions -o vegueries- com el quemés hauria de canviar, lamenta que aquests canvis depenguin tant dels equilibris polítics de cada moment i de la necessitat d’agradar o no als governs de torn. Té un record una mica trist de com va acabar l’informe Roca, amb la impossibilitat de dur-lo a la pràctica, tot i que també dóna per fet que l’organització interna de Catalunya hauria de ser una competència exclusiva de Catalunya. Hi ha reformes que serien útils per a tothom i en què fins i tot coincideix amb l’Associació de Micropobles, com canviar el mecanisme de finançament dels consistoris perquè no només es tingués en compte la població, sinó que també s’introduïssin mecanismes per compensar la dispersió de la població o la grandària del terme.

Tornar al punt zero

L’informe Roca va fer-se el 2001 però no s’ha posat mai en pràctica

¿Cal que l’Ajuntament de Lleida formi part de la diputació provincial, quan el següent municipi més gran de la demarcació té 15.000 habitants? S’ho pregunta Burgueño, que advoca per canviar les quatre diputacions per vegueries, o fins i tot mantenint el nom original però fent-les més uniformes. A més, creu que els consells comarcals tindrien més sentit si fossin un verdader organisme de representació dels alcaldes, sense càrrecs designats pels partits. Sigui com sigui, la flexibilitat i l’estudi cas per cas haurien de ser la norma. Fusionar els tres ajuntaments de la Vall de Cardós en un de sol, exemplifica, no hauria de restar identitat.

Freixa, per la seva banda, veuria una derrota absoluta en la desaparició de qualsevol poble. Els considera la primera línia d’atenció al ciutadà, i veu els alcaldes com els primers interessats a donar la cara, sobretot en pobles en què tothom sap on viu i què fa. Creu que són els encarregats de resoldre els problemes reals enfront d’una administració que desconeix la seva realitat i que no la té en compte. A la pràctica ja mancomunen tots els serveis que poden per estalviar, com és la recollida d’escombraries, explica. “El discurs és bonic, però no és real”, replica Jesús Burgueño, que considera que la gestió pública requereix certa distància i que la proximitat també pot portar a pràctiques més aviat discrecionals. No és una qüestió d’estalvi, diu, sinó tan sols de fer l’administració més eficient amb la creació d’un gruix mínim de població.

Els pobles no s’abandonen

Els nuclis habitats són més d’un miler, amb realitats diferents

Tot i que en l’imaginari col·lectiu hi pot haver la idea que a Catalunya hi ha pobles abandonats, la realitat és que d’ajuntament no se n’ha perdut cap. Una altra cosa són els petits nuclis habitats, llogarrets o masies que han quedat sense gent, però que depenen d’algun poble més gran. “La Generalitat no pot deixar aquest tema”, urgeix Burgueño. Sense imposar res, però sí fent propostes i incentivant que hi hagi aquests canvis, perquè quan es produeixen demostren que són útils.

“Ja no hi ha tanta diferència entre viure en un poble o en una ciutat”, considera Freixa, que creu que cada cop més gent accepta que la qualitat de vida als pobles petits és més gran que a les ciutats.

¿És l’agrupació la seva garantia de supervivència? ¿Ho és deixar-los com estan? Custodis del territori i del llegat que representen segles d’història, els pobles més petits lluiten per sobreviure sense que el brogit de les grans ciutats permeti sempre escoltar la seva veu.

Política

El primer carrer de la Catalunya independent

Empresaris terrassencs pinten un mural en forma de carrer en un polígon de Terrassa, "farts que els robin la placa perquè el carrer es diu 'De la Terra Lliure'"

per Nerea Rodríguez 23 de Gener 2016 a les 22.00 h 

elMón, abans El Singular.

Carrer de la Terra Lliure. Així és com va batejar el mes de juliol passat l'empresari Jordi Roset un carrer de Terrassa que fa cantonada amb la benzinera Petro7, de la qual n'és copropietari. La via en qüestió no tenia nom perquè encara és de propietat privada ja que l'Ajuntament no ha recepcionat el polígon del qual en forma part. Segons ha explicat Roset al Món, "un dia vaig preguntar al Consistori si posarien nom al carrer i quan em van dir que el carrer era nostre, vaig decidir posar-li 'de la Terra Lliure'". Explica, a més, que, amb altres empresaris, va encarregar a un fabricant de Valladolid una placa amb el nom idèntica a les que hi ha a la resta del municipi, que van instal·lar. 

Aquesta acció asseguren que la van fer per "donar suport a la decisió de l'Ajuntament de Terrassa d'afegir-se a l'Associació de Municipis per a la Independència (AMI)". El problema va venir quan poques setmanes després la placa va desaparèixer: "El regidor del PP va fer una pregunta al ple de l'Ajuntament dient si se sabia qui havia posat el nom i demanant que es retirés. I, efectivament, va desaparèixer", relata Roset.

Però el també propietari de Cellers Roset va insistir i va tornar a penjar la placa, que va desaparèixer per segona vegada. Explica Roset que un dia es va trobar pel carrer amb el regidor del PP Gabriel Turmo -únic representant del partit conservador i actualment a l'oposició-, i aquest li va reconèixer que la placa havia estat retirada a instàncies seves. Finalment, la decisió adoptada per Roset i els altres empresaris ha estat tornar a col·locar la placa i pintar un immens grafit obra del grafiter terrassenc Mohi Lee Elasri, que reprodueix un carrer -amb les seves balconades amb estelades i una amb una bandera espanyola- que porta per nom 'Carrer de la Terra Lliure'.

Roset ha explicat que allà on hi ha el balcó amb la bandera espanyola ha escrit "Cal Gabriel", en honor al regidor del PP. L'empresari es mostra satisfet i espera que d'aquesta manera "s'hagi posat punt i final a l'acte de vandalisme, vingui d'on vingui, que suposa retirar de la paret d'una propietat privada un element estètic (la placa) que no fa mal a ningú, tot i que sembla molestar a algú en particular, i ha confessat que, en cas que tornés a desaparèixer, "ja en tinc alguna més a punt".

Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, perfectament aliniats

Fins el 20 de febrer es pot veure un episodi que feia onze anys que no es repetia

Nació Digital | 23/01/2016 a les 18:03h

El millor moment per veure l'aliniació és una hora abans que surti el sol

Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn es poden veure des de la Terra perfectament aliniats. És un fet que no es produïa des de feia onze anys. La millor hora per veure'ls és una hora abans no surti el sol. Es distingeixen a ull nu sense cap tipus de telescopi.

Fins el 20 de febrer es pot veure aquest espectacle còsmic. Júpiter és el primer de sortir i el més fàcil de veure, gràcies a la seva mida i brillantor. Després apareixeran Mart, Saturn i Venus i finalment Mercuri, l'últim en aliniar-se i el més difícil d'observar en ser tan petit.

INVESTIGACIÓ D'ASTROFÍSICA

¿El novè planeta del sistema solar?

Investigadors nord-americans troben evidències de l'existència d'un objecte als confins del sistema

El cos celeste, que tindria una massa 10 vegades la de la Terra, exerceix una atracció gravitatòria sobre altres objectes

Antonio Madridejos

@{ToniMadridejos}

Dimecres, 20 de gener del 2016 - 22:34 CET
EL PERIODICO
Investigadors nord-americans asseguren haver obtingut proves convincents, tot i que encara no observacions directes, de l’existència del novè planeta del Sistema Solar, a vegades conegut com a planeta X, un hipotètic cos l’existència del qual ja va ser proposada a principis del segle XX. El planeta, al qual se li suposa una mida 10 vegades menor que el de la Terra, se situa en els confins del sistema a una distància mitjana del Sol extraordinària –uns 90.000 milions de quilòmetres– i triga entre 10.000 i 20.000 anys a traçar una òrbita completa.
L’existència del planeta pot deduir-se, segons els autors del treball, gràcies a una simulació informàtica basada en els efectes gravitatoris que exerceix sobre sis cossos més del sistema solar situats més enllà de l’òrbita de Neptú, en l’anomenat Cinturó de Kuiper, entre ells el planeta nan Sedna, descobert el 2003.
  La investigació, que s’ha publicat a la revista especialitzada Astronomical Journal, ha estat encapçalada per dos astrofísics de renom, Konstantin Batygin i Mike Brown, de l’Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech).
  Brown explica en un comunicat distribuït per Caltech que el suposat novè planeta té 5.000 vegades la massa de Plutó, «per tant (en qüestió de mida), no hi hauria d’haver cap debat sobre la seva condició de verdader planeta». A més a més, a diferència del que passa amb Plutó, que va ser degradat a la categoria de planeta nan el 2006, el nou planeta «domina gravitatòriament el seu veïnatge del sistema solar».
  «Encara que al principi érem bastant escèptics sobre l’existència d’aquest planeta, per primera vegada en més de 150 anys hi ha evidència sòlida que el cens planetari del sistema solar està incomplet», diu Batygin. «Només s’han descobert dos autèntics planetes des de l’antiguitat –Urà i Neptú, tots dos al segle XIX– i aquest seria el tercer. Hi ha una part molt important del nostre sistema solar que encara queda per ser descoberta, cosa que resulta molt emocionant», afegeix Brown.
MASSA CASUALITATS / El camí cap al descobriment teòric no va ser senzill. El 2014, un antic posdoc de Brown, Chad Trujillo, i el seu col·lega Scott Shepherd van publicar un article en què destacaven que 13 dels objectes del Cinturó de Kuiper tenien una estranya característica orbital. A partir d’allà, Brown –especialista en observació– i Batygin –físic teòric– van començar a pensar el motiu. Tots dos es van adonar que els sis objectes més distants de l’article de Trujillo i Shepherd «seguien òrbites el·líptiques que apuntaven en la mateixa direcció», subratlla la nota de Caltech. Els sis també tenen una òrbita inclinada semblant. «La probabilitat que això pasi és d’aproximadament el 0,007%. Bàsicament no passa a l’atzar», diu Brown. L’explicació que ofereixen és que les òrbites d’aquells petits planetes nans i asteroides es veuen afectades per la gravetat d’un llunyà planeta de massa molt superior.

La renda segueix caient a plom als barris més pobres de Barcelona

La desigualtat entre els districtes pobres i rics de la ciutat continua en augment

EL PERIODICO

MAURICIO BERNAL / BARCELONA

Diumenge, 17 de gener del 2016 - 12:41 CET
Si la vara que mesura la desigualtat social és la que hi ha entre el ciutadà més ric i el més pobre, és a dir, el forat obert entre els extrems, llavors no hi ha dubte que Barcelona segueix cavant en aquest forat, segons el contingut de l'informe anual sobre renda familiar que ha fet públic l'ajuntament. En aquests termes, el barri més pobre s'ha empobrit encara més (Trinitat Nova) i el barri més ric ha seguit enriquint-se (Pedralbes). L'afirmació és extrapolable als districtes, perquè la distància entre el David i el Goliat dels ingressos –Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi– també ha augmentat, amb el matís, que no s'ha de passar per alt que ho ha fet malgrat que als dos districtes ha baixat globalment el nivell de renda; això vol dir que ha baixat més al districte pobre. Però és un matís. El mapa de rendes de Barcelona segueix sent el d'una ciutat víctima de la crisi.

Distribució de la renda familiar per barris de Barcelona

EL PERIÓDICO

L'informe fet públic per l'ajuntament correspon a l'any 2014, l'últim any natural del mandat de Xavier Trias (CiU). Cal subratllar-ho tenint en compte que aquesta setmana l'actual alcaldessa, Ada Colau (Barcelona en Comú), va anunciar la posada en marxa d'un pla de barris que justament posarà l'accent en els districtes més vulnerables, castigats i desafavorits de la ciutat, com l'eix Besòs, Nou Barris, Ciutat-Vella i Sants-Montjuïc. L'alcaldessa va prometre una inversió de 150 milions en 15 barris durant el seu mandat, així que si aconsegueix el que pretén és de suposar que el mapa de la renda canviarà d'aquí a uns anys, almenys una mica. Si no és un objectiu del pla, segur que és una conseqüència desitjable.

UNA CRISI SELECTIVA

De feina n'hi ha. En un any assenyalat amb freqüència com el del començament de la recuperació econòmica –el 2014–, els barris més pobres de Barcelona es van tornar encara més pobres, seguint la premissa que la crisi és bàsicament un assumpte de les classes baixes. Nou Barris, el districte amb la renda familiar més baixa de la ciutat, no només segueix ostentant aquest títol sinó que el seu índex de renda ha tornat a caure, de 56,2 el 2013 a 53,7 el 2014; i això, senzillament, indica més pobresa. En 9 dels 13 barris del districte es va produir un descens de la renda –en alguns certament accentuat, com a Vilapicina i la Torre Llobeta, on va passar de 64 a 54, o Verdun, de 55,6 a 50,8– i només en quatre es va produir algun augment.
I com que Nou Barris és el districte més pobre, però no l'únic districte on hi ha barris pobres, més enllà, a l'altre extrem de la ciutat, els veïns de la Marina del Prat Vermell poden donar fe que aquesta crisi s'acarnissa amb els més vulnerables: el seu índex de renda ha patit un estrepitós col·lapse, del 59,1 el 2013 al 39,4 el 2014. Els pobres, més pobres.

La bona notícia l'ha donat el districte de Sant Martí; allà puja la renda en 8 de 10 barris i per només dos punts l'estadística no recupera el nivell previ a la crisi

AUGMENT GLOBAL

La bona notícia, que la hi ha, és que en el còmput global de la ciutat l'estadística ha experimentat un lleuger augment de l'1,1%, arrossegada per increments que s'haurien de qualificar de repartits i puntuals, atzarosos fins i tot (Fort Pienc aquí, La Bordeta allà, La Vila de Gràcia més enllà), si no fos perquè hi ha un sòlid augment que crida l'atenció en un districte en particular: Sant Martí. Sant Martí és en si mateix la bona notícia. Potser no per destapar una ampolla de cava, com el dia de la Grossa, però gairebé. En vuit dels seus 10 barris ha pujat aquest índex, i en sis d'ells de manera accentuada. Per exemple, al Poblenou va passar del 89,6 a 95,4, i a Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou, de 150,1 a 168,8. En el còmput general del districte, l'estadística no arriba per dos escassos punts al nivell anterior a la crisi.
Barcelona segueix sent una ciutat on predomina la classe mitjana, encara que és una classe mitjana més empobrida respecte a la de fa una dècada. En l'exitosa ciutat que vénen a veure visitants d'arreu del món més d'un terç de la població viu amb una renda baixa o molt baixa. Així estan les coses.

TEMES

• Pla de xoc social

Les fascinants imatges de l'univers fetes des del Montsec

Des de la serra es pot distingir la nebulosa d'Orió, el cometa Catalina o el planeta Júpiter

Redacció-Nd | 16/01/2016 a les 17:08h

 

Especial: Territorials

El Montsec és un dels millors llocs del món per a la visualització de l'univers. La poca contaminació lumínica és un factor que, combinat amb bons instruments, permet veure constel·lacions i estrelles com si estiguessin a tocar. 

Imatge feta el passat 5 de gener Foto: Eduard Garcia

Un dels membres de l'equip del Centre d'Observació de l'Univers, Eduard Garcia, ha penjat al seu mur de Facebook algunes imatges preses durant els primers dies d'aquest 2016. En elles s'hi poden observar la nebulosa d’Orió, la Roseta, la Flama, la Variable de Hubble, el Casc de Thor, Sigma Orionis, el planeta Júpiter i el cometa Catalina sorgint per damunt el Montsec.

El congost de Mont-rebei duplica la xifra de visitants anuals

VÍDEO «Time-lapse» del moviment de la boira a la Conca de Tremp, al Pallars Jussà

L'èxit de públic podria fer ampliar el programa del Festival Astronòmic del Montsec l'any vinent

Arxivat el projecte de construcció de la presa de Mont-rebei

La Generalitat s'oposa a la nova presa de Mont-rebei

El Montsec, un dels cinc millors llocs del món per contemplar estels

El millor submarí del món

SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

16 de gener de 2016    Viatges
  Vilaweb

El millor submarí del món

Havent col·laborat mitjançant Verkami en la construcció del submarí Ictineu 3, una de les recompenses era una visita guiada a les instal·lacions on es guarda i es fa el manteniment de l’esmentat submarí. Així, el 29 de desembre, la meva dona i jo, vàrem acudir a la convocatòria amb prop de 40 persones més.

Vistes frontals

L’empresa que l’ha construït, ubicada a Sant Feliu de Llobregat, informa amb orgull que “l’Ictineu 3 és el primer submarí català des dels dos Ictineus de Narcís Monturiol, el 1859 i 1864, exemple d’innovació i disseny fet a Catalunya. Dissenyat per submergir-se a una profunditat màxima de 1.200 metres, pot portar un pilot i dos passatgers. Té una autonomia de treball de 10 hores, però pot estar submergit fins a 4 dies. És l’eina ideal per a l’estudi i conservació tant dels ecosistemes marins com del patrimoni arqueològic submergit.”

Vista posterior

L’experiència va ser molt gratificant. Veure les dimensions reals així com les possibilitats que pot desenvolupar impressiona de veritat, sobretot per la complexitat i alhora simplicitat dels seus components. La seva gran maniobrabilitat, (donat que amida 4,8 metres i pesa 5 tones) li permet explorar a una velocitat de 3 Km/h (encara que pot arribar a 4 nusos de velocitat) en qualsevol direcció, facilitant enormement l’observació i filmació en detall de la zona explorada.

Vista lateral

Com que recentment el submarí ha pogut homologar-se submergint-se fins als 1.000 metres de profunditat, els constructors ens van explicar la seva experiència baixant a aquesta fondària, on van experimentar la foscor i el silenci absoluts, així com les característiques de la transmissió del so a través de l’aigua (unes 5 vegades més gran que per l’aire) i les dificultats creixents que suposen pels animals marins les interferències sonores que produeix l’activitat humana, ja sigui per l’ús dels sonars o pel soroll dels motors dels vaixells.

També ens van explicar que per poder navegar el submarí ha de fer-ho sota bandera francesa, doncs Catalunya encara no és Estat i Espanya només ficava obstacles burocràtics per poder iniciar la seva activitat. La diferència fonamental és que França, des de fa molts anys (més de 50) l’exploració marina és considerada com un sector i activitat estratègics i a Espanya, l’activitat científica es contempla amb recel i desconfiança. De fet, el submarí ja va participar a la costa francesa en una missió de d’exploració, aprofitant les seves proves d’homologació, i en una d’elles, va descobrir les restes d’un vaixell enfonsat feia més de 400 anys, amb la seva càrrega intacta.

Per concloure van donar-nos tots els detalls tècnics que vam voler, com que el submarí funciona amb unes innovadores piles submergibles de liti, patentades per la mateixa empresa i la possibilitat de contractar immersions recreatives per particulars, així com que l’Ictineu 3 és el 9 submarí del món que pot baixar a més profunditat.

Tot plegat ens van ficar al cos una dosi d’il·lusió i orgull compartit d’haver col·laborat en aquesta iniciativa empresarial i científica. Tant que hem decidit col·laborar-hi encara més, econòmicament, i ja esperem amb il·lusió poder submergir-nos i viure l’experiència única de veure la vida a 200 metres de profunditat.

Si a algú li interessa el tema pot consultar directament

http://www.ictineu.net/

Comparteix això:

• Facebook2